Tracem la semblança biogràfica del militant d’ERC i soldat de l’exèrcit republicà que va passar pels camps de refugiats francesos, els camps de presoners alemanys i els camps de concentració nazis de Mauthausen i Dachau.
Conrad Crespí Vergés va néixer el 4 d’agost de 1908, fill de Feliu Crespí Soler i Antònia Vergés Pintó i net de Feliu Crespí Cirera, alcalde federal de Sabadell a la Primera República. Conrad cursar les seves primeres lletres al col·legi del pedagog sabadellenc Josep Roura Trias i completà la seva formació de comptable al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Des de ben jove va desenvolupar un intensa activitat social i política. Així, fou membre de la Junta del Foment de la Sardana, del Club Natació Sabadell i fundador de l’Esbart Dansaire a l’octubre de 1930. També, des de molt jove, milità al Círcol República Federal (CRF) i més endavant a Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya.
Conrad Vergés va escriure l’any 1978 unes detallades memòries, Prova demostrativa d’uns fets viscuts, de les seves experiències des del cop d’Estat del general Franco, el 18 de juliol de 1936, fins al seu retorn a Sabadell, el 22 d’agost de 1946. Un document de 87 pàgines que pot descarregar-se a l’enllaç creat i dissenyat pel seu fill Feliu Crespí Niubó, lluitador antifranquista.
La Guerra Civil
A l’esclatar la Guerra Civil, va incorporar-se a la Secció de d’Investigació i Transports del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, presidida pel seu company de partit Josep Esteve Aguiló, fins que fou dissolt l’octubre de 1936. Allí treballà en l’elaboració d’un fitxer de sospitosos de col·laborar amb els militars sollevats. “Treball immens -escriu-. Fins molt tard al vespre, i a vegades a la nit”. En aquest fitxer figuraven els membres de “partits de la dreta, fins a la Lliga; naturalment els qui figuraven inscrits en els partits feixistes; els que havien pertanyut al Sindicat Lliure, de trista memòria; antics membres del Sometent i els qui se sospitava que eren contraris al nou estat de coses”.
Mentrestant, el 4 de febrer de 1937, va casar-se al jutjat municipal, llavors ubicat a la Rambla cantonada Montserrat, amb Emília Niubó Domènec, amb qui tingué tres fills: Enric, nascut el 28 de novembre de 1937, a la que havia estat la clínica del dr. Pareja que havia fugit de la ciutat al carrer de la Indústria i que havia estat expropiada. Després, a la postguerra, naixerien Maria Antònia (1947) i Feliu (1953).
Al suprimir-se el Comitè de Milícies i constituir-se els Consells Municipals revolucionaris, Esteve Aguiló va ser nomenat conseller de Governació. Crespí va continuar treballant en la mateixa secció d’Investigació fins que fou dissolta el 12 de març de 1937. Llavors, va ser destinat a la conselleria de Finances sota les ordres del conseller Jaume Camps Illa, i el seu cap de secció Serafí Singla. Després de l’expulsió dels edils de la CNT i el POUM de l’Ajuntament, arran dels Fets de Maig de 1937, va ser destinat de caixer-comptable a la conselleria de Proveïments fins al moment ocupada per Josep Marés de la CNT, que fou substituït per Joan Masferrer de la Unió de Rabassaires.
Conrad, que pertanyia a la lleva de 1929, s’incorporà a l’exèrcit republicà el 3 de març de 1938. Després de passar pel camp d’instrucció militar de Castelldefels va ser adscrit a la 16ª Divisió on va participar a la batalla de l’Ebre i en les operacions al front del Segre. En la retirada cap a França va poder parar a Sabadell i acomiadar-se de la seva família.
Refugiat i presoner de guerra
El 8 de febrer de 1939 travessà la frontera pel coll de Pertús amb un grup de companys. Conrad va ingressar l’11 de febrer al camp de refugiats de Sant Cebrià de Roselló on coincidí amb el sabadellenc Jaume Arís Estrada, un bon amic que havia estat cambrer del cafè Cervantes. “Els primers dies foren els més durs. Fam, fred, misèria i set de llibertat. L’únic menjar que rebíem era una bola de pa de dos quilos per a 25 persones, i fins després d’una dotzena de dies no van començar a donar quelcom per cuinar. L’assalt als camions que portaven el pa eren molt freqüents (…). El fred i la pluja també va fer-nos l’estada més dura. Sense barraques, a la intempèrie, un bona part sense ni tan sols una manta per cobrir-se, feia difícil poder dormir.”
El 17 de març de 1939 fou traslladat al camp de Barcarès amb millors condicions amb grups 25 barraques per la tropa, ordenades alfabèticament i anomenades “islots”, una pels oficials, una pels comandaments del camp, infermeria i cuina, però on “la fam feia estralls”. El 3 d’octubre va tornar a Sant Cebrià ja que Barcarés va ser reconvertit en caserna i camp d’instrucció dels batallons de marxa. A Sant Cebrià no li va quedar altra opció que allistar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). “Com que voluntàriament ja no es presentava ningú, van ordenar als qui calia que sortissin de cada barraca. Es va fer un sistema de sorteig. Qui s’hi negués seria portat a la frontera. No es va poder escollir”.
