Resseguim la gènesi d’una de les entitats encara existents més antigues de la ciutat, sense qual resulta impossible entendre la història contemporània de Sabadell. Fundada per Fèlix Sardà i Salvany va funcionar com el focus intel·lectual de les forces conservadores de la ciutat i el centre de formació de les noves generacions de la burgesia industrial.
Els orígens de l’entitat es remunten a la fundació de la Joventut Catòlica de Sabadell el 26 de novembre de 1870, emparant-se en el decret del 20 de novembre de 1868 sobre el dret d’associació. L’acte es celebrà a la casa pairal de Fèlix Sardà i Salvany, al davant de l’actual edifici de l’Acadèmia Catòlica. Fill de fabricant tèxtil, sacerdot i doctor en teologia, va estar acompanyat pel també eclesiàstic Joan Ribatallada, el propietari Valentí Calvó i una dotzena de joves. L’entitat funcionà durant gairebé tres anys i canvià de domicili en dues ocasions (al carrer de la Rosa, 15 i al carrer Nou 5, avui del Pintor Fortuny). La situació creada el febrer de 1873 amb la proclamació de la República menà, el 6 de juliol de 1873, a suspendre les seves activitats que no es reprendrien fins el 1876, altre cop a casa de Sardà i Salvany.
A Sabadell, immersa en el procés d’industrialització, el triomf de la Revolució Gloriosa (1868) que enderrocà Isabel II, comportà una enorme efervescència social i política. L’any 1869 es fundava el Club Federal que el 1871 passà a denominar-se Círculo Democrático Federal Universal. La proclamació de la Primera República, el 1873, va portar al poder municipal als federals, marcadament anticlericals, liderats per Feliu Crespí que expulsà de la ciutat als Escolapis i expropià les campanes de les esglésies. Al mateix temps, les diverses societats obreres que havien proliferat es federaren i constituïren el 1871 el Centro de Sociedades Obreras de Sabadell.
Nucli fundacional
La seva primera etapa de funcionament (1870-1873) ha estat estudiada a la tesi doctoral de Santi Vila, exalcalde de Figueres i exconseller de la Generalitat. La destrucció de l’arxiu de l’entitat el juliol de 1936 dificulta la reconstrucció de la seva història. De la consulta de les actes i altres documents conservats d’aquest període es desprèn que les reunions consistien en trobades d’unes dues hores. Després d’aprovar l’acta de la sessió anterior, s’obria un debat sobre alguna lectura i es passava a comentar temes d’actualitat catòlica o d’apostolat relacionades amb les activitats de l’associació. Finalment, si era pertinent s’aprovava l’admissió de nous socis o qüestions d’organització interna. Malgrat que a les reunions es parlava en català, les actes estaven redactades en castellà; en un exemple més de la disglòssia imperant a l’època. Fins el 1908 no es prendria l’acord de redactar les actes i butlletins en llengua catalana, en un moment d’ascens del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista.
Entre 1870 i 1873, els 15 socis fundadors passaren a ser 70, dels quals tres eren eclesiàstics i el 58 per cent entre 18 i 30 anys. El 3 de novembre de 1871 s’inaugurà, a casa de Sardà i Salvany, l’escola dominical i el 10 de març de 1872, una escola nocturna de doctrina que el 17 d’octubre del mateix any es reconvertia en escola d’ensenyament general i no solament de doctrina, gratuïta i oberta a tothom.
D’altra banda, el 2 de juny de 1872 sortia el primer número de butlletí de l’entitat que mantenia contactes i rebia les publicacions de les diverses de les associacions catòliques que proliferaren per aquestes dates com les Joventuts Catòliques de Barcelona, Lleida, Tortosa, Santa Coloma de Queralt, València, Alcoi, Córdoba, León, Madrid, Murcia, Oviedo i Salamanca.
La fundació de la Joventut Catòlica representà la reacció ideològica dels sectors més conservadors de la burgesia industrial davant l’avenç de les idees laiques, progressistes i republicanes; també, pel temor a la organització d’un potent moviment obrer que esclatà al Sexenni Revolucionari.
