Des de mitjans del segle XVI, en un context de creixement demogràfic al voltant de les manufactures tèxtils (draperia en el llenguatge de l’època), s’assisteix a la fundació de nombrosos confraries a Sabadell. A començament de la centúria, la vila comptava amb uns 600 veïns. L’any 1592, segons les estimacions del Consell General de la Vila, hi residien entre 1.200 i 1.300 persones. És a dir, s’havia doblat la població.
No es pot explicar l’eclosió de les confraries sense tenir en compte el moviment de la contrareforma a l’Església catòlica que es concretà en el Concili de Trento (1545-1563). Les reformes tridentines van promoure la creació d’associacions confraternals com una manera fomentar la religiositat popular i respondre el desafiament protestant. Així s’establí que les confraries estaven sotmeses a l’autoritat del bisbe que havia de vetllar per tal que la seva finalitat s’ajustés als cànons conciliars. El rector, com a cap de la parròquia, ostentava sovint la presidència de la confraria i supervisava el seu funcionament. Així mateix, el Consell de Vila exercia la seva autoritat com el patró de totes les confraries, aprovava els seus reglaments (ordinacions), nomenava administradors i participava en la custòdia dels seus cabdals. Un règim de doble poder, religiós i civil, que provocaria nombroses friccions entre el rector de Sant Fèlix i el Consell de la Vila.
Confraries d’ofici i de devoció
Aleshores existien bàsicament dues classes de confraries: devoció religiosa o sagramentals i les gremials o d’ofici. Aquestes darreres, sota la protecció de sant patró de la professió, estaven formades per persones del mateix ofici per ajudar-se entre elles en casos de malaltia o pobresa, així com d’establir les condicions per accedir a l’ofici i complir amb les reglamentacions del gremi en matèria de règim de treball, tarifes o quantitat de producció. Pel contrari, les confraries de devoció podien estar formades per persones de diferents oficis i eren de caràcter purament pietós.
A parer de Josep Alavedra, “la integració social dels habitants de la vila de Sabadell (…) passava per les confraries (gremials i/o de devoció). Aquestes eren pràcticament les úniques institucions a través de les quals es podien fomentar l’associacionisme i les relacions interpersonals entre els diferents estaments; a la vegada la confraternitat oferia a llurs membres una protecció en els moments més difícils de la seva vida, infermetat i mort”.
Les primeres confraries d’oficis
En catorze anys -del 1586 fins al 1600- es constituïren cinc noves confraries de devoció i set de gremials -entre 1566 i 1595- pràcticament totes les que funcionarien de la vila durant l’Antic Règim. La primera confraria gremial va ser la dels paraires el 1566, que havien fundat el seu gremi l’any 1559, sota l’advocació de Sant Roc i Sant Sebastià. Això no perquè aquests sants fossin els patrons de l’ofici, sinó perquè el Consell de la Vila va donar el permís per instal·lar-se a la capella de Sant Roc i Sant Sebastià de l’església de l’Hospital, erigida arran de l’epidèmia de pesta de 1557 al 1561. Posteriorment, es traslladarien a la església parroquial de Sant Fèlix.
Les següents confraries foren la dels sastres, sota l’advocació de Santa Llúcia i patrona de l’ofici, i la dels teixidors sota la protecció de Sant Sever ambdues fundades el 1587. Per la seva banda, els pagesos constituïren el 1595 la confraria de Sant Jacint a la capella de Sant Roc i Sant Sebastià que havia deixat lliure els paraires; més tard, el 1632 ampliarien els seus patrons a Sant Isidre i Sant Pere Màrtir. El mateix any paletes, fusters, ferrers i sabaters s’aplegaren per fundar la confraria dedicada a Santa Eulàlia, patrona dels paletes. Posteriorment, els fusters constituirien la confraria de Sant Josep, els ferrers la de Sant Eloi i els sabaters la de Sant Crispí.
Les primeres confraries de devoció
La primera confraria de devoció o sagramental fou la Puríssima Sang (1586), seguida per la de la Verge del Roser (1588). L’any 1596 es creà la confraria de Sant Joan, formada per joves, el 1597 la del Sant Nom de Jesús que posteriorment es fusionaria amb la de la Puríssima Sang i la Santíssim Sagrament o Minerva (1597).
La confraria de les dones
El Concili de Trento va suprimir totes les congregacions femenines que no fossin les de les monges de clausura amb algunes excepcions. L’any 1596 el rector de la parròquia de Sant Feliu, Armengol Parés, s’adreçava al bisbe de Barcelona Joan Dimes Lloris, presentant-li els capítols de la confraria de les dones per a la seva aprovació. El rector, en l‘escrit de presentació, explicava la intenció d’Esperança Feu i Eulàlia Maura, de constituir un confraria per tenir cura de l’altar de la Verge de l‘Assumpció de l‘església de Sant Fèlix i aplegar per la vila i el seu terme la caritat corresponent a la Verge per atendre els més necessitats de la comunitat.
A parer d’Alavedra, aquesta confraria oferia “un espai de participació dins la vida social i religiosa de la vila (…) unes dones que, d’acord amb els estatuts de la confraria, signats i autoritzats pel bisbe, podien recollir i aplegar caritat per la vila i el seu terme, sense importar el seu estat civil: casades, vídues o solteres, i que es podien reunir lliurement en l’església parroquial de Sant Feliu”.
