Ressenyem el primer episodi que es va viure a la ciutat de manifestació de l’odi popular contra el clergat i l’Església catòlica, que seria durant més d’un segle un dels signes d’identitat de les forces progressistes i del moviment obrer de la ciutat.
L’ordre mendicant dels Frares Germans Caputxins nasqué l’any 1525 a Itàlia com una branca dels franciscans. “Va prosperar ràpidament i adquirí gran estimació del poble per l’exactitud amb què observaven el vot de pobresa”, segons escriu Miquel Carreras. En efecte, el primer convent dels caputxins a Catalunya fou el de Santa Eulàlia a Sarrià (1578), el seguiren els de Manresa (1582), Granollers (1584), Igualada (1609) o Arenys de Mar (1618).
L’any 1595, el Consell de la Vila de Sabadell ( Ajuntament) va demanar al Capítol provincial dels Caputxins, reunit a Girona, l’establiment d’una residència a la vila. Aquesta mateixa sol·licitud va ser reiterada per Consell de la Vila en quatre ocasions: 1612, 1622, 1624 i 1645. Finalment, “aquesta darrera petició -explica Carreras- acompanyada de l’oferta del Consell de bastir el convent a despeses de la vila i contribuir al manteniment dels dotze religiosos que havien de formar, va ser escoltada per l’ordre”. L’interès del Consell radicava en què els Caputxins, com a ordre mendicant, actuessin a la vila en funcions de beneficència
Les obres començaren el 21 de marc de 1645 en un indret conegut com camp d’en Moret -on ara hi la plaça dels Dones del Tèxtil (antiga plaça Marcet)- i van trigar uns nou o deu anys en acabar-se. El convent o monestir, com també se’l anomenava popularment, estava sota d’advocació de la Mare de Déu de Gràcia i va donar nom a l’actual carrer Convent que portava als Caputxins. L’any 1795, l’ordre celebrà al convent de Sabadell el seu capítol provincial, una senyal -segons Carreras- “de la importància que Sabadell anava prenent en aquell temps”.
Les Bullangues de 1835
Els greus disturbis, que han passat a la història com les Bullangues de 1835, esclataren en el context de la Primera Guerra Carlina (1833-1840) en la que les ordres religioses actuaven com a fermes partidàries dels absolutistes. De fet, moltes partides carlistes estaven dirigides per sacerdots. També, els motins es produïren darrera del sinistre teló de fons de l’epidèmia de còlera que l’any anterior que s’havia escampat per tota Espanya. A Sabadell, l’agost de 1834 es constituí la Junta de Sanitat que va dictar severes mesures per reduir les causes d’insalubritat detectades a la vila i prevenir l’epidèmia.
El denotant de les ires populars contra l’Església catòlica es desfermà la nit del 22 de juliol de 1835 a Reus, ciutat liberal, quan es difongué la notícia que set reusencs de la Milícia Nacional havien estat capturats, torturats i assassinats per una partida carlina. L’endemà el poble calà foc als convents dels franciscans i carmelites. Aquests motins anticlericals s’estengueren per les comarques de Tarragona com a Valls, Vilaseca, Riudoms, Alcover i el monestir de Poblet i Santes Creus, que va ser incendiat. L’arquebisbe de Tarragona, després del saqueig del capítol catedralici, va haver de refugiar-se en un vaixell anglès.
Les notícies d’aquests motins arribaren a Barcelona el 25 de juliol, festivitat de Sant Jaume, patró d’Espanya, on s’havia congregat una gran gentada per assistir una cursa de braus, un espectacle molt popular a l’època. Al sortir de la plaça de braus a la Barceloneta, la multitud va assaltar i cremar diversos edificis religiosos; entre ells, els convents de la Mercè, Sant Francesc i Santa Mònica. Al vespre i durant l’endemà, 26 de juliol, van patir la mateixa sort els Trinitaris Descalços, els Agustins Calçats, els convents de Sant Josep, del Carme i Santa Caterina. Ni l’exèrcit ni la milícia urbana, destacada a les Drassanes, van fer res per impedir-ho. Segons l’historiador Antonio Moliner Prada, simpatitzaven més amb els amotinats que amb els religiosos; fins i tots, alguns participaren en els aldarulls, que es saldaren amb 16 frares assassinats.
Dies més tard, els assalts i incendis es reproduïren en d’altres convents de Catalunya com els caputxins de Sabadell, Mataró, Arenys de Mar i Vilafranca del Penedès; els benedictins de Sant Cugat i Santa Maria de Ripoll, els jerònims de la Vall d’Hebron i Murtra; els carmelites descalços de Cardó o les cartoixes de Montalegre. Tampoc es lliurà el monestir de Montserrat, del que van fugir els monjos i que fou saquejat el 30 de juliol. En aquest clima de violència, molts sacerdots marxaren de les seves parròquies per refugiar-se a d’altres indrets considerats més segurs.
