Tracem el perfil biogràfic del músic sabadellenc més universal. Instrumentista de piano, violí, saxòfon i clarinet va triomfar als Estats Units, on va viure 50 anys. Com a compositor és autor d’una extensa i variada obra.
Agustí Borgunyó Garriga va néixer al carrer de Riego, n. 35 de Sabadell, el 2 de maig de 1894, fill de Josep Borgunyó Juanico, teixidor, i Maria Garriga Casanovas, que treballava de minyona. Agustí va cursar l’ensenyament primari a les Escoles Pies i posteriorment a l’escola del mestre Roure al carrer Montserrat. Des de ben petit va mostrar un talent natural per a la música. L’amistat amb el seu cosí, Agustí, germà del compositor Manuel Borgunyó i Pla va reforçar aquesta vocació.
La mort de la seva mare, el 1906, quan només tenia 12 anys, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida. El seu pare va iniciar una relació amb una altra dona i ell va anar a viure a casa de la seva tieta, una nova família que no li donarà gaire suport en la seva vocació musical. Alhora va entrar a treballar d’aprenent a la joieria de Joan Vilarrúbies, ubicada al costat del campanar de Sant Fèlix. Allí va conèixer a Cebrià Cabané Bril, que donava classes particulars de música a Elisa, filla del joier, que va adonar-se del gran talent del noi i de manera altruista, ja que no podia pagar-se les classes, el matriculà a l’Escola Municipal de Música de Sabadell sota el mestratge del seu director i fundador, Josep Plans Bagués, i del mateix Cabané per estudiar piano i solfeig. Així mateix, cantava a l’Orfeó de Sabadell, on coincidí amb Joan Sallarès Castells, amb qui inicià una amistat que durarà tota la seva vida. L’extensa correspondència entre tots dos és una de les principals fonts per a reconstruir la seva biografia.
La relació amb Cabané propicià que l’any 1910 entrés a la Banda Municipal de Música, de la qual era subdirector en la categoria d“educando”, tocant els platerets i cobrant 5 pessetes al mes, el primer sou que va percebre com a músic. Llavors ja tocava el piano, violí, saxòfon i clarinet. En una carta adreçada al seu amic, Sallarés, manifesta el seu agraïment a Cabané:
“Per mi el Cabané no tan sols ha estat el meu mestre, sinó que també ha estat la meva segona mare, perquè si jo sé el que sé i sóc el que sóc, li ho dec a ell… Quan anava a estudiar harmonia amb el mestre Burgès a Barcelona, alguna persona desconeguda per mi em pagava els estudis. Qui havia de ser sinó el Sr. Cabané!”
L’any 1913 va guanyar la plaça de professor de solfeig elemental a la Banda Municipal de Música i va completar la seva formació a Barcelona amb el mestre Manuel Burgès que li proporcionà una formació musical completa en contrapunt, composició, harmonia i execució pianística.
En aquests anys Agustí Borgunyó va protagonitzar una activitat febril, entre les classes que impartia a Sabadell al matí i les que rebia de Burgès a les tardes, la seva intensa col·laboració a l’Orfeó, el concerts de piano, i la participació com a pianista en quintet Vila i Padró que actuava al cinema Imperial i les estones dedicades a la composició. Als 17 anys va realitzar la seva primera composició, el pasdoble, Catalunya, que dedicà al seu mestre Cabané i que fou estrenat per la Banda a la plaça del dr. Robert el 6 de juliol de 1913. A l’Orfeó de Sabadell estrena la cançó, Els Reys, amb lletra i música de Borgunyó, que rebrà elogioses crítiques a la premsa local de l’època. El juliol de 1917, publicà la serenata Granada que dedicà al mestre Burgès.
Per completar els seus magres ingressos participava en els concursos premiats amb dotacions econòmiques i entrà a treballar, per mediació del seu cosí Agustinet, en la botiga de Ròmul Maristany, a la plaça Catalunya de Barcelona, que gestionava la representació de pianos Chasaigne i de les editorials musicals de més prestigi i on treballaven afinadors, pianistes i copistes. Agustí s’encarregava de tocar les partitures que els clients volien comprar o provar el so dels pianos.
De Nova York a Washington
Agustí Borgunyó mantenia una relació de nuviatge amb Maria del Carme Escoté Òdena, germana del clarinet principal de la Banda de Música de Sabadell i amb sastreria a la Rambla. Tanmateix, a Barcelona, va mantenir una relació sentimental amb una dona, Paquita, que de saber-se podia significar el trencament amb la seva núvia a qui estimava sincerament i que esdevindria la seva esposa. Una situació que es complicà al complir 22 anys i ser cridat al servei militar amb grans possibilitats de ser destinat a la guerra del Marroc. Com explica la seva biògrafa, Begoña López, “per fugir d’aquest escenari va prendre la dràstica decisió d’anar-se’n als Estats Units, i ho va fer sobtadament, sense que ningú n’estigués previngut i agafant els seus amics per sorpresa”.
