milicia nacional

‘Història de Sabadell’. Milícia Nacional i insurrecció absolutista (1822-1823)

En aquest article repassem la fi del Trienni Liberal i els seus dos últims anys d’existència, marcats per la insurrecció absolutista i la invasió francesa. A més, tractem la institució, la Milícia Nacional, que els liberals varen crear per al manteniment de l’ordre públic i la defensa de la Revolució.

Una de les primeres preocupacions del nou poder liberal, instal·lat des de principis del 1820, fou assegurar-se l’ordre públic, el control de la violència i la repressió legal. Si bé el nou ordre constitucional podia assegurar el control de l’exèrcit, amb una majoria d’oficialitat liberal, la nova situació i la nova societat exigien la creació d’una força d’ordre públic fidel a la Constitució i a la Revolució. Aquesta força, contemplada a la Constitució del 1812, era la Milícia Nacional. Aquesta havia de ser format per ciutadans que no rebien cap compensació econòmica pel seu servei i no podien convertir-ho en la seva professió, doncs seguien amb la vida de civil els dies que no estaven de servei.

Els milicians juraven protegir la Constitució i la Revolució, però també havien d’exercir com a força policial. A Catalunya, aquesta institució va tenir molta força i importància. Ramon Arnabat assegura que, dels 32.000 milicians voluntaris que varen servir durant el Trienni a tot l’Estat, 11.000 foren catalans.

A Sabadell tenim poques dades i seria necessària una investigació a fons. La creació d’un cos milicià voluntari fou una prioritat per l’Ajuntament i trobem la confecció d’un cens masculí de principis del 1820 per a realitzar l’allistament. Una molèstia que la majoria d’Ajuntaments no es van pas molestar a fer. Malgrat que no tenim dades del nombre de milicians no seria estrany que arribessin al centenar atenent a les dimensions de la vila.

L’altre problema fou, igual que a la resta de Catalunya, aconseguir els diners per armar i uniformar a la Milícia. De la mateixa manera que a la resta del Principat, es varen decretar impostos sobre el consum -de la carn en el cas de Sabadell- per costejar-ho. En general, a Catalunya, la Milícia va començar a estar plenament operativa entre mitjans i finals del 1821.

Pel liberalisme era important assegurar la protecció de la nova concepció de la propietat, i les tensions socials que podien sorgir dels canvis que propugnava. A la majoria de l’Estat, la Milícia va tenir poc més que un paper policíac. Els milicians també participaven de les desavinences entre les diferents famílies del liberalisme. Tot i que a Sabadell sembla que no apareixen aquest tipus de conflictes. La Milícia no era només una policia ciutadana sinó, a la manera francesa, una guàrdia revolucionària.

A finals de 1821 i inicis del 1822 la situació era complicada pels constitucionalistes. Tot i que semblava que s’havien assentat les institucions, el país travessava problemes greus. Catalunya va patir una sequera important, una epidèmia de febre groga i seguia immersa en una crisi econòmica que provocava atur entre la creixent població treballadora de les ciutats. El primer pla català de carreteres fou dut a terme aquests anys precisament per crear ocupació.

Insurrecció absolutista

Entre finals del 1821 i 1822 es va generalitzar una insurrecció reialista per derogar la Constitució i la restaurar el govern absolutista. La insurrecció comptava amb el suport explícit de l’Església i implícit de Ferran VII que havia acceptat a la força ser un rei constitucional i que havia intentat un cop d’Estat amb la Guàrdia Reial al 1822 aturat per la Milícia Nacional de Madrid.

Bandera Milícia Nacional
Bandera Milícia Nacional

La insurrecció va tenir èxit especialment al País Basc, Navarra, Catalunya, part de l’Aragó i al nord del País Valencià. A Catalunya es pot localitzar sobretot a les Terres de l’Ebre i a algunes zones de la província de Girona (la Garrotxa) i Lleida (l’Urgell). Tot i que hi havia partides de guerrillers absolutistes arreu del país. S’ha discutit llargament què impulsava a jornalers i treballadors urbans a apuntar-se a aquestes partides. La majoria d’historiadors estan d’acord en que el principal motiu era el monetari, doncs, al contrari que a la Milícia Nacional, es cobrava el servei.

