La primera església de Sabadell fou Sant Feliu d’Arraona que funcionava com la parròquia dels pagesos dependents dels Òdena, senyors del Castell d’Arraona. Feliu i Fèlix són variants de nom llatí Felix (feliç, afortunat), patró de la parròquia.
El temple estava ubicat a l’altra banda del riu Ripoll, al costat del Santuari de la Salut, on ara hi ha la capella de Sant Nicolau, que és el que resta del que havia estat l’església romànica dels segles X i XI. La primera referència escrita data de 1007, on apareix com a parròquia amb una relació de les terres, cases i molins de la zona, sempre sota el domini del senyors del castell.
La historiadora sabadellenca Mercè Argemí explica el naixement de la vila de Sabadell al voltant del mercat que es celebrava els dissabtes a l’actual passeig de la Plaça Major. Els Òdena van afavorir la creació d’esglésies, reconegudes per les autoritats religioses, en els seus dominis. En el cas d’Arraona, la construcció d’una església al costat de la plaça on es celebrava el mercat complia un paper fonamental per la fixació la població d’un nucli habitat.
El 30 d’abril de 1076, a petició de Guillem Bernat d’Òdena, els bisbes Humbert de Barcelona i Berenguer de Girona consagraven l’església d’estil romànic dedicada a Sant Salvador. Així mateix, van delimitar una zona de quaranta passes al voltant de l’edifici per fer de cementiri i de “sagrera”, un espai on “cap home podia danyar a cap altre sota pena d’excomunió, perquè era terra sagrada” -escriu Miquel Carreras. A parer d’Argemí, aquest “primer nucli del mercat es podria trobar en aquest indret entorn de l’església i així quedaven protegides les transaccions que s’hi feien: protegides i sota el control dels senyors”. A l’acte de consagració, els bisbes confirmaren a la nova església els béns i alous (terres de la seva propietat sobirana) dels que disposaven per al seu sosteniment que probablement procedien de les donacions dels senyors del Castell d’Arraona.
Anys més tard, el 18 de juny de 1082, els Òdena cediren dos terços de les rendes de l’església de Sant Salvador als canonges de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona i el terç restant pels clergues de Sant Salvador com un manera de garantir el culte. En el document s’especificava que si els canonges no complien els tractes perdrien l’usdefruit de l’església sabadellenca. Potser els Òdena van aplicar aquesta clàusula. Per la documentació disponible, sabem que, abans de 1133, els senyors d’Arraona cediren els beneficis de l’església de Sant Salvador al monestir de Santa Maria de l’Estany. Els monjos agustins d’aquest monestir anomenaren un pavorde o encarregat d’administrar aquestes rendes. El primer del qual coneixem el seu nom és Ramon de Gurb, que segons Carreras ja actuava a Sabadell en 1192 i que el 1217 seria elegit abat del monestir de l’Estany. Argemí ha exhumat, en els testaments dels magnats locals, les nombroses donacions a l’església de Sant Salvador que incrementaren notablement el seu patrimoni. Al seu parer, “sembla prou clar que el temple de Sant Salvador, ben dotat per part dels senyors del castell d’Arraona, va representar un element clau en la fixació de l’indret dels intercanvis”.
Aquí -com indica Carreras- s’ha de tenir en compte que llavors hi havia dues esglésies a Sabadell. La parroquial de Sant Feliu, a l’altra banda del riu, on es venerava al sant patró del poble i on residia el rector que administrava els sagraments i la de Sant Salvador, al costat del mercat, amb una casa separada del temple on residia el paborde.
El trasllat de la parròquia
El creixement demogràfic i la consolidació d’un nucli habitat al voltant del mercat menaren al trasllat de la parròquia de Sant Feliu a l’església de Sant Salvador l’any 1373. Això, malgrat l’oposició del qui seria el darrer paborde, Pere de Sànies, que volia mantenir pel monestir de Santa Maria de l’Estany les rendes de l’església sabadellenca. S’obrí un llarg litigi, els detalls del qual han estat descrits per Carreras, que finalitzà l’any 1374. Llavors, el bisbe de Barcelona, Ramon de les Escales, va donar el permís pel trasllat de la seu de la parròquia. El canvi d’ubicació va comportar el canvi de nom de la parròquia que, a partir d’ara, s’anomenà Sant Feliu de Sabadell en comptes de la vella denominació de Sant Salvador d’Arraona. Això, atès que Sant Feliu com patró del municipi tenia preferència sobre Sant Salvador que va desaparèixer.
Des de l’any 1366, la vila va passar de domini del senyors feudal a la de Corona d’Aragó, per la branca femenina de la reina Elionor de Sicília, i per tant sota jurisdicció reial. A començaments del segle XV es mantenia gairebé en desús la vella església parroquial, a l’altra banda del riu, alhora que la nova al costat del mercat s’havia quedat petita. Així, el Consell de la Vila decidí enderrocar l’església romànica i construir un nou temple, aprofitant els ornaments de l’antiga església parroquial que va quedar abandonada i de la qual només resta la capella de Sant Nicolau.
L’edifici va ser bastit entre 1403 i 1420 quan el bisbe de Barcelona va consagrar l’altar major i va donar el seu vistiplau a l’obra. L’església d’estil gòtic era de planta rectangular única amb un absis pentagonal, orientada d’est a oest, de 12 metres d’amplada i 27 de llargada. Aquest absis és l’únic que s’ha conservat d’aquesta estructura gòtica. Hem de tenir en compte que al segle XX el temple va ser incendiat pels revolucionaris a la Setmana Tràgica (1909) i a la Guerra Civil (1936) i dues vegades reconstruït.
