L’OPA del BBVA contra el Banc Sabadell, que podria acabar absorbit per l’entitat financera d’origen basc, resulta un bon motiu per girar la vista a l’estratègia fundacional del Banc de Sabadell, que contrasta amb el fracàs del Banc de Terrassa.
Devem a Adrià Royes, fill de qui fou alcalde socialista de Terrassa Manuel Royes, un notable treball de recerca sobre les circumstàncies que portaren a desenllaços ben diferents al Banc de Terrassa i al Banc de Sabadell sorgits per les mateixes dates en dues ciutats veïnes i amb una estructura econòmica similar basada en la indústria tèxtil llanera. El Banc de Terrassa va desaparèixer al 1920, mentre que el Banc de Sabadell -ara el quart d’Espanya- després de superar diverses crisis ha sobreviscut fins al nostres dies amb el permís de l’OPA del BBVA.
El Banc de Terrassa es fundà el 24 de desembre de 1881, només uns dies abans que el Banc de Sabadell que ho va fer el 31 de desembre del mateix any (més info: ‘La fundació del Banc Sabadell (1881)‘. L’entitat financera egarenca fou creada per nou industrials llaners i set terratinents, la de Sabadell ho va ser per 81 industrials, 15 propietaris, 19 comerciants i 12 professionals liberals.
Tanmateix -observa Royes- hi va haver una diferència substancial entre els seus objectius i les estratègies. El Banc de Terrassa va néixer per cobrir les necessitats financeres de la ciutat amb uns serveis de banca comercial clàssica com la gestió dels girs i descomptes comercials. Per als seus accionistes es tractava d’un negoci més de la seva cartera d’inversions i no l’activitat principal. Pel contrari, el Banc de Sabadell, a més d’aquestes funcions de banca comercial, va sorgir amb l’objectiu de satisfer la necessitat d’aprovisionament de llanes, un negoci no estrictament bancari.
Les seccions de llanes i carbons
Des del primer dia, Banc de Sabadell va obrir una secció de llanes dedicada a la compra i distribució d’aquesta vital matèria primera per a la indústria local. Així, va muntar una agència de representació per accedir als mercats del sud de França que descarregaven llanes d’Austràlia i Argentina, que també compraven a la resta d’Espanya. A més, oferien als fabricants la possibilitat de comprar-les a crèdit amb la garantia de les llanes adquirides, unes operacions que exigien un banc que realitzés les compravendes.
Aquesta important secció de llanes va funcionar durant 26 anys i s’encarregava de comprar-les per compte propi, a comissió, i vendre-les, sovint a crèdit, als industrials de Sabadell, Terrassa i altres municipis. Aquestes operacions, que començaren amb llanes en brut i des de finals de la dècada de 1880 amb llanes rentades i pentinades, abasteven, segons les estimacions de Royes, un terç del negoci global del banc. L’entitat financera disposava de diversos magatzems a la ciutat i s’expandí a l’estranger. Així, al 1889, va instal·lar un rentador de llana a Berdarieux, al sud de França, i el 1890 obrí una sucursal a Buenos Aires.
Tanmateix, aquests dos darrers negocis depenien de les oscil·lacions del mercat mundial i tancarien pocs anys després. Els elevats aranzels de l’any 1891 encariren la importació de llanes que motivà la preferència de les llanes espanyoles de no tanta qualitat com australianes o argentines, però més barates. La sucursal de Buenos Aires es liquidà al 1896 arran de la suspensió de pagaments decretat pel govern argentí davant la manca de fons de l’Estat. Fins al 1911 no s’eixugaren les pèrdues d’aquesta sucursal.
No obstant això, el Banc de Sabadell continuà amb les operacions de proveïment de llanes als industrials de la ciutat que s’ampliaren al 1898 amb la creació de la secció de carbons per subministrar combustible a les màquines de vapor. A tal efecte, es creà una agència i un magatzem al port de Barcelona per adquirir carregaments provinents de Cardiff (Gran Bretanya) més barats que el carbó d’Astúries on també s’hi feien importants comandes. De la mateixa manera que amb les llanes, el banc s’encarregava de comprar per compte propi el carbó que després venia als industrials, normalment a crèdit.
La progressiva caiguda de la rendibilitat i dels marges de benefici d’aquestes dues seccions conduïren al seu tancament. Primer, la secció de llanes, al desembre de 1906, pocs mesos després, al maig de 1907, la de carbons. Des de llavors, Banc de Sabadell, va deixar de ser una entitat financera de negocis per dedicar-se exclusivament a la banca comercial.