Al Vallès operava una partida força activa, entre els que sembla que no hi havia cap sabadellenc, però si veïns de la Creu Alta, llavors depenent de Sant Pere de Terrassa. El 13 de maig del 1822, la Milícia de Sabadell fa una sortida (38 homes) per a combatre els rebels que venien d’Olesa de Montserrat i Esparraguera. L’activitat creixent dels absolutistes va obligar al municipi a organitzar una “columna volant” per tal de perseguir-los amb major eficàcia que les milícies locals.

El 24 de juliol del 1822 un grup de rebels entraren a Sabadell i exigiren una contribució de guerra de 800 duros que aconseguiren després de segrestar a vàries personalitats. Després d’això, la Diputació va enviar al comandant Bray amb l’encàrrec de reconstruir les fortificacions de la ciutat i la promesa d’estacionar-hi tropes regulars si la vila les costejava.

La guerra va anar a favor dels liberals. La Milícia Nacional i altres cossos voluntaris (de mercenaris) començaren a fer front efectivament als revoltats que no aconseguiren ocupar de cap de les principals ciutats del Principat. La majoria eren places fortes del constitucionalisme, a excepció d’algunes capitals de comarca que depenien molt menys econòmicament de la creixent indústria i agricultura capitalista (Olot, La Seu d’Urgell i Cardona). Finalment, es va declarar l’estat de guerra i el govern va enviar regiments de l’exèrcit regular. La Diputació catalana no havia pogut disposar de tropes regulars al no ser capaç de reclutar cap dels regiments que li tocava a la província. Això contrasta amb l’alt nombre de milicians que els liberals catalans podien posar sobre el terreny.

Aquesta guerra civil, doncs d’això es va tractar, fou cada cop més cruenta. A l’estiu del 1822 els reialistes afusellaren a 28 milicians de Vila-rodona que s’havien rendit. Sovint les expedicions liberals que acabaven amb l’afusellament de religiosos o destacats reialistes, saquejos d’esglésies i exigències de contribucions, amb l’argument que els costos de l’expedició els havia de sufragar els que atiaven a la rebel·lió.

La Milícia Nacional i els fabricants

Al 1824, les restaurades autoritats absolutistes, encarregaren un informe als nous Ajuntaments sobre l’activitat dels constitucionals al corregiment de Mataró (que incloïa Sabadell) que ens en dóna una idea. Destaca la presència de quatre membres de la família Turull (Francesc i els seus tres fills: Josep, Pere i Isidre), al capdavant de la Milícia Nacional de Sabadell que, segons consta en aquest document, exigiren contribucions a varis personatges de Sentmenat i Sant Llorenç Savall.

És molt significatiu que trobem a una important família, com els Turull i sobretot Pere Turull, al capdavant de la Milícia Nacional al 1822 exigint contribucions de guerra a reialistes. Això ens mostra la afiliació liberal i potser fins i tot liberal radical, de part de la burgesia catalana que acabaria essent més tard propietària de les grans fàbriques i girant cap al conservadorisme. Llavors el liberalisme lluitava per assentar-se com a sistema, necessitava el suport popular i no és estrany que aquests personatges militessin en el liberalisme democràtic. L’èxit d’aquesta aliança la podem veure amb molta claredat a Catalunya, per exemple en l’alt nombre de milicians voluntaris. Aquesta situació es torna encara més clara quan en el mateix document apareix com a comandant de milícia Josep Bonaplata i Corriol, que destaca per comandar saquejos d’Esglésies.

Pere Turull
Imatge de Pere Turull

Bonaplata fou propietari de la primera fàbrica de vapor inaugurada a Barcelona al 1833 i incendiada durant la Revolució de juliol de 1835 davant la mirada passiva de la Milícia Nacional, els membres de la qual començaven a veure que els interessos d’uns Turull o d’un Bonaplata ja no eren els seus com ho podien ser al 1822. Això explica tant el posicionament a favor del conservadorisme d’aquests antics revolucionaris liberals, ara grans empresaris, com l’abandonament del suport al liberalisme per part dels artesans i menestrals -principal puntal de la Milícia- que veien com les fàbriques dels seus antics oficials els deixaven sense feina o amb unes condicions de vida molt pitjors.