Les ampliacions dels segles XVI i XVII
A les actes del Consell de la Vila s’observa el seu interès per millorar i ornamentar l’església parroquial. L’any 1455 va decidir sufragar una creu de plata sobredaurada per valor de 100 lliures, atès la manca de fons de la parròquia, una quantitat que fou repartida entre els notables de la vila. El desembre de 1491 es contractà al pintor Dídac de Solòrzano per pintar el retaule de l’altar major a un preu de 100 lliures. Així mateix, es realitzaren diverses col·lectes per recaptar fons per campanes, esquelles, llibres, retaules, joies i altres “coses necessàries a l’església”. El 25 de juliol de 1498, el Consell de la Vila contractà a Jaume Ferrer, oficial de Barcelona, per arrengar el rellotge del comú, esmentat documentalment per primera vegada, que havia de donar les hores.
Al segle XVI es feren diverses millores a l’església de Sant Feliu a zona de la sagrera i s’engrandí el cementeri per la banda de l’actual carrer de la Rosa. Pel que respecta al temple, el 1578 es bastí la sagristia, al costat de l’absis, amb una arcada gòtica al primer pis i un finestral quadrat renaixentista. Durant un temps, el segon pis de la sagristia va servir de Casa del Comú on es reunia el Consell Ordinari de la Vila. L’any 1519 el Consell va encarregar al pintor francès, Antoni Gaubert, un retaule dedicat a Sant Feliu, ja que potser Dídac de Solòrzano no havia complit amb el contracte. Anys més tard, el 1550, es va fer una recapta de fons per daurar aquest retaule i el mateix any s’adobà el vell orgue. El 1566 es va prendre l’acord d’adquirir un campana major i dedicar un altar a la Verge del Roser.
L’edifici de l’església continuà ampliant-se durant el segle XVII. L’any 1615 el Consell de Vila determinà la construcció de tres noves capelles dedicades a Sant Antoni, Mare de Déu de Gràcia i al Sant Crist amb obres que es perllongaren fins el 1627 i que foren sufragades per les confraries interessades i pel municipi. Les obres donaren per resultat un edifici de planta en forma de creu, paral·lel a la vella església, que només es comunicava amb ella per un dels braços de la creu. Damunt la travessia de la nau i creuer s’aixecà un cimbori, per això va ser conegut com la capella del cimbori. D’altra banda, la zona del cementiri continuà ampliant-se.
Com escriu Carreras, “la diferència d’estils entre els dos cossos d’església havia de formar un conjunt lleig que va obligar, en el segle vinent, a fer obres noves per a unificar l’edifici de la parròquia”.
Reformes del barroc
En efecte, l’any 1751 s’iniciaren les obres, sufragades per les confraries i administrades per un tresorer nomenat pel Consell de la Vila, per tal d’unir els dos cossos de l’església del segle XV i el cimbori del segle XVII. Les obres van estar envoltades d’una forta polèmica que dividí a la població en dos bàndols enfrontats: els blaquillos, partidaris del rector mossèn Pere Blanch, que volia tenir el control sobre les mateixes i els valons defensors de l’autoritat de l’Ajuntament. Això provocà un llarg plet sobre unes obres, pagades pel veïnat, que avançaven molt lentament i que encara continuaven el 1772. De fet, no va ser fins el 1831 que es va posar la teulada definitiva de la nau central.
D’altra banda, el 17 de juny de 1724 es posava la primera pedra dels fonaments del campanar barroc de base octogonal, per substituir el vell campanar d’espadanya. Va ser obra de Juan Garrido, arquitecte del bisbat de Barcelona. Els treballs es perllongaren durant set anys i es donaren per acabats a finals de 1738.
El cementiri adossat a l’església, entre els actuals carrers de la Rosa, Església i Gràcia, va ser clausurat el 1819, en un context de gran mortaldat provocada per diverses epidèmies, i traslladat a un fossar fora del casc urbà ubicat a la l’actual plaça Taulí, que funcionarà fins el 1864. El trasllat del cementiri va deixar lliure aquest cèntric espai. L’any 1844, l’Ajuntament i el bisbat arribaren a un acord per vendre el terreny per construir cases, una part del qual es reservava per l’ajuntament i una altra per ampliar la capella del Sagrament fins al carrer de la Rosa. Les obres, pagades en la seva major part pel consistori, s’executaren entre 1845 i 1846.
L’any 1894, es va crear l’Arxiprestat de Sabadell mitjançant el qual, l’església de Sant Feliu, amb jurisdicció amb 10 municipis del seu voltant, esdevenia el centre eclesiàstic de la comarca. Als primers anys del segle XX es realitzaren diverses millores, El vell rellotge instal·lat el 1856 va ser substituït el 1903 per un de més gran i modern. També, es posà una torreta de ferro per tal de subjectar les campanes dels quarts d’hora, coronada per un àngel-penell metàl·lic. Així mateix s’instal·là una nova campana d’hores, costejada per subscripció popular i ornamentada per l’artista sabadellenc Joan Vila Cinca, que fou batejada en una solemne cerimònia i exposada al públic a la Festa Major del 1904.
Cinc anys més tard, l’església parroquial va ser saquejada i incendiada el 27 de juliol de 1909; però, això, serà matèria de la següent entrega d’aquesta secció.
Bibliografia
ARGEMÍ RELAT, Mercè. D’Arraona a Sabadell. El naixement de la vila al voltant d’un mercat medieval. Ed. AARS, Sabadell, 2010.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miguel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. L’art sabadellenc. Ed. Riutort, Sabadell, 1961.
ROIG i DEULOFEU, Albert i ROIG i BUXÓ, Jordi. La vila medieval de Sabadell (segles XI-XVI). Dotze anys d’arqueologia a la ciutat (1900-2000). Museu d’Història de Sabadell, 2002.