La Revista Popular
Tanmateix, la consolidació i expansió de la Acadèmia Catòlica es produeix en el context de la Restauració borbònica que inaugurà la fase conservadora de la burgesia industrial i que a Sabadell està inseparablement unida a les figures de Sardà i Salvany, el seu fundador, i de Joan Sallarés i Pla, dirigent de la patronal Fomento del Trabajo Nacional.
A banda de les seves activitats a Sabadell, Sardà i Salvany fou un escriptor i propagandista infatigable. Durant més de 40 anys, des de 1871, va ser el director de la influent Revista Popular. Un modern setmanari il·lustrat amb l’objectiu de difondre en un llenguatge assequible a les classes populars les veritats del catolicisme. La iniciativa va tenir un gran èxit a tota Espanya. L’any 1873 tenia una tirada de 8.000 exemplars que s’incrementaren a partir de 1884. A instàncies de Sardà, els beneficis foren invertits en l’empresa Tipografia Catòlica que aviat disposà d’impremta pròpia per editar les seves publicacions i que fou econòmicament molt rendible amb un ampli mercat a Sud-Amèrica. La Revista Popular va gaudir del suport de l’episcopat espanyol i dels papes Pius IX, Lleó XIII, Pius X i Benedicte XV per la seva tasca en favor de l’Església.
La seva obra El liberalismo es pecado (1884), traduïda al català, francès, italià, anglès, portuguès, alemany, hongarès, llatí i euskera, esdevingué un best-seller internacional del catolicisme més integrista enfront de les llibertats democràtiques de pensament i de culte o en contra de la separació entre Església i Estat.
Expansió i consolidació
Després de la Primera República, les activitats de la Joventut Catòlica de Sabadell es reiniciaren el 30 d’abril de 1876 a casa de Sarda i Salvany. L’abril de l’any següent s’inaugurà una nova seu social a la plaça Sant Roc, 13 on es reprenen les conferències, la catequesi i l’escola nocturna. També, s’organitzà la biblioteca i l’entitat s’implicà a fons en la construcció del temple del Santuari de Salut i la restauració de l’Aplec. El febrer de 1878 es crearen les seccions de Literatura i Música i de Caritat Cristiana, l’agost de 1879 la secció de Gimnàstica. L’any 1880 passa a denominar-se Acadèmia de la Joventut Catòlica de Sabadell i es crea la secció infantil, Congregació Mariana Sant Lluís Gonzaga (coneguts com Els Lluïsos), pels membres de fins al 18 anys. Dels 18 als 25 anys passaven a formar part de la Joventut Catòlica i dels 25 en endavant de l’Acadèmia Catòlica.
Per contrarestar la influència de les escoles laiques, l’Acadèmia Catòlica impulsà escoles d’ensenyament nocturn gratuït. El primer curs s’inicià el setembre de 1882, en una vetllada literària-musical al saló de les Escoles Pies, on Sardà i Salvany impartí la conferència Los prejuicios y falsedad esencial de la llamada escuela laica. En la dècada de 1890, les seves escoles arribaren a impartir classes a més de 800 alumnes amb més de 50 catequistes distribuïts en cinc punts de Sabadell.
El bisbe de Barcelona aprovà, el 18 de maig de 1884, el seu nou reglament i nomenà consiliari a Sardà i Salvany que ho seria fins a la seva mort. Anys més tard, el 1890, tornà a canviar de nom per la que seria el definitiu: Acadèmia Catòlica de Sabadell.
L’any 1883, l’entitat es traslladà al seu sisè estatge, al número 38 de la Plaça Major. En el pati d’aquesta casa, el 1889 s’inicien les obres de l’actual edifici, amb façana al carrer Sant Joan, sota la direcció del soci i arquitecte, Gabriel Borrell, amb una sala destinada a biblioteca. La inauguració de la nova seu es celebrà el 1890 coincidint amb el 20è aniversari de la seva fundació.
El juliol de 1891 s’obria el Teatre i la Societat Dramàtica que gaudirien d’un gran èxit i l’octubre la secció Catequística. El novembre de 1892 s’organitzava la primera romeria anual a Montserrat que s’ha mantingut fins als nostres dies. L’any 1902 es crea la secció de Cant Coral. El 1909 es constitueix dins l’Acadèmia la Congregació Mariana de Sant Lluís que serà impulsora del pessebrisme a la ciutat.
