Carme Obradors (1925-1986), assistent social i escriptora

La semblança biogràfica d’aquesta dona compromesa socialment i política ens serveix com a passaport per conèixer la tasca desenvolupa als barris de la ciutat per les assistentes socials en els temps durs del franquisme.

Carme Obradors i Domènech va néixer el 15 de març de 1925 al carrer Lacy de Sabadell. Filla de Marcel·lí Obradors i Soler i Teresa Domènech i Bisbal va ser la tercera de quatre germanes. El seu pare fou un reputat impressor i mestre d’arts gràfiques que tenia el seu taller a la casa seva. Va cursar les seves primeres lletres al col·legi de la Sagrada Família que complementà amb estudis de comptabilitat, mecanografia i correspondència. Des de ben jove entrà a treballar a l’empresa Marcet SA de l’alcalde de Sabadell on fou secretaria de direcció fins el 1963. Segons el seu biògraf Ricard Simó, que la va conèixer personalment, va ser testimoni de les nombroses visites de familiars d’exiliats que demanaven la intercessió de Marcet per tal que aquests poguessin tornar a la ciutat.

Carme Obradors
Carme Obradors

Així mateix va estudiar i assolir el títol d’infermera que mai va exercir professionalment. La seva formació es completà amb els estudis a l’Escola Catòlica d’Assistents Socials de Sabadell de la qual formà part de la primera promoció que obtingué la titulació oficial. A més, va assolir el títol de professora de català, lliurat per Òmmium Cultural i posteriorment per la Universitat de Barcelona.

La dura situació dels barris perifèrics de la ciutat on vivia la població immigrada en zones sense urbanitzar i sense els més elementals serveis públics, motivà que algunes entitats de l’àmbit del catolicisme amb consciència social promogueren la intervenció en els suburbis. Així, la Associació Catòlica de Dirigents, formada per empresaris amb consciència social com ara Antoni Forrellad o Jesús Farrés, impulsà estudis sociològics com ara el dirigit per Rogeli Doucastella que foren la base teòrica per a un seguit d’intervencions socials. D’altra banda, la promotora d’habitatge social de Caixa Sabadell, Viviendas de Sabadell SA (VISASA), i Càritas Sabadell contractaren a diverses assistentes socials a fi de treballar als barris.

Carme Obradors fou la primera assistenta social contractada l’any 1963 per desenvolupar aquesta tasca i va ser destinada per Càritas Sabadell al barri de Campoamor. El servei es completà amb Càritas, que destinà una altra assistent social als Merinals, i VISASA, que subvencionà a les assistentes socials als barris que anava construint. El 1968 el servei s’havia estès a Torre-romeu, Can Puiggener, Ca n’Oriac, Creu de Barberà, Poblenou, la Concòrdia i Les Termes, aquests dos darrers subvencionats per l’empresa VISADA.

Treball social a Campoamor

Llavors el barri de Campoamor presentava les carències estructurals típiques del franquisme, sense equipaments, zones verdes, locals socials, transport públic i sense infraestructura urbanística bàsica com voreres, pavimentació i clavegueram. Campoamor era un barri aïllat on no hi havia serveis sanitaris; així quan es produïa alguna urgència, el vigilant del barri, pagat pels veïns, havia d’anar al Centre i acompanyar al metge.

Josep M. Canals, mosén Dinamita. Font: Parroquia de Sant Joan.

L’abril de 1963, el bisbe Gregorio Modrego creà la parròquia de Sant Joan Baptista. El temple s’ubicà als baixos dels blocs 38 i 38 bis del carrer Campoamor on havia hagut una escola unitària dels temps de la Segona República i fou inaugurat en juny de 1964 coincidint amb la festivitat del patró. Inicialment depenia  de la parròquia del barri de Gràcia on Carme Obradors havia treballat a l’entorn de la parròquia del barri i del seu rector mossèn Joan Bagués, però amb el creixement dels barris de la zona sud es convertí en la parròquia de Campoamor i Espronceda. A més del temple, constava d’un despatx parroquial, un altre per a l’assistenta social i una sala de reunions que fou l’escenari de nombroses assemblees de veïns i actes clandestins en els darrers temps la dictadura. El primer rector de l’església fou Josep Maria Canals Lamiel, vicari de la parròquia de Gràcia, militant el Front Nacional de Catalunya (FNC) i conegut com mossèn Dinamita per les seves homilies de denúncia contra el règim.