La crema del Convent
El 27 de juliol de 1835 tingué lloc a Sabadell una reunió d’urgència del consistori, amb la participació de tots els regidors de l’Ajuntament, els onze majors contribuents del municipi i el comandant d’armes de municipi per decidir quina actitud adoptar davant les notícies que arribaven de Barcelona. Llavors la vila ratllava els 8.000 habitants. En l’acta d’aquesta reunió, -transcrita per Andreu Castells- es pot llegir: “En atención que de resultas de los excesos cometidos en la capital el día de ayer en que se han incendiado varios conventos de religiosos por el pueblo amotinado y observándose en esta villa síntomas de igual naturaleza dirigiéndose a secundar los mismos desórdenes con respecto al convento de los Capuchinos de esta villa…” s’acordà donar protecció als monjos per tal que abandonessin el convent, que va ser incendiat tot seguit.
Sobre aquest tema, Marian Burguès, escriu: “la crema de convents de l’any 35 respongué a l’abús que les comunitats religioses feien dels seus privilegis fins arribar al punt que es presentaren casos d’escàndol entre frares i dones de sa casa; un d’ells arribà al públic amb tant detalls de veritat que la indignació popular arribà a esdevenir amenaçadora. Els protagonistes foren un frare i la dona del fuster del convent. Renunciem voluntàriament a contar el cas”.
Miquel Carreras atribueix l’autoria de la crema del convent dels Caputxins a “l’obra d’agitadors” que venien de Barcelona. Tanmateix, Castells, es mostra contrari a aquesta tesi, de la qual observa que “no sabem d’on ho treu”. Al seu parer, no cal cercar fora de la vila als responsables de la crema, sinó entre “els milicians sabadellencs més exaltats”, que haurien estat probablement els autors de l’incendi dels Caputxins.
La Desamortització
La conseqüència política d’aquests motins anticlericals que es succeïren a tota Espanya fou la desamortització de les propietats de les ordres religioses decretada pel ministre d’Hisenda i president del Consell de Ministres, Juan de Dios Álvarez Mendizábal, encetada l’octubre de 1835 i que seria completada el 1855 per Pascual Madoz. Amb aquesta mesura radical es cercava destruir la base econòmica del poder de l’Església, obtenir el suport de la burgesia -que es beneficià de l’adquisició d’aquestes propietats desamortitzades- i aconseguir els recursos econòmics per continuar la guerra contra els carlins.
El convent dels Caputxins va quedar abandonat i inclòs en el catàleg dels béns expropiats per l’Estat en aplicació de la desamortització. Així es va subhastar la part de l’hort i només quedava el solar de l’edifici del convent en ruïnes. L’any 1842, l’Ajuntament de Sabadell va demanar al govern que li fos cedís per dedicar-ho a hospital i escola de pàrvuls. La Dirección General de Rentas y Bienes Nacionales, que gestionava els béns desamortitzats, accedí a aquesta petició el 17 de febrer de 1843. L’any següent es posava la primera pedra i l’Ajuntament aportà la important quantitat de 3.000 duros producte de la venta del cementeri vell ubicat al costat de l’església de Sant Fèlix.
La manca de finançament portà l’Ajuntament a proposar un canvi d’ús i destinar l’edifici a caserna per obtenir l’ajuda de l’Estat, cosa que fou acceptada pel govern de la reina Isabel II. Aquesta mesura aixecà les protestes d’un grup de ciutadans que adreçaren una carta a la sobirana defensant la necessitat que Sabadell tenia d’un nou hospital. Finalment, el 1854, l’Ajuntament sol·licitava un nou canvi d’ús per destinar l’edifici a Hospital i Casa de la Beneficència que fou acceptada pel govern el novembre de 1855. Després de superar grans dificultats econòmiques, les obres continuaren amb les aportacions dels notables de la vila. La coneguda popularment com Casa de la Caritat, obra de l’arquitecte barceloní Josep Oriol Bernadet, fou inaugurada el 30 de novembre de 1856. El 27 d’abril de 1857 la Junta de Beneficència aprovava el primer reglament de govern i règim intern.
Continuïtats anticlericals
Les bullangues de 1835 foren la primera manifestació de l’anticlericalisme que seria un dels signes d’identitat de les forces progressistes i del moviment obrer. El suport de l’Església als poderosos, la justificació i el seu protagonisme en la repressió o les seves pràctiques inquisitorials contra liberals i lliurepensadors la van fer objecte de de les ires populars durant gran part dels segles XIX i XX.
A Sabadell, la crema del convent dels Caputxins va ser la primera, però no la darrera, mostra d’aquest feroç odi entre les classes populars contra el clergat. L’any 1902, en el marc de la vaga general, l’escola dels Germans Maristes a la Rambla va ser saquejada i incendiada. L’estiu del 1909, a la Setmana Tràgica, els revolucionaris van calar foc a l’església parroquial de Sant Fèlix. Això no seria res en comparació del que succeiria el juliol de 1936, 99 anys després de la crema del convent dels Caputxins. Llavors, tots els temples de la ciutat sense excepció -Santuari de la Salut inclòs- foren saquejats i incendiats (més info: ‘Els primers compassos de la Guerra Civil‘).
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens 1788-1868. Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
FERRÀNDIZ DURAN, Joaquim. Història de l’Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell, 1283-1983. Ed. Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell, 1986.
MOLINER PRADA, Antonio. Anticlericalismo y revolución liberal dins El anticlericalismo español contemporáneo. Biblioteca Nueva. Madrid, 1998.