Durant el segle XVII continuaren les confraries esmentades amb algunes modificacions i van sorgir de noves. Els metges i cirurgians fundaren el 1627 la seva confraria sota l’advocació dels Sant Cosme i Damià. La confraria de Sant Salvador, constituïda cap el 1680, aplegava els mossos i jornalers de pagès. Els traginers van formar el 1645 la seva confraria sota l’advocació de Sant Antoni Abat. La confraria dels corders s’aplegà, el 1698, a la dels sastres. Per la seva banda, en aquesta centúria es constituïren noves confraries de devoció: Puríssima Concepció (1609), Mare de Déu de Gràcia (1615), la de la Soledat (1623) i la dels Servos de la Mare de Déu dels Dolors (1694).
Les processons
Les reformes tridentines promogueren les processons com un manera de manifestació pública de la devoció religiosa; també, per estrènyer els vincles comunitaris entre el veïnat.
La processó a la capella de Sant Iscle, que es celebrava el mes de novembre, era una de les més arrelades a la vila, a finals del segle XVI, la imatge de la Mare de Déu de la Salut va ser col·locada a l’ermita de Sant Iscle. L’any 1697 el Consell de la Vila va acordar organitzar una processó cada any, en honor a la que seria la patrona de Sabadell, el segon diumenge de maig que aplegava molta gent vinguda dels pobles de la comarca. L’any 1567 el Consell de la Vila va instituir la processó a l’ermita de Sant Nicolau en memòria d’on havia estat l’origen de la parròquia d’Arraona. Així mateix, hi havia molta assistència a Sant Jordi quan s’anava en processó fins la capella de Santa Maria de Montcada.
El Consell de la Vila va establir, el 1579, a més de les festivitats del calendari litúrgic, una nova festa d’obligat compliment, a finals de juliol, dedicada a Sant Zenó des de que les relíquies del sant, vingudes des de Roma, s’havien dipositat a la parròquia. Anys més tard, el 1594, el Consell de la Vila instituí la mateixa condició per la festivitat de Santa Madrona, dita de Montjuic, amb oficis solemnes i processó. Arran de la canonització de Ramon de Penyafort, el Consell de la Vila acordà, el 1601, que Sabadell fos un dels primers municipis en anar en processó a Barcelona fins a la tomba del sant.
La important processó a Montserrat
Tanmateix, la processó que gaudia de major devoció i assistència era la del monestir de Montserrat que es celebrava cada any el mes de setembre. En un reflex de l’ordre social de l’època la comitiva estava encapçalada pel rector de la parròquia, portant la creu i els membres del Consell de Vila vestits amb la gramalla. A continuació desfilaven els prohoms de les confraries i gremis, per ordre d’antiguitat de les mateixes, amb les seves banderes i brodats amb les imatges del seus sants patrons.
Les actes del Consell de Vila testimonien la importància social d’aquesta processó. Així, el 1580 la processó es va suspendre a causa de la pesta, però s’encarregà la creació d’una comissió de dotze “persones honrades” per anar a Montserrat en representació de la vila, amb les despeses a càrrec del Consell. L’any 1599, s’establí que la vigília de processó de Montserrat s’havia de recordar a tots els caps de casa de l’obligació d’anar a processó, sota multa de cinc sous. A més, s’advertia que no podien ser substituïts ni per aprenents o estrangers, només per causes justificades podien ser substituïts pel seus fills.
Les noves reglamentacions
Durant el segle XVIII, la monarquia borbònica determinà una sèrie de canvis en l’advocació, composició i reglament intern o ordenances de les confraries de gremi que havien d’estar aprovats per la Reial Audiència. Això comportà l’adequació de les ordenances de les principals confraries a les noves normatives.
La confraria de Sant Roc i Sant Sebastià, dels paraires de llana, aprovà les seves noves ordenances el 1732. La confraria de Sant Josep i Santa Eulàlia, molt nombrosa ja que aplegava fusters, paletes, serrellers, ferrers, rajolers i sabaters, renovà els seus estatuts aprovats el 1760. Els sastres i fusters, sota la advocació de Sant Llúcia, ho feren al 1765 i la de Sant Pau i Sant Sever dels teixidors de llana el 1766. D’altra banda, continuaren amb la vella reglamentació, la confraria de Sant Antoni dels traginers i la de Sant Isidre dels pagesos. La confraria Sant Salvador dels jornalers de pagès va desaparèixer a finals del segle.
Al llarg d’aquesta centúria van desaparèixer algunes confraries de devoció pietosa. Cap el 1770 només restaven tres: Puríssima Sang de Jesús, Mare de Deu del Roser i la Mare de Deu dels Dolors. La confraria del Santíssim Sagrament va haver de ser administrada pels regidors davant la manca de confrares i en continues disputes amb el rector de Sant Fèlix.
La fi del règim gremial
La revolució liberal va acabar amb els gremis de l’antic de l’Antic Règim. La Constitució de Cadis va declarar la llibertat del treball i el dret de tothom a exercir qualsevol ofici sense necessitat, com abans, de pertànyer a un dels gremis d’ofici. Va ser refermat, amb el retorn dels liberals al poder, el Reial Decret de 1834 que comportà la desaparició de les confraries gremials.
Bibliografia
ALAVEDRA i BOSCH, Josep. La confraria de les dones de Sabadell, 1596: sociabilitat femenina, malgrat Trento, Arraona, revista d’història, n. 30, 2006.
– L’església de Sant Feliu de Sabadell: sociabilitat i religiositat als segles XVI-XVIII, Arraona, revista d’història, n. 34, 2014.
BENAUL, Josep Maria (dir). Gremi de Fabricants de Sabadell. Organització empresarial i ciutat industrial. 1559-2009. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CARRERAS COSTAJUSSA, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