Carme Obradors va començar a treballar en aquest petit despatx. En el seu primer informe realitzà una detallada exposició sobre les carències d’equipaments i infraestructures al barri i l’absència d’interès de l’administració local per a solucionar-los. De fet, com per obtenir el títol d’assistenta social calia presentar una tesina, titulada El sudoeste de Sabadell, sobre l’experiència dels seus primers deu mesos de treball a Campoamor. Un amic seu va animar-la a que ho presentés al premi de l’editorial catòlica Terra Nova de l’any 1964. El treball va quedar finalista i fou publicat el 1966 amb el títol La integración del suburbio en la comunidad urbana. A més, va col·laborar a la revista d’inspiració cristiana progressista Eufòria, a Alba, òrgan de la parròquia de la Puríssima Concepció, i al diari Sabadell.

Portada del seu llibre.
Portada del seu llibre.

Les assistentes socials sabadellenques rebutjaren el model nord-americà del social worker que propugnava una intervenció individualitzada de les persones, independentment de la seva pertinència a un grup social o barri. Pel contrari, es decantaren per la teoria italiana del ‘desenvolupament comunitari’ que es basava en realitzar el seu treball ‘no per la comunitat, sinó amb la comunitat’ la qual cosa els obligava a contactar amb els moviments de base com ara organitzacions veïnals, grups de cristians o militants antifranquistes. Un cop vençudes les primeres resistències dels veïns, per l’origen religiós o empresarial dels contractes de les assistentes socials, es van establir forts lligams entre elles i els veïns dels barris.

Mossèn Canals i Obradors formaren una mena de tàndem per a aconseguir millores al barri com un dispensari mèdic o l’organització d’activitats per a la infància i la joventut. Així mateix tingueren un paper determinant en la constitució de l’associació de veïns on comptarem amb la implicació de Ginés Fernández, militant del PCE i del PSUC, que s’havia instal·lat al barri el 1965.

L’experiència del treball social al barri va canviar Carme Obradors. Així va decidir deixar el domicili familiar i traslladar-se al carrer Moragas i Barret, 11 de Campoamor. També, a parer de Ricard Simó, “en conèixer i conviure d’aprop situacions límit que sofrien persones concretes es sentí fortament interpel·lada i anà transformant les seves opinions personals en molts conceptes. D’un catolicisme de normes passà a un cristianisme de compromís i, compartí situacions difícils tant polítiques, com socials al costat dels marginats”. De fet, encara que aquest autor no ho esmenti, va militar durant molts anys al PSUC.

El tancament del servei d’assistència social

En 1969 es produí la dimissió de la quasi totalitat de la Junta Directiva de Càritas. Es va plantejar una crisi, agreujada per l’actitud del Gremi de Fabricants i altres organitzacions de caràcter patronal, que segons la revista Can Oriach: han llevado a cabo una labor discreta pero constante hasta conseguir lo que la actualidad es un hecho: la desaparición del servicio en los barrios”. A parer d’Andreu Castells un dels impulsors del tancament del servei fou Antoni Forrellad, doncs “les entitats burgeses i patronals volien una caritat ben organitzada i s’adonaren, amb astorament, que el cos d’assistents socials era un niu on s’havien infiltrat ideologies d’esquerra que es dedicaven a potenciar l’autoorganització dels veïns”. De fet, anys abans, l’alcalde Josep Maria Marcet ja havia alertat sobre aquest  fenomen:

“Bajo la consigna comunista, toda acción subversiva se canaliza a través de una confabulación tripartita, debidamente coordinada, entre un grupo clerical formado por la mayoría de vicarios, que cuenta con la colaboración de una plantilla de asistentes sociales vinculados a Cáritas Diocesana y proyecta su acción por determinadas asociaciones de vecinos (…) El principal coordinador es el padre José M. Borri de Torre Romeu”.