Des del 24 de desembre de 1939 al 8 de gener de 1940 va fer un llarg periple per la geografia francesa en treballs de fortificació a diverses CTE. Primer, de Niça a Lió, on s’incorporà als 38CTE al departament de la Mosel·la i fins al març de 1940 a Haversquerke al departament del Nord. Més tard fou destinat a la 15 CTE a Hazebrouk on es retrobà amb el seu amic Jaume Arís, que feia de cuiner, i al 59 CTE a Dunkerque.
La pedrera de Mauthausen
Conrad va caure presoner de l’exèrcit alemany el 4 de juny de 1940. En principi, els membres dels CTE, que formaven part de l’exèrcit francès, foren considerats presoners de guerra i tancats en els anomenats Stalags. Primer, va ser destinat, el 25 de juny de 1940, a l’Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria), amb el número 27768, catalogat com a Rotspanier (roig espanyol), des d’on va poder enviar una postal a la seva dona per fer-li saber que estava “bé de salut i presoner dels alemanys”. El 13 de febrer de 1941 fou traslladat al camp de presoners per oficials, l’Oflag XVII-A a Döllersheim (nord-est d’Àustria) on va rebre la notícia de la mort de la seva mare: “va ésser com si rebés una descàrrega elèctrica”.
Els nazis, amb l’aquiescència del govern franquista que els hi llevà la nacionalitat espanyola, van treure als republicans dels stalags als camps d’extermini, la majoria d’ells a Mathausen, prop de Linz (Àustria). Conrad va ingressar el 19 de desembre de 1941 amb el número 4794. Allí va coincidir amb altres sabadellencs com Joan Capelles, Emili Marquès, terriblement apallissat pels SS, i el seu amic Jaume Arís, assassinat l’1 d’octubre de 1942 amb vuit companys més, amb “una injecció, deien que de benzina o d’algun derivat d’ella”.
Ell va ser destinat a la pedrera, sinistrament famosa pels seus 186 graons que havien de pujar carregats de pedres, sota la vigilància dels SS. “Es tractava de fer-te la vida impossible, i quants més en caiguessin millor (…) Un altre sistema per assassinar era fent saltar des de dalt un cim que tancava la pedrera”. En aquestes terribles condicions va agafar una hèrnia.
Gràcies al metge català Freixes, destinat a la infermeria del camp, va poder eludir el destí habitual en aquests casos, anar al castell d’Hartheim, que “vol dir assassinats durant el transport”. Finalment va ser traslladat al camp de concentració de Dachau, prop de Munich, on va arribar el 8 de novembre de 1942 i on fou inscrit amb el número 38938.
Alliberament a Dachau
En aquest camp de concentració va ser portat al Bloc 40, “on vam passar diverses setmanes sense fer res, cosa que ens permetia recuperar-nos un xic. El menjar, sense cap dubte, era millor que a Mauthausen, encara que fos cuinat amb les mateixes porqueries”. El 18 de març fou operat de l’hèrnia i cop recuperat fou traslladat a un dels kommandos, que treballaven per al camp central, en el seu cas al d’Ausburg Pfersse, en els tallers on es fabricaven peces pels avions Messerschmitt. Les condicions de vida i treball eren duríssimes amb molta gana, fred i sota el constant perill de ser exterminats. Allí va ser testimoni de la desaparició de molts companys. Alguns executats públicament, altres apallissats fins a la mort, gasejats o portats directament al forn crematori.
Conrad Crespí ens ha deixat una vívida descripció del dia de l’alliberament de Dachau per les tropes de l’exèrcit nord-americà el 29 d’abril de 1945. “Un company de captiveri va ensenyar el camí als soldats americans. Van dir que era coronel. Les llàgrimes queien sense voler dels nostres ulls. Abraçades a tort i a dret. Uns trets van venir a trencar aquells moments plens d’emoció (…) Els americans feien pagar als SS que s’havien quedat a les torres de vigilància els seus companys morts a l’entrar al recinte on hi havia les barraques on vivien els SS, ja que malgrat haver hissat una bandera blanca, els criminals hitlerians, que s’havien amagat entre els arbres i els matolls, els van rebre a trets (…) En veure que els americans s’emportaven uns SS que havien trobat a unes barraques situades darrera el camp de futbol, els crits de Kaput, Kaput, llençats per molts dels que acabaven d’ésser alliberats, va fer que fossin morts immediatament (…) Quan jo vaig arribar al lloc des d’on havien sortit els trets, la feina ja era feta. Vaig veure els SS a terra sagnant (…) Era massa odi magatzemat en cinc anys”.
