Foto portada: Aspecte de la plaça d'Espartero, ara del Gas, on es va proclamar la República Social Federal.

‘Història de Sabadell’: La Setmana Tràgica (1909)

La Setmana Tràgica, anomenada Setmana Gloriosa pels seus protagonistes, fou una revolta popular que començà a Barcelona el juliol de 1909 i s’estengué per diverses localitats com Terrassa, Granollers, Manresa, Vilanova i la Geltrú o Mataró. Tanmateix fou a Sabadell, que llavors fregava els 30.000 habitants, on, a banda de Barcelona, els esdeveniments revestiren una major gravetat.

L’espurna que va encendre la foguera va iniciar-se fou el dilluns 19 de juliol quan el ministeri de la Guerra decretà la mobilització de reservistes, molts d’ells ja casats i amb fills, per sufocar la revolta al Rif. El fet que els fills de famílies riques poguessin lliurar-se del servei a canvi de pagar 1.500 pessetes va encendre encara més els ànims. L’ambient social ja estava molt caldejat pels efectes de la crisi tèxtil, particularment acusada al sector cotoner, provocada per la superproducció i l’increment dels preus de les matèries primeres. Això va provocar l’extensió de l’atur, en un moment en que no existien prestacions socials, un descens dels salaris i un increment de la jornada laboral. El 26 de juny, la revista El Federal publicà un article ben expressiu de la situació de la classe treballadora:

Mirém avuy l’espectacle qu’ofereix la classe obrera sabadellenca y veurem un aclaparement esgarrifós, jornals irrisoris, tractament de bestia, conformació suïcida (…) moltes hores de trevall de bestia fermada al jou; traïció entre uns y altres; competència per ser ben vist y esgarrapar uns galons vergonyosos (…) Mireu a la dona obrera y la veurem embrutida, vejada, insultada, feta una ensa, una cosa que sols serveix per produir, sense dret a gosar a viurer, condemnada al sacrifici etern”.

Les condicions dels aprenents menors d’edat era denunciada en termes espantosos on se’ls descriu desmoralitzats pel vici, la ignorància i les condicions de treball que ocasionaven nombrosos accidents, molts cops, mortals.

El  20 juliol, es celebrà a Terrassa un gran míting, amb la participació de 6.000 persones, on va assistir una nodrida representació sabadellenca. Al míting es va manifestar el rebuig a la guerra colonialista i el recurs a la vaga general per obligar al govern a detenir-la. S’ha de dir que la revolta va estar dirigida principalment pels anarcosindicalistes, però també hi participaren socialistes i republicans federals i radicals. Pels anarquistes els líders locals foren Josep Miquel Clapés, estret col·laborador de Francisco Ferrer i Guàrdia, Rossend Vidal Bosch, director de l’òrgan de premsa de la Federación Obrera de Sabadell (FOS), El Trabajo, Josep Claramunt Creus, germà de Teresa (més info: ‘Teresa Claramunt: líder anarquista i pionera feminista‘), Antoni Soler, Miquel Bertran, Domènec Mimó, Santigo Molina, Antoni Faijes i Enric Mampel. Pels federals tingueren un paper destacat Bru Lladó Roca, que evolucionaria cap l’anarquisme, i Miquel Soler. Pels radicals, el mestre progressista Emilio Castro Atilano i pels socialistes, Magí Marcè Segarra que seria alcalde pels federals a la Segona República.

23 de juliol: 3.000 persones a un míting prohibit

El 23 de juliol es convocà un gran míting al teatre dels Campos de Recreo, al capdavall de la Rambla enfront del cinema Imperial, que va comptar amb la participació dels dirigents de les Juventudes Radicales, Rafael Guerra del Río i Ángel Borja Ruiz. El míting, prohibit pel Governador Civil, es celebra al mig de la Rambla amb l’assistència de 3.000 persones. Acte seguit aquesta massa, entre crits de ¡Abajo la Guerra!, marxà Rambla amunt fins l’Ajuntament on una comissió va entrar al consistori per protestar contra la prohibició. Llavors va arribar un tinent i sis números de la Guàrdia Civil que intentaren dissoldre la concentració, però davant la reacció dels obrers van haver de tancar-se a l’Ajuntament d’on no sortiren fins que les manifestants es retiraren. Aleshores la guarnició de la Benemèrita a Sabadell era molt petita, constava d’un tinent i 14 agents que s’allotjaven a un vell casalot del carrer Bosch i Cardellach.

