Els sis anys de la Segona República, fins l’esclat de la Guerra Civil, foren d’ebullició i creativitat en el món de la cultura en general i de les arts plàstiques en particular. Els joves artistes sabadellencs estaven en contacte amb les avantguardes estètiques, l’epicentre de les quals estava a París. L’any 1930 coincidiren a la capital francesa Joan Vila Puig, Camil Fàbregas, Màrius Vilatobà o Esteve Valls Baqué. Antoni Vila Arrufat ja hi havia anat i Rafael Durancamps hi residia amb la seva família des de 1926.
Els actes d’homenatge a Joan Vila Cinca propiciaren l’organització de 10 exposicions a la ciutat. Al Centre Català s’exposà l’obra de Galofre Oller, president de la comissió de l’homenatge. A l’Acadèmia Catòlica, s’exposà l’obra del seu deixeble Antoni Estruch, L’Onze de setembre de 1714, que va ser visitada pel president Francesc Macià el 28 de maig de 1932. La més destacada d’aquestes mostres fou l’organitzada per l’Acadèmia Belles Arts, la principal institució artística de la ciutat, amb 64 obres del mateix pintor.
Màrius Vilatobà exposà 19 obres al Cercle Sabadellès i el Centre Excursionista va organitzar una col·lectiva amb 21 artistes sabadellencs. Lluís Molins de Mur va exposar 10 obres al seu de la Lliga Regionalista i Pere Gorro 19 a La Gremial. Esteve Valls Baqué va exposar set pintures al Centre Industrial i Antoni Pous Palau, 16 a les Galeries Vives. Vila Arrufat va exposar 20 pintures i dibuixos a la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Al anys de República, a banda de l’Acadèmia de Belles Arts, es formaren dos grups d’artistes. D’una banda, el col·lectiu Artistes Reunits de Sabadell (ARS), l’origen del qual arrenca de les cèntriques Galeries Vives, fundades pel decorador i pintor Josep Vives el 1931, que va desenvolupar un sistema d’adquisició d’obres per subscripció, de manera que quan es tenien acumulats certs diners els clients podien triar una obra. A partir d’aquí es va crear ARS amb els pintors sabadellencs Pere Elias, Josep Vives, Rafael Salvà, Camil Fàbregas, Màrius Vilatobà i Lluís Molins de Mur. El mateix any van demanar una subvenció que li fou concedida per l’Ajuntament republicà.
D’altra banda, el grup Arts Studio estava format per joves dissidents de l’Acadèmia de Belles Arts que es postularen com l’oposició juvenil als criteris acadèmics i formalistes de l’entitat. Finalment, s’integraren a Belles Arts i alguns participaren en la seva renovació.
El mes de maig de 1936, poc abans d’esclatar la guerra, Belles Arts organitzà una gran exposició col·lectiva d’artistes sabadellencs on pràcticament no hi faltava ningú: Josep Aulí, Jaume Bassa, Francesc Casarramona, Ramon Clapés, Lluís Clapés, Rafael Durancamps, Pere Elias, Camil Fàbregas, Pere Gorro, Modest Llombart, Ricard Marlet, Joan Maurí Espadaler, Lluís Molins de Mur, Enric Palà, Frances d’Assís Planas Dòria, Josep Pous, Manuel Salas, Rafael Salvà, Josep Serra Santa, Domènec Soler, Esteve Valls Baqué, Antoni Vila Arrufat, Joan Vila Puig, Joan Vila Cinca, Màrius Vilatobà, Josep Vives i Josep Zamora.
Art revolucionari
A parer de l’historiador de l’art Rossend Lozano Moya, l’esclat de la Guerra Civil va capgirar-ho tot ja que totes les activitats artístiques es subordinaven a l’esforç bèl·lic. L’Acadèmia de Belles Arts va ser clausurada i als anys de la guerra no s’hi van fer gaires exposicions. “L’art -escriu Lozano- com a manifestació de la cultura burgesa a la ciutat, va quedar al marge de la vida social i, culturalment, aïllada en el món personal i individual de cada artista. No interessa tant saber si tal o tal artista pintava o no pintava, interessa saber què es feia en conjunt i a quines motivacions i interessos responia”.