El sector més combatiu del clergat va intentar mantenir el servei i implicar no només als barris, sinó a l’Ajuntament i la Caixa d’Estalvis. Tanmateix, l’estiu del 1972 es clausurà el servei i només continuà funcionant als barris de la Concòrdia i Termes. Davant d’aquesta situació es plantejà que l’Ajuntament es fes càrrec del servei si els veïns, els principals beneficiats, no eren capaços de sostenir-lo; però tot fou en va. Amb motiu de la supressió del servei, la revista Can Oriach, evocà les relacions entre les naixents agrupacions veïnals i les assistentes socials:

“La cooperación ha consistido en facilitar información; asesoramiento; realizar gestiones; asistir a les reuniones de estas entidades aportando su opinión y conocimientos; tramitación de documentos y redacción de los mismos; relaciones con técnicos, abogados, médicos, maestros y cuantos profesionales pudieran colaborar en cada barrio, según el problema planteado; colaboración con los grupos de jóvenes en la organización de actos y obtención de permisos gubernativos; trabajo conjunto con grupos de padres en escuelas y guarderías infantiles; colaboración con miembros de las Cooperativas de Viviendas; información y asesoramiento en casos individuales, relativos a pensiones y prestaciones de las Mutualidades; coordinación entre las entidades y los barrios entre sí”.

Una valoració que coincideix amb la que molts anys després feren antigues assistents socials com Remei Bona, Teresa Cirera, Carme Crous i Carme Valls: “Fruit d’aquesta cooperació (amb els veïns) van aparèixer o es van consolidar, entre d’altres, associacions de veïns, centres culturals, escoles d’adults, cooperatives d’habitatge, butlletins informatius, comissions de coordinació entre barris per a resoldre problemes comuns. També, en el camp educatiu i cultural, les assistentes socials van intervenir en l’organització de grups d’esplai, casals d’estiu i colònies per a infants. Van col·laborar en l’organització de grups de joves i xerrades de tota mena, amb temes com la sexualitat, la cançó de protesta, el cinema, el teatre, la música i la literatura”.

Així mateix van impulsar estudis i accions entre veïns i professionals com arquitectes, economistes, mestres i professors de secundària en l’àmbit de l’habitatge, urbanisme, formació professional, transport públic urbà, escola primària que serviren per justificar les reivindicacions veïnals. Al costat d’aquesta activitat legal, els assistents socials col·laboraren en activitats il·legals com ara buscar locals per reunions sindicals o polítiques, cercar vehicles per acompanyar a familiars dels veïns detinguts que es jutjaven al Tribunal de Orden Público (TOP) de Madrid, buscar persones que acollissin a militants en risc de ser detinguts o repartir equitativament recursos entre les famílies dels militants empresonats.

Mort prematura

Després d’haver de deixar la seva tasca al barri de Campoamor va exercir d’assistent social durant 18 anys a la Mútua d’Assegurances de Terrassa. Carme Obradors va morir prematurament a Sabadell el 15 de febrer de 1986. Les seves dobles exèquies a la parròquia de Sant Feliu i al l’església de Sant Joan Baptista, plenes de gom a gom, foren una gran manifestació de dol popular. Des del novembre del 2002 té una plaça amb el seu nom al barri de la Concòrdia i l’Associació Cultural Carme Obradors, amb seu al centre cívic Rogelio Soto del barri de Campoamor, vetlla pel seu llegat.

Bibliografia

BONA, Remei, CIRERA, Teresa, CROUS, Carme i VALLS, Carme. Les assistents socials dels barris (1960-1970) dins Sabadell (1966-1978). El barri de Ca n’Oriac i la revista Can Oriach. En memòria de Joan Gómez, Ed. Mediterrània, Barcelona, 2003.
CASTELLS Andreu. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
PORCEL, Pilar. Vint anys d’assistents socials al Vallès Occidental. Editora Pedagògica del Vallès, Terrassa, 1980.
SIMÓ i BACH, Ricard. Dones sabadellenques dignes de recordar. Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell, 1988.
Revista CAN ORIACH, n. 65, juny 1972