El dissabte, 24 de juliol, s’estengué el rumor que s’estaven organitzant accions per boicotejar, com a protesta contra la guerra, la Festa Major que culminava l’1 d’agost, diada de Sant Fèlix, patró de Sabadell. L’endemà, diumenge 25, dos delegats de la FOS, Rossend Vidal i Magí Marcè, que havien assistit a una reunió de la Solidaridad Obrera a Barcelona, informaren que s’havia acordat convocar la vaga general revolucionària per l’endemà. Aquell mateix dia, l’alcalde i el cap de la policia municipal ordenaren que les armes llargues dels guàrdies jurats i la policia municipal fossin dipositades al jutjat, llavors ubicat a la planta baixa de l’Ajuntament.

26 de juliol:  la vaga revolucionària atura la ciutat

A la matinada del 26 de juliol l’activitat laboral de la ciutat estava completament paralitzada. El caràcter revolucionari de la vaga espantà a la burgesia i les forces d’ordre que ni tant sols convocaren al Sometent. El dirigent local de la Lliga Regionalista Ramon Picart fugí vestit d’obrer i Sardà i Salvany, l’ideòleg de la reacció, disfressat de carreter. Com a resposta a la vaga el govern decretà l’estat de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals.

A les vuit del matí es celebrà un míting multitudinari a la plaça Vallès on es comunicà als obrers que estava a punt d’arribar a la ciutat un tren amb soldats. Al voltant d’un miler de treballadors es concentraren davant l’estació. Per impedir l’entrada del comboi militar les dones es posaren a les vies per interceptar els trens, mentre els manifestants arrancaren uns quants metres de rails en direcció on ara hi és el Club Natació Sabadell. A més es tallaren els cables telefònics i telegràfics. Al mateix temps, la dotació local de la Guàrdia Civil, amb un secció de guàrdies que havien arribat de Barcelona i un grup de carrabiners, en total uns 50 homes, aconseguiren expulsar als treballadors de l’edifici de l’estació causant dos ferits entre els concentrats. Això va provocar una enorme indignació i un grup d’obrers armats assetjà l’estació.

27 de juliol: es proclama la República Federal Social i crema Sant Fèlix

El dimarts, 27 de juliol, fou la jornada més violenta de la Setmana Tràgica. A les deu del matí es celebrà un míting a la plaça del Vallès on Rossend Vidal i Josep Claramunt, que proclamà l’anarquia, instaren als concentrats a anar a l’Ajuntament per apoderar-se de les armes dels guàrdies jurats i de la policia municipal per combatre a la Guàrdia Civil assetjada a l’estació. Una enorme massa humana va dirigir-se pels carrers de Sant Jaume i Sant Quirze cap a l’Ajuntament amb la intenció d’assaltar abans el Gremi de Fabricants. Llavors van sonar uns trets que feriren a una dona i al sindicalista Agustí Jané Valls. Els manifestants asseguraren que havien estat disparats des del campanar de Sant Fèlix. Així que desistiren de l’assalt al Gremi de Fabricant i anaren cap a l’església tot cridant Volem petroli!

A la plaça Sant Roc es formà una nombrosa concentració que ràpidament s’anà incrementant amb alguns manifestants proveïts d’armes de foc. Davant la fugida de l’alcalde i els regidors, el jutge, Josep Prendres-Pando, intentà arengar a la multitud per tal que deposessin la seva actitud, però davant la reacció violenta de les masses va fugir i es refugià a Castellar. Després la policia municipal va disparar des del jutjat uns quants trets contra la multitud. Això va inflamar els ànims del poble que saquejà l’armeria de Mateu Paguaga, al carrer Sant Joan, i assaltaren el jutjat. Al tiroteig moriren el secretari del jutjat, Josep Ruiz Casanovas, l’agutzil Bernabé Serrano Buendia i el revolucionari Joan Bosch. Acte seguit, els revoltats cremaren els jutjats i saquejaren algunes dependències municipals.

Església de Sant Feliu després de l'incendi.
Església de Sant Fèlix després de l’incendi.

