Esbossem la petita història dels primers establiments dedicats a la cura dels cabells masculins i femenins de mitjans del segle XIX fins al primer terç del segle XX que ens permeten aproximar-nos a certs aspectes de la vida quotidiana de l’època.
La professió de barber i perruquer és una de les més antigues de les civilitzacions urbanes. Existeixen evidències iconogràfiques de la seva existència a l’Egipte dels faraons i a l’antiga Roma. Les barberies eren un lloc habitual de reunió i tertúlia. A l’Edat Mitjana el barber solia exercir alhora de dentista i a voltes de cirurgià.
Marian Burguès (1851-1932), a les seves memòries, Sabadell del meu record, evoca com a la seva infantessa, a mitjans de segle XIX, per exercir de barber calia tenir un títol. “Era de poc temps que es podia ésser barber tan sols sabent afaitar i tallar els cabells, ells i els herbolaris titulars eren els encarregats de posar sangoneres, manxiules, ventoses o sangrar i donar ajudes” A més, afegeix, “els mestres cantaires eren els barbers. Com que, llevat els dissabtes, no tenien que fer, tocaven la guitarra i cantaven”. Altres, aprofitaven les estones lliures per fer d’espardenyes que venien a la mateixa barberia. En aquella època, escriu Burguès, “Tots el senyors de la vila diuen pèl a la cara. Bigoti i pera una bona colla; mitges patilles, gairebé tots (…) Patilles, luchanas, barbes, de tot n’hi havia menys cares afaitades. Les cares afaitades feien de presidiari. ¡Com canvien les mentalitats, les modes!”.
Per la seva banda, Josep Costajussà ens ha deixat una exhaustiva relació de les barberies del primer terç del segle XX. Una de les més antigues, que funcionava a la Rambla des de 1852, era la coneguda com “la botiga de Cal Pau”. L’any 1901, el senyor Fuster va adquirir el negoci que va llegar al seu fill. Fuster havia après l’ofici treballant a la Barberia Puigroig, a la plaça Sant Roc, n. 16, on hi treballava com a oficial Francesc Roca. L’any 1897, Roca es va fer càrrec d’aquest establiment, fins l’1 de maig de 1914 quan es traslladà a la Rambla, n. 8. Des de 1927 va ser regentada pel seu fill, Josep Roca Estapé, fins el seu tancament el 20 de maig de 1968.
Al començament del carrer del Sol, hi havia el 1890, la Barberia Camps, i més tard la de Víctor Domènech. Una barberia de prestigi era Calsina, al carrer de la Palanca. El seu propietari va ser un dels primers sabadellencs en tenir cotxe, després dels Marcet, Ballús o Lladó. Una altra de les barberies més antigues de Sabadell n’era Trabal, a la Rambla, n. 117, que des de 1902 estava a càrrec del barceloní Francesc Mora i que va regentar-la fins finals de la dècada de 1920. També, fou un establiment de prestigi Soley, al carrer de Gràcia, on després va haver-hi una perfumeria i ara una sandvitxeria. Van ser els primers en tenir una perruqueria mixta, ja que als anys 20 es va posar de moda entre les senyores el pentinat amb cabell curt, à la garçon. El barber Triquell s’instal·là primer al carrer de la Salut i després a la Rambla on oferia un assortit de perruques i additaments; a més, subministrava material a les companyies de teatre. Altres barberies ubicades a la Rambla foren Cutal i Baroy, cantonada carrer de la República (llavors d’Alfonso XIII) que encara no s’havia obert, Prunés, a la cantonada carrer Jardí, i una mica més avall Xirinacs i Fresquet.
Altres establiments acreditats foren, la Barberia Clausellas, al carrer Sant Pau, i Sanvicente al carrer de les Neus o el Saló Calvet al carrer Sant Honorat. Al carrer Margenat hi havia la coneguda barberia Josep Simó Creus, pare del també barber i escriptor Ricard Simó Bach. També, esmenta la Barberia García entre el carrer de la Palanca i Sant Joan, la de Salvador Company al carrer la Salut o la de Rafael Soler, a la plaça de l’Àngel, que després va ser adquirida per Martinoli, que no era italià, sinó de Lleida.
Condicions laborals
Abans de la Guerra Civil un barber cobrava 50 pessetes a la setmana alhora que un teixidor en cobrava 65. Les propines, que depenien de la bona voluntat dels clients, tenien un paper important per arrodonir el sou. Hem de tenir en compte que a la pràctica no tenien horari per adaptar-se a les necessitats del seus clients. Els obrers entraven a treballar a quarts de sis del matí i feien jornades d’11 hores amb un quart d’hora per esmorzar i el mateix temps per berenar. Així que anaven al barber quan podien i aquests no tancaven fins que acabaven d’atendre als clients, molts dels quals venien a última hora. Dissabte i sobretot diumenge al matí eren els dies de més feina.
