Resseguim la divisió de les elits locals en dos bàndols oposats. Dues faccions de diferent base econòmica i diversos suports socials. Una pugna que adoptà la forma d’enfrontament entre el poder civil i l’eclesiàstic. Tot això en un context de creixent crisi de les institucions del despotisme il·lustrat dels Borbons.
A mitjan del segle XVIII es formaren a Sabadell dos grups polítics, valons i blanquillos, que reberen a l’època el nom de “partits”. Segons la historiadora sabadellenca Mercè Renom, que ha aprofundit en el tema, això que succeïa a Sabadell també passava a altres llocs, com Tarragona, Cervera o Mataró.
En el cas de Sabadell -escriu Renom- els dos “partits” enfrontaven “dos grups diferenciats de l’elit local, de base econòmica distinta, que pugnaven per l’obtenció dels càrrecs municipals”. El partit dels valons tenia un suport veïnal força ampli i es feia ressò de les reivindicacions populars. El seu nom, com indica Miquel Carreras, prové d’un cos militar de l’època. El nom del partit dels blanquillos venia del lideratge del rector de la parròquia Sant Fèlix, Pere Blanch, vinculat al marquès de Ciutadilla, amb molts interessos a la vila malgrat no residir-hi. Una lluita pel poder que va dividir als gremis, entre ells i al seu interior, on els blanquillos van donar suport al sector ascendent dels paraires.
Els ajuntaments valons (1757-1765)
Llavors Sabadell era una vila reial que depenia del corregiment de Mataró. L’any 1787, segons el cens de Floridablanca, comptava amb 2.212 habitants, tot i que segons fonts locals podrien arribar als 3.000.
A la monarquia borbònica, els ajuntaments estaven presidits pel batlle, amb dos anys de mandat, que representava al poder eclesiàstic, senyorial o reial segons el municipi i que actuava en el seu nom. El consistori el conformaven un nombre variable de regidors segons la població que havien de renovar-se cada any; un d’ells, el regidor-degà feia les funcions del batlle en cas d’absència o malaltia d’aquest. A Sabadell li corresponien sis regidors que solien ocupar els notables i majors contribuents, especialment els pagesos cerealístic de mas, que es triaven per cooptació en un llista elaborada pels regidors sortints i que necessitava l’aval de la Reial Audiència de Barcelona.
L’any 1766, Carles III introduí nous càrrecs per donar cabuda a les reivindicacions populars: el síndic procurador, de nomenament reial, encarregat de supervisar les actuacions dels ajuntaments. El síndic personer, que representava els interessos del comú, i un nombre de diputats segons la població; a Sabadell li corresponien dos. El síndic personer i els diputats es renovaven cada dos anys i eren triats pels caps de casa en eleccions de segon grau per un sistema de compromissaris.
L’origen de la formació d’aquests partits arrenca l’any 1757 amb l’arribada al poder municipal d’un grup d’homes, anomenats valons, resultat de l’èxit de la maniobra política l’any anterior del regidor degà, Feliu Sardany Planas, a la Reial Audiència, en el moment presentar la renovació dels regidors. Els valons desplaçaren del poder als regidors que tradicionalment havia ocupat el poder. Això provocà la reacció del rector Sant Fèlix, Pere Blanch, natural de Vilafranca del Penedès, que havia arribat a Sabadell el 1748 on va morir el 1768. Segons Bosch i Cardellach, de simpaties valones, “gran valido de los Jesuitas”.
El govern dels valons es perllongà vuit anys llargs. Mercè Renom, en el seu estudi sobre la composició dels ajuntaments de Sabadell en aquest període, indica que “vaig acabar percebent una important diferència que explicava l’enfrontament: en cada grup hi havia pagesos, però eren de diferents tipus. En el grup blanquillo, predominaven els cerealistes de mas, i entre els valons figuraven els d’horta”.