Posteriorment, es realitzà una assemblea on es va proclamar la República Federal Social. Algunes fonts asseguren que la reunió va tenir lloc a la plaça Sant Roc, llavors anomenada de Pi i Margall. Tanmateix Andreu Castells afirma que va celebrar-se a la plaça del Gas, aleshores dita plaça d’Espartero. Es constituí una junta federal formada per Miquel Soler, Bartomeu Closa, Josep Claramunt i Josep Martínez. Després d’aquesta proclamació republicana els revoltats s’apoderaren de tot el petroli que trobaren al magatzem de Pau M. Llobet, al carrer Sant Quirze, i ruixaren el líquid inflamable a l’interior de l’església de Sant Fèlix que va cremar com una teia.

Aleshores circulà la notícia que al baixador de la Rambla acabaven d’arribar tropes enviades des de Barcelona. En efecte, havien arribat elements del regiment d’infanteria de Navarra que confongueren amb barricades les barraques de firaires de la Rambla preparades per la Festa Major. De manera que, sense disparar un tret, els revolucionaris envoltaren i desarmaren als soldats que foren empresonats a la casa de la Guàrdia Civil. Al matí es produí un intercanvi de foc de fusell entre els guàrdies civils assetjats a l’estació i els obrers. A la tarda, una vintena de guàrdies civils intentaren alliberar als soldats i es produí un enfrontament armat que causà diversos ferits i un mort, Tomàs Cunillé Perich.

Esglèsia de Sant Feli després de ser cremada el 27 de juliol. Foto: La Actualidad / AHS
Esglèsia de Sant Fèlix després de ser cremada el 27 de juliol. Foto: La Actualidad / AHS

Les notícies de la revolta arribaren a Madrid i el ministre de Governació, Juan de La Cierva, declarà, per tal de aïllar i desprestigiar la insurrecció entre els treballadors espanyols, que es tractava d’un aixecament separatista. Una acusació infundada, però que va tenir èxit i va aconseguir el seu objectiu.

Dimecres, 28 de juliol, es verificà una mena d’alto el foc per tal que la població pogués comprar aliments. Es donaren casos aïllats de saqueig de botigues i bastants més de compres a crèdit que després ningú va pagar. Aquesta jornada va estar marcada per la letal activitat dels franctiradors, atribuïda a les forces reaccionaris del Sometent. Víctima d’aquest foc fou Jaume Tiana Llargués al carrer de l’Illa. També fou assaltada i cremada la caserna de la Guardia Civil del carrer Bosch i Cardellach.

Al dia següent continuà l’activitat dels franctiradors protagonitzada per la Guàrdia Civil, carrabiners i els revolucionaris. A resultes de l’acció dels carrabiners morí Josep Chafer al sortir del portal de casa seva al carrer Montserrat n. 21. Aquesta mateixa jornada un missatger procedent del comitè revolucionari de Barcelona informà que la vaga general només havia triomfat a Catalunya i que el govern estava transportant grans contingents militars per mar des de València i per terra des de Saragossa. Aquestes notícies provoquen que els dirigents de la revolta preparessin la fugida. Segons Albà Rosell, citat per Castells, anaren a la casa del banquer Pagès a la Rambla al qual amenaçaren per tal que els hi donés una quantitat de diners per marxar de la ciutat.

El divendres, 30 de juliol, mentre s’escampen informacions sobre l’arribada de tropes a Barcelona, continua, encara que amb menys intensitat, l’activitat dels franctiradors que acabaren amb la vida de Josep Comorera Solé, de 18 anys, al terrat del numero 120 del carrer Tres Creus. Es dona la circumstància que era el germà gran de Joan Comorera, futur dirigent del PSUC. En opinió del seu biògraf, Leandre Colomer, “aquest fet l’impressionà fortament i accelerà la seva vocació política”.

31 de juliol: ocupació

L’endemà arribà un tren militar procedent de Barcelona amb tropes de cavalleria i quatre canons comandats pel general de brigada Manuel Bonet Calza. També arribaren a peu més tropes que foren tirotejades a prop de Can Torres del Pla, aleshores una zona rural vora de l’actual barri de Campoamor, i que recularen. A la nit una comissió d’autoritats anaren a reunir-se amb el general Bonet. Estava presidida per dos regidors republicans, Celdoni Prat i Joan Vidal, el dirigent de la Lliga Ramon Picart, que havia tornat a la ciutat, i Ponsà en representació de la burgesia. Aquest primer contacte fou molt tempestuós: el general estava indignat per no ser rebut per l’alcalde, el carlí Josep Miquel del Solà, i pel fet que el Sometent hagués estat inactiu durant la revolta.