Tota aquesta intensa activitat es corresponia amb les reformes del papa Lleó XIII exposades a l’encíclica Rerum novarum (1891). Els catòlics havien de mobilitzar-se, participar activament en la vida pública i lluitar contra els seus enemics amb les seves mateixes armes. Així, si els laics i republicans disposaven de diaris i revistes, associacions cíviques, culturals o esportives, mutualitats, partits i sindicats, els catòlics havien de tenir els seus. En aquesta línia, el desembre de 1895, es reprèn el butlletí trimestral L’Acadèmia Catòlica que es publicarà en català fins al mort de Sardà i Salvany que llavors comptava amb la important xifra de 800 subscriptors a la ciutat i on es feia propaganda catòlica en tots els seus sentits i manifestacions.
Assistència social
En consonància amb la doctrina social de l’Església, Sardà i Salvany va desplegar una intensa obra de caràcter assistencial destinada a allunyar als obrers de la influència del republicanisme, de l’anarquisme i el sindicalisme. El juliol de 1899 s’obria, com a sucursal de l’Acadèmia Catòlica i en terrenys cedits per l’industrial i financer Pere Turull, l’Escola Obrera nocturna d’ensenyament elemental i superior. Constava d’un gran saló per a 500 persones, frontó, gimnasi i altres serveis. Els diumenges s’utilitzava com a centre de catequesi i de diversió pels alumnes.
L’any 1882 fundà la Caixa de Socors Mutus per tal que els obrers malats poguessin comprar medecines; el 1897 inaugurà el menjador Sant Josep que repartia 300 racions diàries entre els indigents; 1898 s’obrí el Bazar del Pobre que distribuïa peces de roba entre les 700 famílies, avui diríem vulnerables i el 1905 l’Asil de les Germanetes dels Ancians Desemparats, a la seva casa pairal, on va passar els seus darrers dies.
Mirades crítiques
Com evoca Marian Burguès, que va viure aquests esdeveniments: “la gent adinerada s’entregà per complet a la direcció del Dr. Feliu i aquest fundà associacions catòliques de tota mena i fundà i bastí el casal de la Joventut Catòlica al carrer de St. Joan. Calia ofegar l’esperit liberal de Sabadell i per aconseguir això ni hi plangueren maquinacions”. També, assenyala el paper de la “reacció capitanejada pel Dr. Sardà i Salvany” a la Vaga de les Set Setmanes (1883) per la reducció de la jornada laboral.
Els treballs d’historiadors moderns donen la raó a Burguès. En efecte, els seus socis i juntes directives estaven formades per representants de les classes altes i mitjanes de la ciutat: industrials, professionals liberals, encarregats i tècnics de les fàbriques on els pocs obrers tenien un paper passiu. Entre ells trobem representants de les principals nissagues de fabricants com els Turull, Casanovas, Argemí, Gorina, Sardà o el mateix Sallarès i Pla. En aquells anys el nombre de socis va arribar als 150.
A parer de l’historiador Antonio Moliner Prada, l’activitat de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell en el seus inicis fou molt important: “sirvió de ejemplo a otros centros que se extendieron por toda Cataluña y España (…) Tales centros católicos se convirtieron en núcleos importantes de circulación del discurso político y del pensamiento integrista catalán (…) Estas asociaciones formaban parte del proyecto impulsado de León XIII entre laicos y religiosos, precedente de la futura Acción Católica, que buscaba la reforma de la vida religiosa y pública”. Pel que respecta a Sabadell,“la presencia de la Academia en el conjunto de la vida de la ciudad fue de primer orden, desde su participación en los debates ciudadanos hasta la selección de candidatos idóneos con su doctrina para las elecciones municipales”. Així indica com, a les eleccions municipals de 1897, s’imposà la candidatura proposada des de l’Acadèmia formada per Ponsà, Mir i Pineda.
A parer d’Andreu Castells, entre finals del segle XIX i inicis del XX s’estengué a Sabadell “l’animadversió popular” contra el gran poder de l’Església encarnat en Sardà i Salvany i la seva Acadèmica Catòlica. Sardà i Salvany -escriu- era el “veritable àrbitre de la vida dels sabadellencs a partir d’un cert grau de disponibilitat econòmica”. El seu “prefecte” era Ramon Picart “home versàtil, prepotent, ple d’embolics amb faldilles i membre actiu de la Lliga Regionalista, que comptava amb un secretari molt eficaç, Joan Costa i Deu, que migpartia per la política i per l’Acadèmia Catòlica”.
