L’any 1950 dos cineastes amateurs i membres de l’associació de cinèfils Amigos del Cine de Sabadell, Joan Blanquer i Ramon Bardés, van realitzar un curtmetratge de 10 minuts de duració titulat El nostre pa de cada dia, rodat a les Coves de Sant Oleguer. És un testimoni sense gaire parangó de les condicions de vida de l’època en aquest espai de la ciutat.
Blanquer s’encarregà del guió i la direcció i Bardés de filmar amb la càmera. Durant setmanes anaren cada diumenge a les Coves de Sant Oleguer fins aconseguir guanyar-se la confiança del nen malalt que protagonitzà la pel·lícula i moria poc després del rodatge, i de la dona que faria el paper de la seva mare.
Sinopsi argumental
En el títols de crèdits d’entrada s’indica que es tracta de “un ensayo neo-realista”, sense amagar doncs, la influència dels mestres del neorealisme italià com Roberto Rosellini, Vitorio de Sica o Luchino Visconti que en aquells anys estaven realitzen les seves grans pel·lícules. També, a parer de Mercè Ibarz, es pot rastrejar la influència de Luis Buñuel, particularment del documental Las Hurdes (1933), “un ensayo cinematográfico”, en paraules del cineasta aragonès.
El film comença amb un camp de blat que omple la pantalla i, en contraposició, cardos en primer pla que donen pas a una panoràmica sobre el camp de blat i al fons les fàbriques retallades contra el cel. A continuació, la càmera traça altra panoràmica, sobre el conjunt de les coves i els seus habitacles foradats sobre els talussos.
Al carrer un nen d’uns deu anys vestit amb parracs. Una dona, la seva mare, amb mocador negre, se li acosta i li dona un tros de pa i se’n va. El nen se’l menja mentre la mare inicia el camí de pujada. El nen continua rossegant el pa i la mare continua pujant per les escales de terra que giren sense parar. El nen entra en una de les coves, un habitacle nu amb uns quants estris de cuina i una taula amb una calaix gran que obre buscant pa sense trobar-lo, continua buscant-lo sense èxit en un baül. Surt al carrer a contrallum i puja lentament per les mateixes escales que abans sa mare
Un cometa vola perseguit per un grup de nens. El nen passa al costat i diu que no amb el cap i continua caminant en solitari, mentre els altres nens segueixen jugant. Ara, el nen camina per un camp de blat, al darrera es veuen les construccions de la xarxa elèctrica. El nen acarona el blat i comença a menjar-se grans de les espigues no segades. Un pagès que ho veu ho fa fora a pedrades. El nen marxa corrent, buscant a la seva mare. El nen corre cap a la càmera i, en un primeríssim pla, un cotxe es llença contra l’espectador. El vehicle surt del quadre. La mare i els nens de la cometa també corren fins arribar fins el cos del nen estirat al terra. El cotxe aixeca una gran polseguera i continua el seu trajecte sense parar cap a la fàbrica. La mare, envoltada pels nens de la cometa, s’agenolla, abraça, petoneja i acarona el seu fill mort. La càmera enfoca el rostre del petit fins a mostrar que encara té agafades a les mans unes espigues de blat.
Mala acollida
El curtmetratge va exhibir-se en alguns cineclubs, mut i sense sonoritzar. En els pocs passis que es van fer de la projecció, s’acompanyava per la música de fox-trot d’un tocadiscos. En realitat, va tenir una mala acollida. El film fou estrenat al Centre Excursionista de Catalunya on va ser escridassat per altres cineastes amateurs que van trobar de “mal gust” tant el tema triat com el seu tractament cinematogràfic. El intents dels autors perquè des del moviment de cineclubs es sufraguessin les despeses de la sonorització no van trobar resposta. Com escriu Josep Ache, “per silenciar-la ni tant sols no va caldre l’actuació dels cèlebres censors del règim”.
En qualsevol cas, el curtmetratge resulta un document impagable de la dura realitat social i humana derivada de la situació de la immigració dels pobles del sud d’Espanya i del cinturó de suburbis i infrahabitatges que envoltaven la ciutat. Una crua realitat incòmoda que ningú volia veure. A l’Arxiu Històric de Sabadell, es conserva la còpia original i una versió en vídeo, també penjada a Youtube i inserida en aquest article.
Vides paral·leles
Molts anys desprès, el desembre de 1997, Blanquer i Bardés foren entrevistats per Mercè Ibarz que no saber respondre el motiu pel qual van anar diumenge darrera diumenge a les Coves de Sant Oleguer per rodar el curtmetratge. Després d’aquesta experiència, ni Blanquer ni Bardés van continuar fent cinema.