Durant la Guerra Civil, l’activitat cultural fou intensa, com indica que la cèntrica botiga La Pintura Moderna, on els artistes compraven els seus materials per pintar, exhaurís les seves existències. Tanmateix, l’exposició pública de les obres d’art va centrar-se en activitats propagandístiques i d’il·lustració. Moltes de les activitats artístiques desenvolupades anteriorment van quedar frenades o van desaparèixer. “L’ambient artístic de Sabadell -continua Lozano- es va trasbalsar i les activitats es reduïren a les activitats organitzades pels sindicats o als encàrrecs de l’Administració”.
Així es muntaren molt poques exposicions. Aquí s’ha d’esmentar el concurs de cartells antifeixistes, organitzat el setembre de 1936 pel Sindicat d’Artistes i, d’altra banda, l’exposició de Feliu Elias, Apa, per ajudar als milicians sabadellencs, inaugurada dia de Nadal de 1937 pel Club de treballadors de la indústria de carders i similars.
Andreu Castells escriu al respecte:
“De tota la cultura només havia quedat l’art revolucionari. Els artistes més addictes a la Revolució, anomenats Artistes Proletaris, crearen el Sindicat d’Artistes, Dibuixants, Pintors i Escultors Professionals, que va quedar enquadrat dintre de la FLS (Federació Local de Sindicats) i amb seu a la Casa Picart, que a més era el local privat dels directius de l’esmentat sindicat. L’artista principal va ser Gustau Vila i Bergadà el qual va realitzar uns cartells gegants cantant els tòpics de ritual contra el clericat, que es col·locaren a les façanes de totes les esglésies. Un dels dirigents principals va ser Pere Cadena Astals”.
Els dibuixos de Gustau Vila (Grapa) contra l’església i el clergat no eren nous, ni producte de la guerra com testimonien les seves vinyetes i caricatures a Vertical, setmanari de la FLS. Això sí, la guerra radicalitzarà l’anticlericalisme de les esquerres sabadellenques amb la crema de les esglésies on es penjaren grans cartells de Grapa.
Pere Cadena, nascut a Esplugues de Llobregat el 1906, va instal·lar-se a Sabadell l’any 1933 on va treballar com a vidrier i decorador. Va implicar-se en el grup Arts Studio i, com escriu Castells va ser l’ànima d’Artistes Proletaris i del Sindicat d’Artistes on també hi participava l’escultor Camil Fàbregas.
A parer de Lozano, hi va haver un intens debat sobre la funció social de l’art i el paper de l’artista entre les organitzacions obreres i les diferents personalitats i instàncies que participaven en la gestió cultural d’aquells moments. Molts artistes es manifestaren a favor d’un art revolucionari i de la necessària implicació directa de l’artista, encara que a la ciutat no ha quedat gaire documentada la discussió.
A Sabadell, d’altra banda, alguns artistes com el pintor Vicenç González Montpart, Andreu Castells, Fidel Trias Pagès o el dibuixant Agustí Masvidal van combatre en l’exèrcit republicà.
Pintors en guerra
Antoni Vila Arrufat, fill del pintor Joan Vila Cinca i membre de la Colla de Sabadell, va participar fins el 1937 en diverses activitats organitzades a Barcelona i Madrid pel Govern de la República i de la Generalitat, així com a l’Exposició Internacional de París el mateix any. Després es refugià a Sant Sebastià de Montmajor, on malgrat les restriccions, va treballar i vendre molt. Acabada la guerra, no va tenir problemes per reincorporar-se a la vida pública sota la protecció del seu amic, l’escultor Enric Monjo, que havia combatut com oficial a l’exèrcit franquista i d’Eugeni D’Ors, esteta del noucentisme catalanista reconvertit al falangisme, cap nacional de Belles Arts. Això sí, no va poder negar-se a pintar l’any 1939 un gran retrat de Franco que va estar penjat al saló de plens fins el 1979 amb la reinstauració de la democràcia, i que ara reposa en els fons del Museu d’Art de Sabadell.
