El 3 de febrer de 1974 finalitzà el procés de renovació parcial del que seria el darrer Ajuntament franquista. El sistema d’eleccions municipals de la dictadura es posà en funcionament l’any 1948. Fins aleshores els ajuntaments estaven regits per comissions gestores i l’alcalde designat pel governador civil i cap del Movimiento a la província. Durant el franquisme s’organitzaren nou eleccions municipals que es celebraven cada tres anys per renovar la meitat del consistori ja que el mandat dels regidors era de sis anys.
Aquests comicis pseudodemocràtics estaven inspirats en el sistema corporatiu de la Itàlia feixista basat en el sistema dels tres terços. El Terç Familiar era en l’únic en que podien votar-se diferents candidats. Només tenien dret a vot el caps de família i les dones vídues o solteres no sotmeses a la pàtria potestat. El Terç Sindical era elegit per internament per les jerarquies del sindicat vertical on estaven representats empresaris i treballadors. Finalment, el Terç Corporatiu es triava mitjançant una llista, per ordre preferent, elaborada per l’alcalde i aprovada pel governador civil destinat als prohoms de les entitats cíviques i socials. L’alcalde continuava sent designat pel governador civil.
Les eleccions es celebraven a finals de novembre en seqüencies separades de dues setmanes; primer el terç familiar, seguit del sindical i del corporatiu. Així que el febrer de l’any següent es procedia a la constitució dels consistoris.
El consistori de 1971
L’any 1970 el ministre de la Governació, Tomàs Garicano Goñi, emprengué una reforma del sistema per donar al sistema la impressió d’una major participació i obertura cara a la imatge internacional de la dictadura. Així, s’amplià el dret de vot a les dones casades i com a gran novetat s’animà la participació dels candidats del terç familiar que podien fer propaganda amb cartells i octavetes en un succedani d’una veritable campanya electoral.
A Sabadell, amb una participació del 47,78 per cent del restringit cens electoral, es presentaren dotze candidats per a cobrir els tres llocs del terç familiar que havien de renovar-se. Només, un d’ells el dirigent veïnal Julio Regalado González, representava l’oposició democràtica, el qual amb 9.289 vots, quedà en quarta posició i a uns centenars de vots de ser elegit.
L’industrial paperer Josep Burrull Bonastre, falangista format en el Frente de Juventudes, que havia entrat com a regidor el 1955, ostentava l’alcaldia des del 1965. Jose Maria Marcet, durant la seva prolongada alcaldia (1940-1960), havia distribuït el poder municipal hàbilment entre les dues grans famílies de la dictadura: falangistes i catòlics. Els primers, comandants per Burrull, nomenat tinent d’alcalde per Marcet el 1958, estaven agrupats en el Club de San Fernando, format per exmembres del Frente de Juventudes. Els segons, liderats per Antoni Llonch Gambús, provenien dels cercles de l’Acadèmia Catòlica i la Joventut de la Faràndula, i formaven part de la influent Asociación Católica de Dirigentes. A grans trets, els falangistes van estar representants als consistoris de Marcet pel mateix Burrull, Santiago Gimeno, Josep Saña, Salvador Saumoy i Manuel Rusiñol. Els segons per Fèlix Peig, Joan Argemí, Amadeu Rosell o Pau Maria Canet. Tanmateix, com observa, l’historiador sabadellenc Martí Marín, en cap cas aquests sectors actuaven com faccions organitzades, “la lògica dels ajuntaments franquistes no era de grups organitzats, però en bona mesura, de contactes personalitzats”.
La substitució dels falangistes, responsables de la política econòmica de l’autarquia, pels tecnòcrates de l’Opus Dei, des del Plan de Estabilización (1959) i els Planes de Desarrollo, determinaren la caiguda de Marcet. El perfil paternalista catòlic d’Antoni Llonch semblava avenir-se millor a aquesta segona etapa “aperturista” del règim. Llonch ostentà l’alcaldia entre 1960 i 1965 amb Burrull com a primer tinent d’alcalde. El relleu es produí sense estridències. Burrull avalà Llonch davant les reticències dels sectors més integristes del Movimiento quan aquest accedí a l’alcaldia el 1960. Per la seva part, Llonch va fer el mateix davant les suspicàcies del Gremi de Fabricants, dominat pels industrials llaners, per un falangista en un moment en que els tecnòcrates de l’Opus Dei portaven la direcció de la política econòmica del règim.
Burrull, en aquests anys de gran creixement econòmic i demogràfic de la ciutat, va buscar integrar en el seu govern municipal a industrials vinculats al Gremi de Fabricants com Joaquim Garriga, Josep Casas, Antoni Monés, Joan Casablancas, Joan Grau o Ricardo Royo. Es tracta del que Marín anomena, “pacte empresarial”. Això sí, sempre preservant la representació dels falangistes molts dels quals, com el mateix alcalde, formats en el Frente de Juventudes.
