Esbossem la triada de projectes d’ordenació urbanística de la ciutat-industrial a les dècades centrals del segle XIX, quan Sabadell s’estava aixecant a un ritme vertiginós, enmig de fum de les fàbriques i els tallers. Uns plans urbanístics d’arrel racionalista que determinaren la fisonomia d’una ciutat en constant creixement.  

L’arrencada i consolidació de la industrialització, a les dècades centrals del segle XIX, provocaren el creixement demogràfic que exigia una ordenació urbanística de l’expansió de la vila. Sabadell comptava l’any 1819 amb uns 2.500 habitants, el 1833 ja eren 4.672 i el 1850 s’arribava a les 10.157 ànimes.

A partir de la dècada de 1830, l’Ajuntament de Sabadell mostrà un creixent interès per la ordenació de la via pública. Com consigna Miquel Carreras, l’1 de juny de 1834 acordà encarregar un contractista la construcció de les voravies de les cases que després haurien de pagar els veïns i cobrir les carrers amb grava per facilitar el trànsit dels carros per la població.

L’any 1841 es posaren rètols amb els noms dels carrers i el número de les cases que fins a llavors eren coneguts per la tradició oral. El 1843, el Consistori ordenà als propietaris empedrar les parts dels seus edificis que donaven al carrer, però que, a causa del seu elevat cost, no es va portar a terme.

L’alcalde i principal fabricant de la ciutat, Pere Turull, fou qui impulsà les primeres mesures efectives en matèria d’urbanisme. Així, va aprovar el Ban de Bon Govern (1854), la primera eina normativa per establir les alineacions, l’amplada i els rasants de les edificacions en un moment de fort creixement urbanístic amb un actiu mercat immobiliari. També, de construcció de grans equipaments i serveis públics.

L’any 1852 s’iniciava l’enllumenat públic de gas, uns dels primers d’Espanya, el 1856, es bastí l’edifici de la Casa de la Caritat, sobre les ruïnes del convent dels Caputxins, a l’antiga plaça de l’alcalde Marcet, ara de les Dones del Tèxtil. El 1859 començà a funcionar el servei dels bombers, el 1863 entrava en servei el pont de la Salut, el 1864 s’inaugurava el nou Cementeri Municipal i el 1866, l’escorxador, tots dos a l’exterior de la vila atenent als criteris sanitaris i  higienistes de l’època.

Pla d’Oriol Bernardet (1859)

L’abril de 1847, l’alcalde Pere Turull, encarregà l’arquitecte barceloní Josep Oriol Bernadet traçar el primer plànol de la vila. A parer de Manel Larrosa, de l’arribada d’aquest arquitecte data la planificació del “creixement quadrangular homogeni”, des dos eixos longitudinals i transversals del casc urbà en forma de creu. Un criteri que Oriol Bernadet modificarà a començaments de la dècada de 1850 per reorientar-se cap a la Rambla com a eix principal i longitudinal de la ciutat. Uns canvis imposats pel traçat de la carretera de Terrassa a Barcelona (1852) i de les vies fèrries (1855).

L’origen del Pla Oriol Bernadet es remunta a la Reial Ordre del 25 de juliol de 1846 que ordenava l’elaboració d’un “plano geométrico” de tots els municipis del Regne d’Espanya. L’arquitecte Oriol Bernadet havia anant ajornat l’encàrrec que havia rebut el 1849; tant és així que, un any més tard, l’Ajuntament de Sabadell l’instà a acabar-lo i fixà un pressupost pels seus treballs.

Larrosa creu que, l’estiu de 1850, estarien enllestits els primers dibuixos que serviren per concedir les llicències d’obres. Tanmateix, no serà fins l’agost de 1858 que el plànol general no estarà en poder del Consistori, després d’haver redactar un nou i minuciós contracte amb l’arquitecte. El Pla fou aprovat a la tardor de 1859, després de ser posat a exposició pública i acceptades les dues al·legacions presentades.

La mort d’Oriol Bernadet al juny de 1860 i la promulgació, al desembre de 1859, de la Instrucción para la elaboración y ejecución de los planes generales de alineacions -la primera legislació en matèria d’eixamples d’Espanya- contribueix a explicar el motiu pel qual l’Ajuntament de Sabadell encarregà cinc anys després de la seva aprovació un nou plànol general de la vila

Les vicissituds del Pla Molina (1864)

Per tal de complir amb l’esmentada Instrucción, l’alcalde de Sabadell Josep Romeu, encarregà a l’arquitecte de la Diputació de Barcelona, Francesc Daniel Molina, el gener de 1861, l’elaboració d’un nou pla general del municipi. Per ajudar-lo foren contractats els dos reputats mestres d’obres Josep Antoni Obradors i Gabriel Batllevell per aixecar el plànol topogràfic del casc urbà i els entorns de Sabadell. Mentrestant, les llicències d’obres foren concedides seguint les prescripcions del Pla Bernadet. Els mestres d’obres acabaren el plànol el desembre de 1862 i el Pla fou presentat al Consistori el setembre de 1863.