Els valons tingueren un clar recolzament popular en l’enfrontament amb el marquès de Ciutadilla per la qüestió de l’aigua (més info: ‘El llinatge dels Meca’) “El seu suport -escriu Renom- es podria atribuir al fet que els valons governaven més d’acord amb la concepció tradicional, paternalista, del bon govern, que donava major seguretat al veïnat més pobre (…) Podríem considerar que els valons es comportaven bel·licosos amb els cercles més consolidats del poder local, alhora que atenien interessos més generals del veïnat, a canvi de rebre’n suport. Però també defensaven interessos del seu grup, com pagesos d‘horta”. D’altra banda, els ajuntaments valons van mostrar un gran interès per dotar de major recursos a l’ensenyament.
El govern municipal dels valons va estar travessat per dues qüestions: l’enfrontament amb el rector Blanch i el repartiment de les càrregues fiscals del cadastre. Segons Bosch i Cardellach, els problemes amb el rector venien d’abans, del 1751 i es perllongaren fins a la seva mort el 1768.
La màxima tensió es produí el 1754 quan Pere Blanch va voler, malgrat l’oposició dels titulars, emprar els diners d’algunes confraries per les obres de reforma del temple parroquial. L’entrada dels valons al govern local, a inicis de 1757, enquistà encara més el conflicte entre rector i batlle. El mes de març d’aquell any mossèn Pere Blanch vetà la intervenció dels regidors en la confecció de l’inventari dels bens parroquials. El setembre el govern local ordenà canviar les claus de la sagristia per tal que el rector no pogués vestir-se per oficiar la missa diària. “D’aquí -escriu Miquel Carreras- que es fessin dos bàndols a la població, els dels partidaris de l’autoritat de l’Ajuntament en la vida parroquial que eren els ‘valons’ i els dels partidaris del Rector que com a tals en prenien el nom de ‘blanquets’”.
Tanmateix, a parer de Renom, la principal discrepància entre ambdues faccions de les elits locals radicava en el repartiment de les càrregues fiscals derivades del cadastre que mesurava la riquesa de la vila. El primer govern való va elaborar un nou cadastre que es començà a aplicar el 1758. Només retornar al poder, els blanquillos redactaren una modificació del cadastre més favorable als pagesos de mas que entrà en vigor el 1771.
“En conjunt -escriu Renom- l’etapa en què governaren els homes del partit való va estar marcada pel setge del grup que havia estat desbancat”. El maig de 1758, enmig d’una gran sequera, tancaren la conducció d’aigua del Casal Meca que obrí un llarg conflicte amb el marquès de Ciutadilla. El mateix any, el rector no va reconèixer als obrers per la reforma del temple nomenats pels regidors com s’havia fet sempre. En resposta, l’Ajuntament retirà l’aportació econòmica a la parròquia. L’octubre de 1759 es presentà una denúncia contra els regidors valons acusats d’haver “malbaratado los propios de Común y causado en aquel pueblo inquietudes”, segons Bosch i Cardellach instigada pel rector Blanch, ja que la denúncia es fonamentava la suspensió de l’esmentada donació econòmica a la parròquia.
Els darrers anys dels governs valons, 1763-1764, van estar determinats per la crisi alimentari, derivada de la sequera i l’escassetat de blat que sens dubte contribuïren a la seva caiguda. En el moment de la renovació dels càrrecs municipals, el 1765, el rector Blanch va moure, dintre i fora de la vila, els fills d’una intriga política a la Reial Audiència que portà al poder als blanquillos.
Els ajuntaments blanquillos (1765-1769)
El març de 1765, quan entraren al poder els blanquillos, s’acabaren els conflictes entre ajuntament i parròquia. El nou govern va retirar immediatament els plets pendents amb el rector i pel novembre es reprengué l’aportació municipal a les obres parroquials. L’1 d’agost de 1766, festivitat de Sant Fèlix, es celebrà la solemne cerimònia, pública i l’aire lliure, de signatura de “concòrdia” entre parròquia i ajuntament. Tot i que aquesta concòrdia seria protestada pels valons per haver-se fet de manera fraudulenta. Així mateix, inicià els tràmits la revisió del cadastre aprovat pels valons.