Agustí va arribar al port de Nova York, l’11 de gener de 1916, a bord del vaixell Montserrat que havia salpat de Barcelona 17 dies abans. Amb pocs diners i sense parlar un borrall d’anglès, els primers dies foren molt durs. Casualment, va coincidir en una botiga de queviures amb Toni Ros, emigrant sabadellenc, del carrer les Valls, qui el va introduir en el cercle de catalans residents a la ciutat que formaven l’associació informal Ateneu Català que el 1920 esdevindria el Casal Nacionalista Català de Nova York que organitzava activitats culturals com ara conferències, xerrades i exposicions de pintura. Un cercle on va conèixer a Enric Granados, a Xavier Cugat i Miquel Llobet, Albert Rexach Joan Agell, Frederic Claramunt, Francesc Cugat, Joan Ventura, Emili Magrinà, Miquel Guimerà o Jacint Maixenchs. L’Ateneu Català li proporcionà la seva primera feina que va ser fundar un orfeó i preparar un repertori de cançons catalanes per oferir concerts. Mentre aprenia l’anglès, donava classes particulars de música. Posteriorment, durant els anys de la Segona Guerra Mundial, col·laborà en el programa radiofònic L’hora catalana, elaborat pel Centre Català de New York amb contingut propagandístic a favor dels Estats Units.
El setembre de 1916 marxà a Washington per treballar com director de l’orquestra de la cadena de Hotels Willard, que li permet dedicar-se a la composició i conèixer a cantants de renom. Quan els Estats Units van entrar a la Primera Guerra Mundial, va ser allistat a l’exèrcit nord-americà, tot i que gràcies a les gestions de l’ambaixador espanyol va poder llicenciar-se al cap de dos mesos. Acabada la guerra, a Washington, va formar un duo amb Xavier Cugat al violí i ell al piano que actuaven a cafès-teatre, una experiència que finalitzà quan Cugat marxà a Los Ángeles per triomfar a Hollywood.
D’altra banda, el setembre de 1919 es casà per poders con Maria del Carme Escoté. La carta que envià per aquelles dates al seu amic Sallarès, resulta ben expressiva del seu estat d’ànim i de la seva ideologia catalanista: “No puc fer més que recalcar-te que soc molt feliç, la Maria veritablement és l’única dona que li podria donar el títol de la meva esposa. Ella està molt contenta de trobar-se en aquestes desconegudes terres, i principalment al meu costat. Vull que sàpigues que la primera cosa que va fer la Maria, demanat per mi, va ser la Bandera de les quatre Barres de Sang, la tenim en el nostre quarto, com a penyora del que som i de la llibertat que desitgem en aquesta tan llunyana i estimada terra catalana. Faig una col·lecció de sardanes i la meva esposa les punteja, per saber els punts que tiren, dit amb una paraula, tan jo com ella vivim en un niu de Pàtria i Amor”.
Fins l’any 1932 el matrimoni resideix a Washington, on naixerà la seva filla, Leslie, l’abril de 1921, i Jordi, nascut el setembre de 1930. Borgunyó porta la direcció artística d’una de les orquestres Meyer Davis i es dedica a composar música escènica d’estil americà que rep molt bones crítiques. El desembre de 1928 adquireix la nacionalitat nord-americana i col·labora amb l’orquestra de Paul Whitman.
Etapa de maduresa
L’any 1933 la família es trasllada a Nova York on, fins 1934, orquestra les cançons de Kate Smith a l’emissora de ràdio de la CBS. Aquest mateix anys és contractat com director artístic de la Orquestra Simfònica de l’emissora WOR dirigida por Alfred Wallenstein, que li demana la composició de peces d’estil espanyol. En aquesta època escriu música escènica per al teatre musical americà. Entre elles, Maryana (1925), una opereta en tres actes, The shadow siren (1928), una altra opereta, The Damask Rose, un ballet de tema oriental, o els musicals China Eggs o Women!. També composà Two pieces for strings, una obra en dos moviments per a orquestra de corda.
La dècada del 1950 pot considerar-se l’etapa de la seva maduresa com a compositor. Així va composar Suite per a cobla (1950), en tres moviments o L’Aplec (1956) una rapsòdia simfònica inspirada en temes catalans, estrenada en New York por l’Orquestra d’Alfred Wallenstein.