El Pla Molina consolida els criteris racionalistes del Pla Bernadet respecte al creixement de la vila a partir de les quadrícules octogonals i paral·leles a la Rambla. “El Pla Molina -escriu Larrosa- accepta i porta al límit el model de creixement definit per O. Bernadet i porta la quadrícula de carrers més enllà dels límits on es devia deturar O. Bernadet, ja que podem veure com travessa el ferrocarril o la carretera”.

El Pla Molina consta de quatre documents: memòria, dos volums de plànols i perfils dels carrers afectats per la reforma, plànols d’eixample i dos plànols generals del projecte.

El Pla Molina fou posat a exposició pública l’estiu de 1866 i es topà amb la frontal oposició dels 86 grans propietaris de sòl urbà contraris al projecte, encapçalats per Pere Turull que signaren la impugnació al Pla contra les afectacions de la reforma que fou acceptada pels tribunals. Davant d’aquesta oposició, el Pla Molina va quedar encallat als laberints de l’administració de la justícia espanyola. El mestre d’obres, Josep Antoni Obradors, es queixà en va diversos a articles crítics a Eco del Vallés, defensant les prescripcions del Pla i criticant amb duresa els interessos particulars, derivats de l’especulació immobiliària, dels qui estaven en contra.

L’èxit del Pla Pascual (1886)

A parer de Larrosa, les alternances als ajuntaments constitucionals durant el regnat d’Isabel II i el Sexenni Revolucionari no tingueren massa “incidència pràctica en l’ordenament urbanístic”. La dècada de 1880 són els anys de la “febre d’or”, on entraren al mercat immobiliari un enorme volum de terrenys que assenyalaven un canvi en el model de creixement de la ciutat que requeria una urgent ordenació. Segons les dades del cens, entre 1857 i 1872, la població es mantingué estable, al voltant dels 14.000 habitants. A la meitat de la dècada de 1880, es superava el llindar dels 20.000 habitants. L’any 1900, el primer del segle XX, Sabadell comptava amb 23.294 habitants.

En aquest context expansiu, l’Ajuntament de Sabadell demanà el preceptiu permís al ministre de Foment, l’agost de 1881, per elaborar el Pla d’eixample de la vila que encarregà a Miquel Pascual Tintoret que era l’arquitecte municipal des de 1879 i que exerciria com a tal fins el 1895 quan presentà la dimissió. Llavors, el càrrec fou posat a concurs públic i la plaça va ser guanyada pel jove Juli Batllevell que acabava de llicenciar-se i fill de reputat mestre d’obres Gabriel Batllevell. L’any 1910 seria substituït per Josep Renom.

El mes de març de 1886 Miquel Pascual comunicà que havia acabat el pla topogràfic de Sabadell i voltants. Es tractava del primer pas, segons la Llei d’eixamples de 1876, per posar a concurs públic la redacció del Pla d’eixample. Un any més tard, gener de 1887, l’Ajuntament l’adjudicà al seu arquitecte  municipal, l’únic que s’hi presentà segon la documentació consultada per Larrosa.

“El Pla Pascual -escriu Larrosa- gaudirà d’una sanció legal, i per tant, d’una legitimitat que no obtingueren els Plans d’Oriol Bernadet i F. Daniel Molina, els quals s’anticiparen a la legislació de l’època”.

Al seu parer, el Pla Pascual de 1886 s’adapta “mil·limètricament” a les exigències de la política urbanística municipal del moment. Aquest Pla va tancar el procés de reformes urbanístiques precedents. Així, s’estén la quadrícula de l’eixample més enllà dels límits del Pla Molina. La Rambla esdevé definitivament l’eix vertebrador del creixement urbanístic de la ciutat en un moment de gran expansió del mercat del sòl i de l’especulació immobiliària. Per això, aquest Pla “tindrà un llarg futur i es podrà ordenar sense conflictes el creixement de la ciutat” fins a finals de la dècada de 1920 -conclou Larrosa-.

En efecte, no serà fins al 1928 que es plantejarà la necessitat de revisar el Pla Pascual Tintoret, encarregat als arquitectes Josep Renom i Joaquim Manich; però això dona matèria per a una altra entrega d’aquesta secció.  

Bibliografia

CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Josep Renom. Arquitecte, Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens. Ed. Riutort, Sabadell, 1975
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell 1845-1900,  Nova Biblioteca Sabadellenca, 1986.

Foto portada: el convent dels Caputxins on s’instal·la la Casa de la Caritat a mitjans del segle XIX.