En el consistori de 1971, Burrull va voler mostrar la seva sintonia amb els nous aires aperturistes. Així va ampliar l’entrada al Consistori a d’altres sectors empresarials sense adscripció política com Francesc Valldeperas i Julián García Aznar (fusta), Marc Batlle (construcció), Enric Gudiol (alimentació) o Ramon Montlleó empresari del metall que havia estat membre del Frente de Juventudes. També va incloure a Joan Brunet Pujol, cap de personal d’una empresa tèxtil, catòlic militant amb fama de catalanista i a Maria Canet Pujol, tots dos del Movimiento Familiar Cristiano (MFC) una de les poques associacions permeses pel règim. Com la Asociación de Cabezas de Familia (ACF) que va estar representada per Joan Bernabeu González. Així mateix va mantenir com a Ramon Navarro Bernabeu, militant de les Joventuts Llibertàries a la Guerra Civil, i reconvertit en fidel sindicalista del règim.
El Consistori de 1974
La constitució d’aquest consistori, sorgit de les eleccions del novembre 1973, es produí en unes circumstàncies molt diferents als comicis “aperturistes” de tres anys abans. L’atemptat mortal d’ETA contra del successor del dictador, l’almirall Luis Carrero Blanco, El Cejas, el 20 de desembre de 1973, va assenyalar l’inici del final de la dictadura i els primers moviments cara al futur sense Franco. A Sabadell s’encetà un període de grans mobilitzacions del moviment obrer i de l’oposició democràtica, liderada per CC.OO i el PSUC, que culminarien en la Vaga General Política de febrer de 1976 i la dimissió de Burrull. A l’alcalde Burrull li va costar molt trobar candidats per cobrir les places que s’havien de renovar. “Si el 1971 -escriu Marín- fins i tot algun líder veïnal optà a l’elecció en un marc de major permissivitat, el 1974 tothom tenia clar que continuar jugant al procés electoral per terços només podia dir donar suport a un règim amenaçat d’extinció”.
El cas de Joan Grau Tarruell resulta paradigmàtic. Industrial tintorer, nascut el 1934, va ser vocal de la Junta del Gremi de Fabricants (1964-1970) i membre de la Junta de la Cambra de Comerç i Indústria (1970-1976). Grau va ser elegit regidor pel terç sindical del febrer de 1967 i fins al febrer de 1974 ostentà la tinència d’alcaldia d’Ensenyament i Cultura.
Malgrat les pressions, Grau es negà presentar-se a la reelecció i el Gremi no va presentar més candidats i confià la seva representació en Ricardo Royo Solé, que Burrull promogué al càrrec de primer tinent d’alcalde. Així “els empresaris havien anant disminuint i els pocs que quedaven ja no eren representatius de la patronal”. De manera que el pacte empresarial, quedava escardat. De fet, els empresaris de la mà d’Antoni Forrellad i Xavier Bigatà es distanciaven del franquisme i apostaven per Jordi Pujol. Grau tornaria al consistori l’any 1987 com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU).
En aquestes circumstàncies, el consistori de 1974, estava format per un grup de fidels al franquisme que en l’època es denominà el búnker. Dels 21 membres de la Corporació Municipal, només sis eren catalogats en els informes del govern civil com “afectos sin filiación” i només un dubtós, Andrés Gómez, del terç sindical, que a la transició militaria al sindicat UGT. La resta havien estat membres del Frente de Juventudes o militaven a la Falange. Entre ells, Diego Pérez Sáez, del terç sindical, excombatent de la División Azul, Antonio Lozano Magnieto, excombatent a la Guerra Civil, Francesc Vall-llobera Clapés, tècnic tèxtil i membre del grup feixista Fuerza Nueva, els falangistes Joan Oliveras Cenauri, cervell de la Gran Via, o Joan Bernabeu González, aquests tres darrers implicats en les agressions del ple de l’amnistia.
En aquest darrer Consistori franquista va reaparèixer Josep Sanmiquel Planell, en representació de l’ACF degut a la greu malaltia del president de l’entitat, Josep Obradors Molet. Format al Frente de Juventudes, Sanmiquel llavors era membre de l’Opus Dei i havia estat regidor de Cultura amb Marcet entre 1946 a 1952.
Descomposició final
La gran mobilització antifranquista de la Vaga General Política obligà Burrull a abandonar de facto l’alcaldia i nomenar, el 28 de febrer de 1976, a Ricard Royo alcalde accidental. Una situació que prorrogà fins l’octubre de 1976 quan presentà la dimissió. S’inicià un període de transició, amb Royo d’alcalde provisional, fins a les eleccions municipals democràtiques de l’1 de març de 1979, que atorgaren una gran victòria al PSUC.
De fet, segons la legislació franquista, les eleccions municipals s’haurien d’haver celebrat el novembre de 1977, però el seu mandat fou prorrogat indefinidament en el més absolut buit polític fins el març de 1979.
En aquests anys, sense Burrull, s’assisteix a una veritable descomposició del consistori franquista. Des del govern civil s’instava els regidors a no dimitir i aguantar en el càrrec. De fet, Royo no va acceptar ni una de les nombroses peticions de dimissió. Tot i que, va haver màniga ampla per justificar l’absència als plens dels regidors per raons de malaltia i altres excuses legals.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976. Ed, Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat i canvi polític. Sabadelll (1966-1976), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
MARÍN i CORBERA, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en els anys setanta: de la plenitud a l’esclerosi. Arraona, revista d’història, n. 26. 2002.
– L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: l’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona, revista d’història, n. 9, 1991.
VINADER, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès editors, Lleida, 2012.