L’enfonsament del Banc de Terrassa
En aquests mateixos anys, l’entitat financera egarenca no s’embarcà en els negocis de proveïment de matèries primeres i es dedicà a prestar serveis de banca comercial, facilitant els pagaments amb transferències entre comptes corrents dels seus clients i el descompte de lletres de canvi de proveïdors o clients. No solia concedir crèdits sobre mercaderies, ni tampoc per a l’exportació i importació de matèries primeres o maquinària. A començaments del segle XX, va assajar de muntar, seguint el model del Sabadell, les seccions de llana i carbó per aprovisionar als fabricants de Terrassa.
La neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) propicià un gran creixement de l’activitat industrial i obligà a la modernització dels bancs. El Banc de Terrassa fou pioner en l’obertura de sucursals fora de la ciutat. Llavors aquesta era una pràctica innovadora i molts pocs bancs, a banda del Banco de España, en tenien. La primera sucursal s’instal·là al 1914 a la propera vila industrial d’Olesa de Montserrat. Aviat, amb la posada en marxa d’una vintena de sucursals, es destacà com la primera entitat financera catalana, seguida pel Banc de Barcelona, fundat al 1844. De fet, aconseguí l’important contracte de recaptació de la Mancomunitat de Catalunya gràcies a la seva xarxa de sucursals.
El febrer de 1920 obrí una sucursal a Barcelona per entrar de ple en el negoci d’alt risc d’especulació de divises estrangeres. Acabada la Gran Guerra, es produïren forts moviments especulatius sobre l’apreciació o depreciació de les divises dels països que havien participat en la conflagració. Molts inversors calcularen que les paritats tornarien als registres d’abans de la guerra i es dedicaren a adquirir grans quantitats de moneda estrangera. No va ser així, mentre que algunes com el dòlar nord-americà s’apreciaven considerablement, d’altres com el franc francès i marc alemany es depreciaren i no recuperaren els valors de preguerra.
La sucursal barcelonina del Banc de Terrassa entrà en una dinàmica piramidal, de fugida cap endavant, per eixugar les enormes pèrdues. El desembre de 1920, només nou mesos després de la seva obertura, les operacions de la sucursal barcelonina arrossegaren a la suspensió de pagaments de l’entitat financera i la seva liquidació definitiva el 1924. Aquestes foren les mateixes circumstàncies -com ha estudiat Francesc Cabana- que menaren al tancament del Banc de Barcelona. Les entitats financeres del País Basc i Madrid van ocupar el seu lloc en el panorama bancari català.
El Banc de Sabadell no va entrar en el negoci d’alt risc de les divises. Aleshores estava entomant el canvi d’estratègia derivada del tancament de les seccions de llanes i carbó i de les pèrdues de la sucursal argentina, tot orientant amb prudència les seves activitats cap a la banca comercial. L’any 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, va haver d’entomar una greu crisi que va estar a punt de provocar la seva desaparició, però això ja és una altra història (més info: ‘La crisi del Banc de Sabadell (1926)‘).
Banca catalana
L’anàlisi de les trajectòries tan dispars de les dues entitats financeres vallesanes condueixen Royes a plantejar una reflexió de fons sobre les causes de l’absència d’un gran banc català per finançar les indústries el país, a diferència del que succeí a Madrid i al País Basc.
Al seu parer, a Madrid, l’emissió de deute públic requeria de la mediació d’una gran banca que recollís l’estalvi del conjunt de l’Estat. A Euskadi, les grans dimensions de les seves industries siderúrgiques, navilieres o mineres exigien el funcionament d’una potent banca industrial. La fragmentació i el petit tamany de les indústries catalanes ha estat l’argument més habitual per explicar els motius pels quals a Catalunya no va arrelar llavors una entitat financera potent. Moltes entitats financeres catalanes acabaren absorbides per bancs de Madrid com la Banca Arnús i Banca Marsans, pel Banco Central, o la Arnús-Garí per Banesto. Tanmateix, a l’autor no deixa de sorprendre’l que, amb un teixit “d’empreses modernes i dinàmiques”, no existís cap banc català capaç de finançar-les.
Bibliografía
CABANA, Francesc. La banca a Catalunya, Ed 62. Barcelona, 1962.
FARRÉS, Jesús. Banc de Sabadell. Cent anys d’història. Banc de Sabadell, 1982.
ROYES i RIERA, Adrià. El Banc Sabadell, el Banc de Terrassa i algunes hipòtesis de comportament estratègic (1881-1920). Arraona, revista d’història, n. 24, primavera, 2001.
– La fundació del Banc de Sabadell i la indústria local. Recerques, n. 47-48, 2003-2004.
DD.AA. Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.
Foto portada: sucursal del Banc de Sabadell a Buenos Aires (Argentina), a finals del segle XIX.