Per apaivagar els ànims es designà una segona comissió formada, segons la conservadora Revista de Sabadell, per “ciutadans honrats”: els patricis Francisco Pulit, Juan Fontanet i José Figueres acompanyats per una secció de la Creu Roja. Aquesta segona comissió pregà al general que no entrés a la ciutat fins l’endemà per donar temps al revolucionaris a marxar de la ciutat i evitar violències inútils.

L’1 agost, a primera hora del matí, entraren a Sabadell les tropes de cavalleria, infanteria i guàrdia civil protegits pels canons amb instruccions de bombardejar la ciutat al menor signe de resistència. No va ser necessari ja que els dirigents de la revolta fugiren i amagaren les armes a Can Puiggener.

La sèrie d’articles de L’Humanité

Els líders de la insurrecció marxaren de la ciutat. Alguns a casa de sindicalistes de Badalona, altres com Miquel Bertran a Alemanya, on uns familiars regentaven un restaurant. La majoria com Bru Lladó, Enric Mampel, Esteve Gené, Enric de Joan, Lluís Pi, Manuel Bosch, Albà Rosell, Rossend Vidal, Magí Marcè, Ramon Rosas o Fabra Ribas s’exilià a França.

A París, Magí Marcè, sindicalista, i Rossend Vidal, anarquista, demanaren la mediació del socialista Fabra Ribas per tal que l’òrgan del premsa del PSF i el sindicat CGT, L’Humanité, li cedís una columna al diari on explicar els esdeveniments de la Setmana Tràgica. Després de reunir-se amb el director, Jean Jaurés i el redactor en cap Pierre Ranaudel, s’acordà acceptar la proposta. Així del 12 al 19 d’agost es publicaren un seguit d’articles, signats per tots tres i amb el títol genèric La révolte ouvrière a Espagne que més tard serien traduïts al castellà pel catedràtic Luis Simarro. Posteriorment, Fabra Riba va promoure una campanya internacional contra el govern Maura i per l’indult a Ferrer i Guàrdia. Tanmateix es produïren fortes picabaralles entre Marcè, Vidal i Fabra pel fet que aquests primers consideraren que Fabra difonia una versió esbiaixada dels esdeveniments favorable a les tesis socialistes.

La repressió: detencions i consells de guerra

Mentrestant a Sabadell, sota ocupació militar, es decretà el 4 d’agost la prolongació de l’estat de guerra que es mantindria fins al 17 d’aquest mes. Les garanties constitucionals no foren restablertes fins al 7 de novembre. Durant el mes d’agost els principals carrers de la ciutat estaven patrullats per soldats, guàrdies civils o carrabiners amb el dit en el gatell del fusell i oficials amb la pistola a la mà.

El general Bonet delegà la seva autoritat màxima en Vicente Oslé Carbonell, capità del Regimento de Alcántara n. 58 que es comportà com un veritable dictador. La primera ordre que va impartir fou que el Gremi de Fabricants obrís totes les fàbriques. Paral·lelament les forces d’ordre de la ciutat, aterrides per la revolta, instaren a l’Ajuntament per tal que recolzés el projecte de construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil que, de fet, seria una de les principals conseqüències de la Setmana Tràgica a Sabadell (més info: ‘La caserna de la Guàrdia Civil‘).

Soldats als jardinets davant dels 'Padres'.
Soldats als jardinets davant dels ‘Padres’.

L’autoritat militar procedí al tancament de les seus de la FOS, dels partits polítics republicans com ara el Cafè Ibèric, seu dels federals, la Fraternitat Republicana dels radicals i escoles laiques com la Institución Libre de Enseñanza (ILE) i l’Escola Integral. D’altra banda, es clausuraren els òrgans de premsa dels radicals, ¡Rebeldes!, El Federal, dels republicans federals El ideal de Sabadell dels lerrouxistes, i El imparcial de Sabadell dels republicans unionistes, també fou tancat El Trabajo de la FOS. Fins i tot es prohibí la publicació del full humorístic Picarol i Siném propers a Acció Catalana. A més, es procedí al registre domiciliari dels dirigents i militants d’aquestes organitzacions. Els registres solien estar practicats per la Guàrdia Civil acompanyada de capellans. El 4 d’agost el capità Oslé declarà eufòric que havia decomissat 300 armes.