El batlle blanquillo, Josep Fontanet Sobregrau, va emetre un ordre el 1765 que resulta expressiva de la divisió de la població en bàndols oposats, segons la qual, sota pena de tres lliures “nadie sobrenombrase con los apodos de blanquillos y valons, por aumentar-se la disensión pública, y aún la de los matrimonios.”
En els ajuntaments blanquillos s’observa un retrocés de la representació dels pagesos d’horta i el reforçament dels pagesos de mas, amb majors oportunitats per comercialitzar els seus productes com els cereals o la vinya. També, s’incrementà la representació dels paraires com a elit en ascens.
En aquests anys va augmentar la conflictivitat veïnal en quatre fronts: el cadastre, el proveïment de carn, l’ensenyament i, especialment, el conflicte per l’aigua amb el marquès de Ciutadilla. Unes qüestions on els valons foren particularment actius amb diverses denuncies contra els regidors blanquillos algunes per les concessions d’aigua al marquès que, en temps de sequera, lesionaven els interessos dels pagesos d’horta. També presentaren un memorial, el novembre de 1768, per instar al govern local a augmentar les dotacions per l’ensenyament per tal de contractar un mestre de llatí i un altre de primeres lletres.
A finals de 1769, com era habitual, els càrrecs sortints van fer la proposta de renovació a la Reial Audiència. Per apaivagar el creixent malestar popular contra els ajuntaments blanquillos, es confeccionà una llista on figuraven membres dels dos partits. El batlle, Josep Duran Cuiàs, de simpaties valones i amb moltes propietats a l’Horta Novella, va convèncer el regidor degà, Josep Borrell, per proposar a Francisco Rifós, antic való, amb la complicitat del notari, Pau Puigjaner, també való.
El notari Joan Mimó
El nou ajuntament va trencar amb l’hegemonia blanquilla per buscar fórmules de consens entre les elits locals amb la presència de membres de les dues faccions. Així s’anul·laren els privilegis del marquès de Ciutadilla respecte al proveïment de l’aigua, i es modificà l’aportació econòmica a la parròquia. També, es contractà com mestre de primeres lletres a Joan Casas, del qual Bosch i Cardellach havia estat deixeble, vetat pels blanquillos. No obstant això, la conflictivitat social va anar en ascens i van tenir la seva màxima expressió en els avalots o rebomboris del pa (1789).
Durant gairebé una dècada, fins als avalots del pa, la vila va estar realment regida per Joan Mimó Turull, que Andreu Castells qualifica de “Godoy local”, i que el 1774 havia comprat la notaria de Sabadell a perpetuïtat per a ell i els seus descendents. També, ostentava la secretaria de l’Ajuntament com una mena d’usdefruit de dubtosa legalitat vinculat a la notaria.
“Mimó -escriu Castells- havia arribat a controlar tots els ressorts del poder i tant les eleccions de diputats com de síndics personers -que no eren sinó una paròdia d’intervenció popular, perquè només comptaven amb candidats i electors de l’alta burgesia- les podia manipular al seu antull i sempre els elegits eren homes de palla que el notari tenia dintre un puny. També, el batlle del rei, com els regidors o el síndic procurador no eren sinó figurants que l’Audiència nomenava o remetia segons les instruccions directes de Joan Mimó”.
En aquesta dècada s’articulà, en expressió de Renom, un “front antioligàrquic”. El creixent malestar veïnal obligà a la Reial Audiència a apartar del poder a Mimó i donar pas a un govern “reformista ” on tingueren un paper destacat els metges Antoni Bosch i Cardellach, Francesc Montblanch i altres il·lustrats de la vila. Després d’un dura batalla jurídica i política, Mimó seria foragitat de la secretaria de l’Ajuntament que serà ocupada per Bosch i Cardellach.
La reacció conservadora provocada per la Revolució Francesa i la Guerra de la Convenció propiciarà el retorn al poder de Mimó el 1794; però, això, dona matèria per a una altra entrega d’aquesta secció.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, Prolegòmens, 1788-1868, Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1932.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució. Sabadell, 1718-1823, Eumo Editorial, Vic, 2009.