D’altra banda, s’han conservat les tarifes dels preus pels diferents serveis que s’oferien: afaitar, tallar cabells o barba, arrissar cabells, rentar el cap, tenyir bigotis, cap i barba. Els preus anaven des d’un ral (25 cèntims de pesseta) per afaitar o tallar cabells a sis rals per tenyir la barba. També, existia una oferta de serveis a domicili i d’abonaments mensuals. Així mateix, tenien molt d’èxit tota mena de productes i novetats per combatre la calvície.
Una característica notable d’aquestes barberies del primer terç del segle XX radica en què es considerava inapropiat que la gent pogués veure als clients mentre els estaven arreglant. Així els vidres que donaven al carrer eren opacs o es tapaven amb cortines. Segons Costajussà, l’esmentat Roca va ser el primer que instal·là el 1941 una vidriera transparent, malgrat les queixes d’alguns clients. També fou el primer en posar un servei de manicura.
Pentinadores i perruqueres
Marian Burguès evoca en els seus records d’infantessa com “tan sols les fabricantes i les senyores tenien pentinadora”. Les dones “que no sabien pentinar-se soles, l’una pentinava l’altra. Allavors, perquè el pentinat durés més, es mullaven el cabell amb una llavor de mussa bullida; era gomós i amb un quarto en tenien per moltes vegades. En anar a dormir, es posaven els estrenyecaps de manera que el cap no s’embullés i així en tenien per molts dies”.
A la dècada de 1920 -escriu Costajussà- les coses havien canviat molt. A Sabadell hi havia una vintena de perruqueries de senyores. Una de les pentinadores més antigues fou Antica Montllor Pont qui el 1900, amb només 14 anys, va deixar la fàbrica per muntar una “botiga de pentinar” al carrer de la Creueta, n. 80 i anys després al carrer de la Lluna. Antica s’aixecava a les quatre de la matinada per arreglar a les venedores de la plaça del mercat abans d’obrir la parada. Les primeres pentinadores oferien serveis a domicili a les fabricantes que diria Burguès.
Entre les perruqueries de més renom Costajussà cita el Saló Iris, regentat per les germanes Avelina i Adelina, al carrer advocat Cirera, on a més s’hi feia la manicura. Allí va aprendre l’ofici Felisa Valero Dalmau que l’any 1933 va muntar la seva perruqueria al carrer de la Rosa i el 1941 es traslladà al carrer Sant Antoni. A més, esmenta diverses perruqueries a la Via Massagué i al carrer del Sol.
Els noies que volien aprendre l’ofici començaven d’aprenentes amb 10 o 11 anys per escombrar, treure la pols, netejar els estris… Sota la supervisió de l’oficiala aprenien els secrets de l’ofici com ara fer servir les pinces, pinta, tovallola, esmolls… Als 14 anys ja podien començar a treballar en alguna de les feines. Hem de tenir en compte que els tocats femenins exigien una major cura que els masculins i estaven més subjectes als imperatius de les modes. A parer de Costajussà, “amb relació al cost de la vida, les que es dedicaven a aquesta professió, se la guanyaven força bé”, en comparació a les obreres fabrils.
Els diumenges eren els dies de més feina. Era el dia que moltes noies de servir aprofitaven per anar a la pentinadora. A mig matí, arribaven els anomenats “compromisos”, de manera que moltes vegades la perruqueria no tancava fins les cinc de la tarda. A la dècada de 1940, només pentinar costava dos rals o una pesseta, rentar el cap i marcar unes 2 o 3 pessetes i 12 la permanent.
Els imperatius de la moda
A les dècades de 1920 i 1930, les dones solien anar a “la pentinadora” cada quinze dies, tot i que algunes hi anaven setmanalment. Durant un temps es va posar molt de moda el pentinat à la crepé que consistia en una operació de cardar els cabells i incorporar al seu cabell natural alguna trena o flocall. La matèria prima eren els cabells que moltes dones venien a bon preu quan els duien molt llargs i que servien també per fer perruques, postissos o la crepé.
Durant un temps es va posar de moda arrissar-se els cabells, una operació que precisava d’esmolls calents i que més tard va ser substituïda pels rul·los. A banda de la popular “permanent”, també, entre les senyores grans, va ser moda fer-se les “ondes a l’aigua”. Una altra operació delicada amb els mitjans tècnics de l’època era tenyir els cabells, per la qual primer s’havia de fer una prova d’al·lèrgia ja que els components químics podien produir greus inflamacions al cuir cabellut.
Una de les fonts d’ingressos de les pentinadores foren les primeres comunions i les bodes. Durant un temps es posà molt de moda que les nenes fessin la primera comunió amb tirabuixons, se’n feien molts i no era complicat. També, donaven feina les núvies a qui s’havia de pentinar el mateix dia de la boda a darrera hora.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Sallent impressor, Sabadell, 1929.
COSTAJUSSÀ i OLIVER, Josep. Sabadell. Estampes ciutadanes. ESG, Barberà del Vallès, 1983.
