Aquesta setmana, després de moltes vicissituds, el Castell de Can Feu ha passat a ser propietat municipal. Aquí realitzem un resum de l’origen d’aquest emblemàtic edifici i de les circumstàncies que menaren al seu imparable deteriorament.
La finca on s’alça el Castell de Can Feu era propietat de Josep Nicolau Marià d’Olzina i de Ferret, membre d’una de les famílies més riques de Catalunya, emparentades amb els Feu des del 1747. Josep Nicolau va néixer el 1841 i va l’únic dels seus tres germans que va sobreviure. El 1887 va casar-se amb la seva cosina segona, Mercè de Pallejà i Bassa, néta del general Pere Nolasc de Bassa i hereva del marquesat de Monsolís. El matrimoni va tenir quatre fills, ningú dels quals els va sobreviure.
El 1880 Josep Nicolau, que ja estava promès amb Mercè de Pallejà, va fer una juguesca amb el seu futur cunyat Josep Maria de Pallejà i amb Francesc de Puig per veure qui seria capaç de construir el millor castell de fisonomia medieval en alguna de les seves propietats. Josep Maria de Pallejà ho va fer a la Saleta del Mas a Sant Hilari Sacalm, Francesc de Puig a Can Bori a Salamús i Josep Nicolau d’Olzina a la Torre d’en Feu.
A mitjans de 1880 d’Olzina va contractar al jove arquitecte August Font i Carreras que havia reformat la façana de l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona i era arquitecte ajudant de la catedral. August Font havia nascut el 1845 a Barcelona i va llicenciar-se en arquitectura el 1869. Deixeble d’Elies Rogent, era un gran coneixedor de l’art medieval. Entre les seves obres destaquen la plaça de braus de les Arenes (1900), la reforma del Pilar de Saragossa i el cimbori de la catedral de Barcelona (1913).
Les obres del Castell de Can Feu començaren el 1881 i acabaren el 1892. Aquestes van executar-se amb molta pressa per enllestir-les abans que acabés el termini de la juguesca. L’arquitecte va preservar l’estructura de la residència que datava del segle XVII, que pràcticament no es va modificar i va optar per refer-la, afegint una tercera planta i nous cossos. Els treballs començaren amb la remodelació de la façana est, l’enderroc dels corrals i la construcció d’un pati d’armes quadrangular que connectava amb la planta noble del castell, els jardins i la capella. L’edifici va ampliar les façanes sud, nord i oest per poder bastir les torres circulars que envoltarien el cos central. L’obra va culminar amb l’erecció de la torre d’homenatge.
Tanmateix, el projecte original no va ser dut a terme ja que finalment la juguesca fou guanyada per Mas Salseta, de Josep Maria de Pallejà. Això determinà que Josep Nicolau d’Olzina decidís aturar les obres. D’aquesta manera va quedar per concloure la gran torre mestre i els teulats circulars que havien de coronar les altres torres. Tampoc, com estava previst, es va acabar de fer l’arrebossat de tot el conjunt. De la mateixa manera es va deixar de construir la capella neogòtica on va quedar el retaule de la Mare de Déu del Roser de 1704. Igualment, a l’interior, les sales que no estaven acabades no es decoraren amb la profusió de les que ja estaven fetes. Això és el que va succeir amb el menjador on havia de bastir-se una llar de foc ricament ornamentada amb dues estàtues medievals al costat de l’escut i uns mobles més luxosos dels que finalment es van fer.
Nicolau d’Olzina es va treure l’espina d’haver perdut la juguesca encarregant al mestre d’obres Calixte Freixa i Pla la remodelació d’una altra de les seves propietats, la Torre de Riu, ubicada a Alp (Cerdanya) on edificà un altre castell medieval.
Les dependències interiors
Fins el 1904 la finca propietat de Josep Nicolau d’Olzina va pertànyer al terme municipal de Sant Pere de Terrassa (més info: ‘L’annexió de la Creu Alta (1904)’. Arran de l’anexió d’un part d’aquest municipi va permetre que el bosc de Can Feu, malgrat ser de la seva propietat, fos d’ús públic, però en canvi va demanar a l’Ajuntament que el castell no es pogués visitar.