D’aquesta època són Suite per a viola i orquestra estrenada a New York, Suite Ibèrica, per orquestra de corda amb un estil que reflecteix la influència de Manuel de Falla o Nocturno Sevillano (1941). A més, va treballar, entre 1934 i 1938, com a professor d’orquestració en la Juilliard School of Music i, 1941 i 1960, va ser director musical i artístic de la National Broadcasting Symphony Orchestra.
Obra sardanista
Borgunyó mai va perdre el contacte amb Catalunya. Així durant la seva residència als Estats Units, va composar nombroses sardanes que enviava als país per tal que fossin interpretades per les cobles del país. L’estiu de 1929 realitza el seu primer viatge dels seus diversos que va fer a Catalunya i a Sabadell, on composa la sardana Collserola, que s’estrenà en l’acte de comiat el 5 de setembre a la seva ciutat natal. Entre la seva nombrosa obra sardanística cal esmentar S’Agaró terra d’ensomnis o Rialletes dedicada al seu fill Jordi, les dues composades el 1934, Encisadora vall de Ribes (1950), La cova del drac (1953), La plaça del roserar (1954), Agostenca (1955) o Vila de Molins de Rei (1959). A banda de les sardanes, va composar música per cobla com Dansa noble, Mosaic catalanesc, El petit dansaire o Petit ballet imaginari.
Retorn a Catalunya
Al jubilar-se, el 1963, retornà a Catalunya i s’instal·là a Barcelona. Poc abans, encara als Estats Units, composà dos quartets de corda, Cuarteto n 1 en re mayor i Cuarteto n. 2 en la major. En la carta adreçada al seu amic Sallarès explica els motius d’aquesta decisió:
“Jo amic visc a Nova York, però la meva ànima és sempre a Catalunya, tinc desig de tornar, enyoro la meva terra tant que fins i tot de vegades em renyo perquè penso massa en Catalunya, els meus familiars i amics. Ja sé que tu diràs, no siguis tonto, que als USA estàs més bé! Sí, tens raó, aquí estic més bé materialment, però no espiritualment, jo voldria tenir el caràcter com molts del que resideixen ací que no pensen en Catalunya i no desitgen retornar ni ara ni quan les condicions siguin més favorables. Jo només faig que pensar en ella i sofrir mal d’enyorança”.
A Catalunya va continuar composant com ara la sardana Al meu Sabadell o Nostàlgia, una obra elegíaca composada el 1966, dedicada al seu cosí Agustí i editada després de la seva mort. Tanmateix, els darrers anys de la seva vida no van ser feliços, com confessava al seu amic: “Nosaltres anem fent, però molt enyorats, principalment jo, dels nostres de New York; rebem cartes d’ells dient que ens enyoren, jo marxaria ara mateix cap aquelles terres, ja que aquí no m’hi sento feliç; aquesta terra no és la que vaig deixar 50 anys endarrere, i els seus habitants tampoc”.
Agustí Borgunyó va morir a Barcelona, l’1 de juliol de 1967. La seva obra musical és enorme amb més de 180 sardanes i altres composicions de música per a cobla, més de 50 cançons per a veu i piano, una trentena de peces de música coral, un gran nombre d’obres per a piano, dos quartets i un trio de corda, obres per a orquestra de cambra i simfònica, operetes i ballets. Gran part de la seva obra musical es conserva a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), una altra part està repartida en diverses biblioteques i arxius americans. A la Fundació Bosch i Cardellach pot consultar-se la seva extensa correspondència amb Joan Sallarès.
L’Associació Sabadell més música va instituir el Premi Nacional Agustí Borgunyó, que va atorgar anualment al concert de Sant Esteve, des del 2004 fins a la dissolució de l’entitat el 2023. Des del 2024 Sabadell Sardanista ha continuat atorgant aquest guardó.
Bibliografia
LÓPEZ LÓPEZ, Begoña. En mig de gent estranya. Agustí Borgunyó i Garriga. Un cas de camaleonisme estilístic al país del jazz. Tesi doctoral. UAB, 2017.
PLADEVALL, Josep Maria. Agustí Borgunyó, compositor. Arraona, revista d’història, n. 15, 1994.
SIMÓ i BACH, Ricard. Agustí Borgunyó i Garriga o el triomf d’un sabadellenc a Nova York, Revista Quadern, n. 18, Sabadell, 1980.
SUBIRANA, Lluís i NONELL, Jaume. Cent anys de sardanes a Sabadell 1906-2006. Quadern, n. 43, Sabadell, 2007.