De la mateixa manera es va detenir sense formació de causa a més de 300 persones, entre elles tot el comitè polític del Partit Federal i fins tot durant uns quants dies l’alcalde carlí Solà, sospitós de connivència amb la rebel·lió. Mols dels detinguts patiren tortures i maltractaments. Els consells de guerra contra els acusats es celebraren a la sala de plens de l’Ajuntament, al jutjat de primera instància i a la presó de Sabadell. El mateix capità Oslé actuà com a jutge instructor i com fiscals el capità d’infanteria Pelayo Clairac i el primer tinent d’artilleria Ricardo Muntiel. Gran part de les sentències foren dictades sense que els acusats declaressin en el judici. Aquestes foren excepcionalment dures. Josep Claramunt fou condemnat a la pena de mort, però seria indultat pel president del govern, José Canalejas, a cadena perpètua que fou convertida en extradició l’1 de setembre de 1910. Es dictaren dotze sentències a cadena perpètua, quatre a 20 anys de presó, quatre a 14 anys, catorze a 12 anys, i només tres acusats foren absolts. Després de la caiguda del conservador Antonio Maura, desacreditat a les cancelleries europees per l’extrema repressió i particularment pel procés farcit d’irregularitats i l’execució de Ferrer i Guàrdia, el seu successor, el liberal Canalejas, decretà l’indult general dels condemnats.

Vuit anys després, amb motiu de la mort de Sarda i Salvany, la reaccionària Gazeta del Vallès, editada per Sarda i Salvany i finançada per la Lliga, valorà els fets com un “sacrilegi” i considerà massa toves les sentències:

Consumat el sacrilegi els governants, inspirant-se en una discutible tolerància, sigueren clements i generosos fins a l’extrem d’indultar als criminals de tota mena que, durant aquells tristement memorables dies, sigueren els amos de tot”.

Les dretes locals col·laboraren activament en la delació dels insurrectes i s’esforçaren en inculpar de la revolta a elements revolucionaris procedents de la resta d’Espanya. Tanmateix, com ha mostrat Imma Planell, el 90 per cent dels presos eren catalans i el 70 per cent nascut a la província de Barcelona.

Les conseqüències

Segons les conclusions de Eduard Masjuan, “les execucions com la de Ferrer i Guàrdia i la repressió desproporcionada per part governamental acabaran magnificant encara més el problema no resolt que originà la insurrecció popular de la Setmana Tràgica de juliol (…) L’aventura colonial del Marroc, auspiciada per la monarquia i el caciquisme, donarà un poder creixent al militars africanistes en la política nacional, que servirà de suport al monarca per intervenir en tots els assumptes polítics, i posar així les bases per a la futura revolució i guerra civil de 1936”.

D’altra banda, la Setmana Tràgica acabà de decantar al moviment obrer vers l’anarconsindicalisme. Els partits republicans, particularment el radical, foren objecte de dures crítiques per les seves ambigüitats i manca de resolució durant els esdeveniments. Així, els grups organitzats al voltant de la Solidaridad Obrera fundaren l’1 de novembre del 1910 la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) adherida a la Asociación Internacional de los Trabajadores (AIT) que seria la força hegemònica dels obrers catalans fins a la Guerra Civil.

Bibliografia

CALVET i PUIG, Jordi. La Setmana Tràgica a Sabadell. Arraona, n.3, 2ª època, 1977.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
COLOMER i CALSINA, Leandre. Joan Comorera: socialisme i qüestió nacional. Ed. Undarus, Barcelona, 1977.
MASJUAN, Eduard. En el centenari de la Setmana Tràgica a Sabadell. Plecs d’Història Local. Juliol-Agost 2009.
PLANELL i PIQUERAS, Imma. La Setmana Tràgica a Sabadell segons L’Humanité. Arraona n. 10, 3ª època, 1992.
VOLTES, Pedro. La Semana Trágica. Espasa Calpe, Madrid, 1995.
ULLMAN, Joan Connelly. La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898-1912) Ediciones B. Barcelona, 2009.

Foto portada: Aspecte de la plaça d’Espartero, ara del Gas, on es va proclamar la República Social Federal.