Picart va ser elegit regidor de la Lliga a les municipals de 1909 amb el suport del Centre Català, l’Acadèmia Catòlica i els carlins del Cercle Tradicionalista, dirigits per Enric Serradell, amb local al carrer Creueta, 65. A la Setmana Tràgica, el juliol de 1909, es produí una explosió l’odi de les classes populars contra el clergat, amb el saqueig i l’incendi de l’església de Sant Fèlix. Sardà i Salvany, disfressat de carreter, i Picart, vestit d’obrer, fugiren de la ciutat camp a través per temor a ser assassinats.
L’historiador sabadellenc Eduard Masjuan ha assenyat les profundes vinculacions entre els plantejaments intransigents envers les reivindicacions del moviment obrer a la patronal de Sallarès i Pla amb “els postulats teocràtics de Fèlix Sardà i Salvany. Ell és qui d’ençà 1884 construeix les normes de conducta dels catòlics locals envers el racionalisme emergent en les classes populars (…) programa conservador que Sardà portarà a terme a Sabadell auxiliat pels poders econòmics, al llarg de més de trenta anys”.
Masjuan realitza una extensa exposició del pensament de Sardà i Salvany que, al seu parer, representa “la resistència de l’Església catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, pensament, l’educació i la seva influència política (…) Des de Sabadell i amb Sardà al capdavant, no només s’irradià la negació de qualsevol concessió de secularització i no es conformà tan sols en la condemna del liberalisme i el progrés: aportà els instruments de combat que el catolicisme intransigent imprimirà a la ciutat a partir de 1902- data política molt significativa- per mitjà del Comité de Defensa Social”.
Passatge al catalanisme
La inauguració del Centre Català, al juny de 1892, a la Rambla, n. 75 (on ara hi són els sindicats) i la fundació de la Lliga Regionalista (1901) marcaren un canvi en la orientació ideològica de les noves generacions de la burgesia industrial que transità de l’integrisme de Sardà i Salvany al catalanisme polític. Un camí que, des del punt de vista doctrinal, havia obert el bisbe Josep Torres i Bages autor de La tradició catalana (1892), obra fundacional de catalanisme catòlic, condensat en el cèlebre lema “Catalunya serà cristiana o no serà”.
Sardà i Salvany va morir a Sabadell el 2 de gener de 1916. Llavors fou substituït com consiliari de l’Acadèmia pel sacerdot i doctor en Teologia, Lluís Carreras i Mas, la seva mà dreta a Sabadell i deixeble predilecte de Torras i Bages. Amb el Dr. Carreras l’Acadèmia Catalana aposta decididament pel catalanisme i operarà com agent electoral de Lliga, estretament vinculada a la patronal a través de Picart, i al Centre Català. L’altra polaritat ideològica era la formada pel Círcol Republicà Federal, la catedral republicana del Vallès i per l’Obrera seu dels sindicats al carrer de l’Estrella.
Aquesta segona etapa, sota el ferm lideratge de Carreras, finalitza juliol el 1936 quan l’Acadèmia Catòlica fou incendiada i saquejada pel revolucionaris; però, això, dona matèria per una altra entrega d’aquesta secció.
Bibliografia
ACADÈMIA CATÒLICA DE SABADELL (1870-1989), Cronologia històrica de l’Acadèmia Catòlica, Butlletí extraordinari, juliol 1989.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Sallent impressor, Sabadell, 1929.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), UAB, Belllatera, 2006.
MOLINER PRADA, Antonio. Fèlix Sardà i Salvany y el integrismo de la Restauración, UAB, Bellaterra, 2000.
RIPOLL, P. L’Acadèmia Catòlica de Sabadell (1870-1936). L’Avenç, n. 216, juliol-agost 1997.
VILA i VICENTE, Santi. Fèlix Sardà i Salvany, ‘influencer’ integrista, en temps del Sexenni i la Restauració, Tesi Doctoral, Universitat Internacional de Catalunya (UIC), Barcelona, 2017.