Joan Blanquer Panadés va néixer a Castellar del Vallès, el 8 de maig de 1912. El 1925 va entrar a treballar d’administratiu a l’empresa de Ferran Casablancas, on arribaria a ser el cap de recursos humans, mentre a les nits estudiava a l’Escola Industrial de Sabadell. També, com a president local de la secció juvenil d’Acció Catalana Republicana (ACR), va entrar en contracte amb els escriptors i artistes de la Colla de Sabadell, que estaven en l’òrbita d’aquest partit catalanista, ubicat entre la Lliga i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
El gener de 1936 va ser, amb Llorenç Llobet-Gràcia i Josep Maria Riu, fundador de l’associació Amics del Cinema, que organitzaren set sessions dobles fins l’esclat al juliol de la Guerra Civil que estroncà la seva incipient trajectòria.
Acabada la Guerra Civil, el 1940, Blanquer s’instal·là definitivament a Sabadell on es va casar amb Cèlia Carreter Perpinyà. A mitjans de 1942, tres anys després d’acabada la guerra, Llobet-Gràcia, Blanquer i Josep Torrella Pineda, un altre cinèfil històric, decidiren reconstruir l’antiga entitat castellanitzant-ne el nom, Amigos del Cine, i sota la cobertura legal de la Obra Sindical de Educación y Descanso. La primera sessió es celebrà l’11 de juny de 1942 al desaparegut Euterpe. Ramón Bardes escriu al respecte:
“Després de la guerra, i amb les benediccions de l’organisme ‘Educación y Descanso de la Falange’, s’insinuaren altra vegada aquelles activitats artístico-culturals. Però tot havia de portar el segell que els consentia i d’arrenglerar-se a l’ordre que es donava. Això malgrat fos a contracor i provoqués situacions que poden qualificar-se de còmiques. Com aquella que, obligats els Amics del Cinema a anar a la processó del Corpus (…) llurs components s’esmunyien per les cantonades a mesura que el seguici anava pels nostres carrers. O bé el cas de quan, a mitja projecció del pel·lícula Napoleó del gran director francès Abel Gance -(11/4/1946)-, la policia volia fer suspendre la sessió perquè, en sortir a la pantalla la Revolució Francesa, la banda sonora del film havia emès un compassos de la Marsellesa”.
Després del curtmetratge, Blanquer va continuar vinculat al món del cinema. Fou guionista de diferents pel·lícules amateurs, guardonades per revistes especialitzades.
L’any 1956 va guanyar el premi del concurs de guions cinematogràfic de l’Agrupació de cinema amateur de Lleida amb el guió titulat 24 horas de la vida de una rosa.
El 1985 promogué l’entitat Amics de la Filmoteca de Sabadell que, realitzava les seves sessions els caps de setmana al cinema Imperial i que gràcies a la seva iniciativa edità la revista Cinescrits.
Blanquer va ser professor de català durant el franquisme, on impartí les primeres les classes del català el 1957 a la Unió Excursionista de Sabadell i va ser molt actiu en la vida cultural a la ciutat. Posteriorment, va promoure la delegació de Sabadell d’Òmnium Cultural de la qual va ser primer president. Va morir a Sabadell el 3 de gener de 2002.
El seu amic i company Ramon Bardés Abellà, ebenista de professió, va néixer a Esparraguera el 4 d’octubre de 1910. Des de ben jove s’instal·là a Sabadell on es casà amb Maria Gallart Duran. A la Guerra Civil, fou mobilitzat l’any 1937 i destinat a l’arma d’aviació a l’Aeroport de Sabadell. Andreu Castells, l’entrevistà, en les “evidències verbals” per reconstruir el funcionament de l’aeròdrom a la Guerra Civil. Gran cinèfil, fou membre destacat de Amigos del Cine. Tanmateix, després del desencís de El nostre pa de cada dia, va dirigir les seves inquietuds vers la literatura amb novel·les com Sense esperança (1958) i La darrera primavera (1962). Així mateix, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació en llengua catalana com Serra d’Or o el diari Avui. Professor autodidacta de català, va ser membre del Junta local d’Omnium Cultural. Va morir a Sabadell el 19 d’agost de 1999.
Bibliografia
ACHE, Josep. Imatge i poder: les fotografies i la gana dins Una esperança desfeta. Sabadell 1931-1945, Ajuntament de Sabadell, 2010.
BARDÉS ABELLÀ, Ramon. Els pioners dels Cine-Clubs dins Anecdotari històric sabadellenc, Ajuntament de Sabadell, 1984.
IBARZ, Mercé, Un ensayo neorrealista: Nuestro pan de cada día (1950). Noticia de un cortometraje. http://www.iua.upf.edu/formats/formats2/iba_e.htm (3 de 5) [20/05/2012 3:04:56]
TORRELLA PINEDA, Josep i BEORLEGUI TOUS, Albert. Sabadell, un segle de cinema. Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, 1996.