Únicament es té constància de dues ocasions en que va obrir-se a persones alienes al cercle familiar. La primera, el 1909, a l’alcalde i regidors de l’ajuntament de Sabadell amb motiu de la concessió del títol de fill adoptiu de la ciutat. La segona, el 1915, arran de la representació de Terra Baixa al bosc de Can Feu que va comptar amb la presència del seu autor Àngel Guimerà i que fou convidat a dinar al castell amb la família d’Olzina.
A l’interior de la residència es va reformar completament el menjador, que va allargar-se. Així mateix es modificà l’habitació principal on va enderrocar-se la paret que separava l’alcova i el dormitori. També es bastí un despatx i unes noves comunes. El castell tenia tres plantes, dos cellers i un entresol. A la planta baixa, sota de la torre d’homenatge, s’instal·laren les dependències del masover, amb els magatzems d’oli i altres sales, també hi havia una cuina amb llar de foc i quatre habitacions.
La primera planta estava reservada exclusivament per a residència de Josep Nicolau d’Olzina i la seva família amb despatx, menjador, sala de distribució i dormitori principal. A la cara oest s’ubicaven més habitacions, a la nord la comuna i l’escala d’accés a les golfes, al seu costat l’escala per a baixar a l’entresol on estava la cuina dels senyors.
El tercer pis hi havia les golfes de nova construcció i les dependències del servei domèstic que disposava del seu propi menjador, habitacions i comunes. Des dels terrats del castell es podia accedir a les torres circulars i a la torre d’homenatge. Aquesta darrera estava sempre tancada amb clau i només podia visitar-se amb el permís d’Olzina.
Amb la mort de Josep Nicolau d’Olzina, el 1924, la propietat va passar al seu nebot Guillem de Pallejà Ferrer, marquès de Monsolís. El 1929 va respondre positivament a una petició del Centre Excursionista del Vallès (CES) per deixar visitar l’interior del castell a un grup reduït de membres de l’entitat. Entre ells, Josep Rosell, autor de la crònica que es publicà al butlletí del CES i el prestigiós fotògraf local Joan Gusi per a il·lustrar la peça. De fet, aquestes són les úniques fotografies que es disposen de l’interior del castell.
Els jardins romàntics
El tercer element del conjunt foren els jardins romàntics que envoltaven el castell. Es van construir en uns terrenys destinats al conreu amb un desnivell d’uns vuit metres. Per això, l’arquitecte Font els va esglaonar en quatre nivells. Per poder fer-ho s’enderrocaren els estables i es creà un nou patí, també es va traslladar l’era al nord de la finca.
El nivell superior, ubicat al costat de la porta nord, era el més gran i constava de dos estils de jardí. El neoclàssic, amb camins de boix tallat a baixa alçada que menaven a una placeta amb bancs. Al costat, amb un metre de desnivell, s’ubicava l’anomenat fals cementiri amb gespa i sense altre vegetació. Des d’allí un camí portava a la torre del molí de vent i en una cruïlla va construir-se una pèrgola amb arcs de xiprers de més de quatre metres d’alçada i bancs de trencadís blanc.
El segon nivell, denominat jardí domèstic, constava de parterres de boix i plantes simulant camins que conduïen als diferents nivells. En una cantonada hi havia una font i al davant un estany producte de la remodelació de la bassa original del segle XVIII que es transformà en un estany amb roques i plantes amb un brollador al mig. Així mateix es va edificar un pavelló neoclàssic de color blanc amb vistes a l’estany i al castell.
El següent nivell era el jardí de la capella d’una planta i amb arbres fruiters. Al darrer nivell hi havia l’entrada a la gruta subterrània de l’estany, construïda artificialment on s’instal·là una gran sala amb tres finestres des d’on es podien veure sota de l’aigua els peixos de l’estany.
La construcció del jardí fou lenta. Els primers plànols daten de 1886, el conjunt no es completà fins el 1910 i va arribar al seu màxim esplendor a principis de la dècada de 1920. Pocs fotògrafs van obtenir permís per poder fotografiar els jardins. El 1913 es va publicar un reportatge del Centre Excursionista de Catalunya. Així mateix s’hi té constància per les revistes de l’època que, el 1917, els Lluïsos van fotografiar els jardins, però aquests documents gràfics fins ara no han aparegut. A altres fotògrafs, a títol personal, se’ls hi va permetre entrar als jardins com Fermí Abad a la primera dècada del segle XX o a Eladi Marmiñà als anys 30.