Retorn a Sabadell
Els primers dies de l’alliberament va formar part de la policia d’ordre interna del camp. Finalment, va sortir de Dachau el 26 de maig de 1945. A les seves memòries relata, dia a dia, el seu periple ferroviari fins arribar a París el 2 de juny de 1945, on obté un permís de residència i el certificat del ministeri de treball francès com membre de la 15CTE. Mentre fa aquest gestions, viu durant unes setmanes viu a Fontenay-sous-Bois, prop de París. El 22 de juny marxà a Saint-Étienne-Chateauroux, prop de Lió, i el 19 de juliol es trasllada a Perpinyà, on coneix a la família Munier, i s’instal·la a casa de Maria Andrés, una amiga sabadellenca també refugiada a Perpinyà.
Allí, l’estiu de 1946, es retrobà amb la seva dona i el seu fill. Després de passar uns dies junts, decideixen tornar a Espanya amb papers falsos i fent-se passar per ciutadà francès. L’agost de 1946 agafaren el tren a Puigcerdà. “Al tren, si bé en el mateix vagó, vam anar separats fins haver passat el control de la policia. Segons el que passi, jo m’anomenava Arsenio García. Res no va cridar l’atenció, i sense entrebancs vam deixar el tren a Montcada. Era massa conegut a Sabadell, i pensava que al tren podria trobar gent que es recordés de mi. Aleshores vam optar per agafar un taxi, que ens deixà prop de casa. Per fi, l’excursió començada el dia 2 de març del 1938 va tenir fi el divendres dia 23 d’agost de 1946”.
Conrad Crespí figurava en “paradero desconocido” en una fitxa de la policia militar franquista (SIPM), amb data 30 de maig de 1939, com estret col·laborador de Josep Esteve, que havia estat agent del Servei d’Intel·ligència Militar (SIM) republicà al final de la Guerra Civil. L’endemà de la seva arribada a Sabadell -escriu Crespí- “el meu cunyat va anar a visitar a [Josep Maria] Marcet, a qui subministrava cigars de contraban, i li digué que tenia intenció de tornar a casa. Tots dos van anar a Comissaria, si bé el meu cunyat es va quedar al carrer. Al cap de poc ja Marcet va sortir i li va dir: ‘Ja pots dir al teu cunyat que torni; aquí, no el coneixen, i ningú ha de tocar-li els collons’. Aquesta gestió fou feta perquè si quelcom no sortia bé pogués prendre el paquetet, i refent el camí, tornar amb els gavatxos”.
Dilluns, 26 d’agost de 1946 a les set de la tarda, a instàncies de l’alcalde, Crespí s’entrevistà amb Marcet en el despatx d’alcaldia. “Bé, la meva visita va servir perquè em fes un sermonet. Però amigablement (…) A la fi, cridà al seu secretari, Pérez, va dir de fer-me un paper acreditant la meva presentació, i que l’endemà anés a Proveïments, on em seria lliurada la targeta de revituallament i la del tabac. Formalitzada i obtinguda tota la paperassa cadascú va continuar el seu camí. És just de dir que ningú no es va ficar amb mi. Tothom coneixia a Marcet. Sabem qui era i com pensava, però en el fons del fons no era del tot dolent”.
Després d’un període de recuperació, va reprendre la seva vida familiar i treballà, fins a la seva jubilació, a l’empresa tèxtil de Joaquim Magem i Llagostera. Conrad Crespí va cobrar la indemnització del govern alemany destinada als deportats supervivents. El mes de maig de 1965, amb motiu del 20è aniversari de l’alliberament de Mauthausen, va visitar el camp amb altres companys supervivents. Va morir a Sabadell el 22 de març de 1982.
Homenatges i memòria
L’Ajuntament de Sabadell li dedicà, el 25 d’octubre de 1995, una plaça al costat del barri de Sant Oleguer. El 25 de gener de 2020 se li va col·locar una llamborda stolpersteine en memòria de les víctimes del nazisme. El seus dos fills supervivents, Maria Antònia Crespí i Feliu Crespí, han mantingut el seu record, preservant la seva documentació donada a l’Arxiu Històric de Sabadell, i que pot consultar-se a la citada pàgina web.
Bibliografia
BENAUL, Josep M; ONETTI, Antonio i TORRUELLA, Jordi. Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació. Arraona, revista d’història, n, 30, 2006.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
CRESPI i VERGÉS, Conrad. Prova demostrativa d’uns fets viscuts, Transcripció, 2016
RIBÉ MONGE, Genís. Deportats sabadellencs als camps nazis (1940-1945), Museu d’Història de Sabadell, 2023.
ROIG, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Edicions 62, Barcelona 1977.
SIMÓ i BACH, Ricard. El sabadellenc Conrad Crespí i Vergés. Diari de Sabadell, 25 març 1982