L’esclat de la guerra va sorprendre al gravador Ricard Marlet a la seva casa d’estiueig a Matadepera, on romandrà fins al final de la conflagració. Als anys de la guerra realitzà una sèrie de treballs de significació política com el logotip de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, els segells de l’Assistència Social de Cerdanyola o el disseny i gravat el paper-moneda d’una pesseta i de 50 i 25 cèntims de l’Ajuntament de Sabadell (1937). Així mateix, va ser professor de treballs manuals a l’Institut-Escola M.B. Cossío. Al final de la guerra no consta que fos molestat per les autoritats franquistes i va continuar amb la seva producció artística d’una gran qualitat.
Màrius Vilatobà Ros, fill del pintor Joan Vilatobà Fígols, havia marxat l’any 1936 a França, per ampliar la seva formació artística i fer unes exposicions, on el va agafar l’esclat de la guerra. S’instal·là a Perpinyà on va residir fins el 1940 quan va tornar a Espanya. Llavors va ser detingut i deportat a un camp de concentració a Madrid. El fet que el seu pare hagués estat depurat a l’Acadèmia de Belles Arts podria relacionar-se amb la seva detenció. El 1942 va fixar la seva residència a Barcelona, on participà en l’Exposició Nacional de Belles Arts que es celebrà a la capital catalana. Uns anys més tard, el 1948 va marxar a Buenos Aires i des d’allí a Mèxic on va viure fins a la seva mort el 1969. El món artístic de Sabadell es va acomiadar del pintor amb un sopar organitzat per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, que el va nomenar soci d’honor.
Un situació semblant és la de Vicenç Gonzàlez Montpart, que també se’n va anar a Brasil a finals dels anys 40. Tot i trobar-se incòmode amb el règim, no va ser un exili polític. “Són més aviat -escriu Lozano- casos d’emigració en busca de millors condicions per pintar i guanyar-se la vida”
A Rafael Durancamps i la seva família, que residien a París des del 1926, la guerra els agafà a Cadaqués on passaven els estius. El 24 de juliol creuaren la frontera per Cotlliure i després d’un viatge per Itàlia, la família retorna a la seva llar parisenca. Cap a finals de la guerra civil, el 1938, la família torna a Espanya i s’instal·la a Sant Sebastià, aleshores zona nacional, des d’on van tornar a Barcelona.
Un cas paradoxal i singular és el del pintor Joan Vila Puig, nomenat Interventor Delegat de la Generalitat del 23 d’agost de 1937 en la col·lectivització de l’empresa Domingo Codina. Anys més tard, 1943, Vila Puig seria nomenat Asesor de la Obra Sindical de Educación y Descanso.
Depuració i repressió
Acabada la guerra, les autoritats franquistes van emprendre la depuració de totes les institucions, empreses, clubs esportius, entitats cultural i associacions de tota mena. Els seus membres i juntes directives havien de donar compte de la seva lleialtat al nou règim amb la corresponent declaració d’adhesió, filiació i activitat.
En el cas de l’Acadèmia de Belles Arts, el president del comissió gestora provisional, Domingo Teixidó, demanava, el 21 de febrer de 1940, al governador civil la legalització de l’entitat. Tanmateix, Teixidó va haver de dimitir per donar pas de la gestora provisional i una nova junta constituïda de nou que va haver de presentar uns nous estatuts i informació detallada dels components de la junta i de membres.