Amb la mort de Josep Nicolau d’Olzina els jardins entraren en una fase de decadència ja que el seu nebot i hereter no era un apassionat de la natura com el seu oncle. A l’esmentada visita del CES, el 1929, Josep Rosell observà que els jardins estaven “força descuidats”. A la dècada de 1930 aquesta decadència va incrementar-se, els parterres estaven desdibuixats i les males herbes proliferaven pels camins. A principis del 1939 els jardins estaven pràcticament en la ruïna i pavelló neoclàssic va ensorrar-se per manca de manteniment.
Després de la Guerra Civil, el 1940, Guillem de Pallejà va ordenar la destrucció dels jardins, incloent-hi les construccions i elements ornamentals com les baranes de pedra, les columnes clàssiques o les restes del pavelló neoclàssic amb l’objectiu de transformar-lo en una explotació agropecuària per la cria de bestiar i cavalls. L’estany fou utilitzat com a dipòsit i la gruta subterrània fou tancada i oblidada.
La degradació imparable
Durant la Guerra Civil, el Castell de Can Feu fou expropiat -atès que el seu propietari va fugir i va marxar amb la seva família al bàndol franquista- per convertir-lo en seu de l’Institut Obrer d’Ensenyament. Tot el mobiliari i objectes ornamentals es traslladaren en camions als magatzems de la Casa Duran.
Acabada la conflagració, la família Pallejà va recuperar la propietat del castell i se’ls hi van tornar molts dels objectes i del mobiliari original, encara que alguns mobles valuosos van desaparèixer per sempre més. Entre 1940 i 1970 la família va vendre més de la meitat dels terrenys de la finca destinats a habitatges i empreses. El castell va quedar deshabitat. La construcció del Passeig de Can Feu, que passa a dos metres de la muralla est del castell, l’obertura del carrer Colòmbia o la construcció de l’autopista C-58 amb excavacions i moviments de tones de terra, provocaren que les muralles nord i est quedessin desestabilitzades i que moltes parts de les muralles es desplomessin.
El 1997 unes fortes pluges provocaren l’esfondrament de la torreta de defensa. De fet, actualment, només queda una de les torres circulars. Pel que respecta a l’interior del castell les dependències del masover han estat sempre habitades i durant una temporada també les golfes. La planta noble fou completament espoliada i van desaparèixer els mobles i objectes que van salvar-se de la Guerra Civil.
El 1994 els hereus de Guillem de Pallejà van vendre el que restava de la finca, amb el castell inclòs, a la immobiliària de Sant Quirze del Vallès, Mas Duran SA que va voler reconvertir el castell en un complex destinat a l’oci, però que no va reeixir al no obtenir els permisos de l’Ajuntament. El 2006 es signà un polèmic conveni urbanístic per cedir el castell a l’ajuntament a canvi d’una requalificació urbanística per a construir habitatges a la resta de la finca.
Aquest conveni fou deixat sense efecte pel Ple Municipal al desembre de 2015. El mes de maig de 2017 es signava el conveni amb l’empresa mitjançant el qual, l’Ajuntament expropiava la finca que passaria a ser propietat municipal (més info: ‘L’Ajuntament adquirirà el castell de Can Feu‘).
Aquesta setmana Mas Duran SA i l’Ajuntament han signat l’acta d’ocupació i de pagament que materialitza les condicions estipulades al conveni del 2017 consistent en que la finca estigués lliure de càrregues i que l’administració local, com preu de l’expropiació, abonés 24.798,07 euros que equivalen als impagaments de l’IBI dels propietaris en els darrers anys (més info: ‘El castell de Can Feu ja és de propietat municipal‘). D’aquesta manera l’Ajuntament s’ha convertit en el titular del Castell de Can Feu amb el compromís de fer-se càrrec de la conservació de l’emblemàtic edifici. Tot i que encara està per determinar quins seran els seus usos.
Bibliografia
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miguel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. L’Art Sabadellenc. Edicions Riutort, Sabadell, 1961.
FARRÀS, J. i ROYES, J. Can Feu, pèrdua d’un bosc vallesà. Ed. Egara, Terrassa, 1987.
GONZÁLEZ, A., URBANO, J. i IBÁÑEZ, M. Can Feu i les imatges del record. Associació Cultural Can Feu, Sabadell, 2016.