Els Cent Mil Fills de Sant Lluís i la repressió

Amb la victòria liberal sobre els reialistes, a l’absolutisme li havia fallat tant l’opció del cop d’Estat com el de la guerra civil. Al comprovar que les condicions internes no farien caure el règim liberal espanyol, es va posar en marxa la darrera opció: la intervenció estrangera. Els agents de Ferran VII aconseguiren que la Santa Aliança, que agrupava les potències absolutistes (França, Àustria Prússia i Rússia), prengués el compromís d’acabar militarment amb el règim liberal espanyol. Entre 1820 i 1821 Àustria ja s’havia encarregat d’enderrocar les revolucions al Piemont i Nàpols.

La França absolutista no veia l’operació gaire clara, doncs encara hi havia un viu record de les derrotes durant la Guerra del Francès. Finalment, van acabar posant en marxa la campanya en part per a poder distreure un exèrcit que dominat per antics oficials i soldats de Napoleó, en gran part partidaris del liberalisme.

Les tropes franceses aconseguiren derrotar amb relativa facilitat l’exèrcit regular espanyol. Només tingueren problemes per a prendre algunes places fortes com Cadis, on es van refugiar les Corts que s’endugueren presoner al rei. També a Barcelona, on s’havia concentrat l’exèrcit desplegat a Catalunya i gran part de la Milícia Nacional que havia fugit davant l’avenç francès.

A Sabadell, els milicians abandonaren la vila davant l’ofensiva francesa i els principals partidaris del liberalisme marxaren per por a les represàlies. Un cop recuperat el poder absolut, Ferran VII dirigí una brutal repressió que va despertar recels i queixes entre els propis aliats francesos. El cas de Sabadell, però, fou excepcional. Varis Turull ostentaren càrrecs en els primers ajuntaments absolutistes restaurats. Sembla que les autoritats tingueren greus problemes per a trobar batlles i regidors que fossin clarament partidaris de l’absolutisme. Tot i que mossèn Isidre Oliveró va denunciar a diversos sabadellencs per constitucionalistes la cosa no va anar a més.

L’ordre públic va quedar en mans dels Voluntaris Reialistes que a penes sumaren 35 membres. Les tropes franceses restaren a l’Estat espanyol almenys fins al 1825. L’única resistència, al contrari que a la Guerra del Francès, fou per part dels pagesos de Sabadell, farts d’haver de mantenir les tropes franceses.

El Trienni Liberal marcà un punt d’inflexió. Tot i la seva derrota, va provar que la Constitució i el sistema que implantava era viable. Molts guardarien en la memòria el Trienni, malgrat que haurien d’esperar a 1835-1836 per veure instaurat de nou el liberalisme.

Héctor Rodríguez Grimau, llicenciat i màster en història contemporània per la UAB.

Bibliografia

ARNABAT MATA, Ramón, La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Eumo Editorial, Universitat de Vic, Vic, 2001.
-Visca el rei i la religió! La primera guerra civil de la Catalunya Contemporània (1820-1823), Pagès, Lleida, 2006.
CASTELLS, Andreu, Sabadell Informe de l’Oposició, Prolegòmens, 1788-1868, Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
COSTA I OLLER, Francesc, “Activitat repressiva dels constitucionals, els anys 1821-1823, al corregiment de Mataró”, Sessió d’estudis mataronins, nº 6, 1989, pàg. 89-99.
FONTANA, Josep, La revolució de 1820 a Catalunya, Rafael Dalmau, Barcelona, 1961.
-“La burguesia española, entre la reforma y la revolución (1808-1868)”, a Revueltas y revoluciones en la historia, V.A. Universidad de Salamanca, 1a Jornadas de estudios historicos, Salamanca, 22-25 de febrero de 1989, pàg. 125-133.
-“Perquè van envair Espanya els Cent Mil Fills de Sant Lluís?”, Recerques, història, economia, cultura, 1987, núm. 19.

Foto portada: imatge de Milicians segons el dibuix de Marian Burgues al llibre Sabadell del meu record.

Comments are closed.