Rossend Lozano ha exhumat una nota, de la Secretaría del Gobierno Civil de la Provincia d’inicis de desembre de 1940, adreçada a l’alcalde accidental, Esteve Maria Relat, on se l’instava a la dimissió immediata de tres membres de la comissió gestora provisional: Joan Vilatobà, Joaquim Hutesà Costajussà i Pere Galofré. Els dos primers presentaren la dimissió sense més, Galofré ho va fer en carta adreçada on escrivia “que debido a motivos que no son del caso señalar me veo obligado a presentar mi dimisión de la Comisión”
El president provisional de l’Acadèmia envià a l’alcalde, el 14 de desembre de 1940, les notificacions de baixa dels socis. L’expedient de depuració estava tancat i es va continuar amb el procés de legalització.
Cadena i Grapa
Pere Cadena, dirigent Sindicat d’Artistes Proletaris, al final de la guerra va exiliar-se al sud de França on treballà en diverses obres de decoració i restauració i on va morir el 1974. Entre elles, destaca la sala d’honor de l’antic ajuntament d’Adge, avui sala dels matrimonis civils, que va pintar mentre estava internat en el camp de refugiats d’Adge. El pintor sabadellenc, Francesc d’Assís Planas Dòria, que residia a la capital catalana, va ser depurat del Cercle Artístic de Barcelona.
Gustau Vila (Grapa) va fugir de les tropes franquistes amb la seva dona Carme Pujol Comudella i la seva fila Araceli, que foren internats al camp de concentració d’Argelers-sur-mer. Grapa va ser un dels acusats en la Causa General contra els republicans, on figura la declaració en la seva contra de Joan Arús, poeta catalanista de Castellar del Vallès, reconvertit al franquisme, en els següents termes. “Además de sus verdugos y de sus mandamases, los rojos tuvieron también sus caricaturistas. Uno de los más abyectos anduvo, por desgracia, entre nosotros (…) con indignación y asco recordamos todavía el estigma de sus caricaturas de grandes dimensiones, puestas como un inri sobre el frontispicio de nuestros templos, recién profanados por la horda”.
A començaments de 1940 va sortir del camp de concentració, va instal·lar-se amb la seva família a Bagnères-de-Bigorre treballant en un empresa aeronàutica. L’entrada dels alemanys va acabar amb tot això. La seva dona i la seva filla retornaren a Sabadell i ell tornà al camp de concentració. Com explica Andreu Castells, Grapa i el seu amic i company, Josep Castells Candí, director de Vertical, retornaren a Sabadell, acollint-se a l’operació Mandos rojos para la CNS impulsada per l’alcalde de Sabadell, Josep Maria Marcet, el governador civil de Barcelona, Antonio F. de Correa Véglison i el ministre de Treball, Girón de Velasco.
Tots dos passaren dos mesos a la presó de Girona i un altre mes a La Modelo de Barcelona. Aleshores, Alfredo Kindelán, general monàrquic i capità general de Catalunya, va arxivar la seva causa a instàncies de Marcet. Per a l’alcalde, que dues personalitats tan destacades del bàndol republicà pleguessin veles de les seves conviccions ideològiques, donava fe de la seva magnanimitat, com escriu a les seves memòries, i significava una victòria política i propagandística.
Grapa va marxar a Carabanchel (Madrid) amb la seva família el 1946, on amb el suport dels Crufasont i Enric, muntà la fàbrica de cardes Textilia, i on va morir el 16 de gener de 1955. De retorn a Sabadell, Castells trobà feina en una fàbrica de components electrònics com magatzemer.
Bibliografia
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Vila Arrufat a Sabadell, Barcelona, Comissió pro Centenari del pintor Antoni Vila Arrufat, 1994.
CASTELLS, Andreu, L’Art Sabadellenc, Ed. Riutort, Sabadell,1961.
– Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució, 1936-1939, Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
JULIAN, Inmaculada. El cartel republicano en la Guerra Civil, Madrid, Ministerio de Cultura, DGBA, 1993.
LOZANO MOYA, Rossend, L’art sabadellenc en l’encreuament de les il·lusions a la reacció dins Una esperança desfeta. Sabadell, 1931-1945, Museus Municipals. Ajuntament de Sabadell 2010.
DDAA, La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Sabadell, Ajuntament de Sabadell, 1996.
