Tracem el perfil biogràfic de Francesc Baygual, membre de la tercera generació de fabricants llaners. Catòlic, militant en les files del carlisme i el tradicionalisme, va ser assassinat en els primers compassos de la Guerra Civil per les Patrulles de Control a Granollers la matinada del 16 d’agost de 1936.
Francesc Baygual i Bas va néixer a Sabadell el 21 de març de 1899, a la casa pairal dels Baygual, ubicada a la plaça Sant Roc cantonada carrer Advocat Cirera. Va ser fill del fabricant tèxtil Miquel Baygual Casanovas i d’Àngela Bas Tintoré. El seu avi, Joan Baygual Germà (1815-1891), nascut a Sentmenat, s’instal·là a Sabadell, on funda l’empresa Juan Baygual e Hijos amb els seus fills Eduard i Miquel, especialitzada en teixits per a senyors, els quals l’any 1893 s’associaren amb Aurelio Garzón i Antoni Llonch Roca per constituir la societat Baygual, Garzón i Llonch. A la mort de Garzón, el 1899, fou substituït per Feliu Sampere Bas, passant a denominar-se Baygual, Llonch i Sampere, fins al decés d’aquest darrer el 1904 en què va quedar reduïda a Baygual i Llonch.
Francesc Baygual cursà els seus estudis primaris i el batxillerat, com corresponia a la seva classe social, a les Escoles Pies de Sabadell. Des de molt jove s’incorporà a l’empresa del seu pare on passà per totes les seccions, però sobretot en feines d’administració i comercials. De manera que alternava el treball al despatx i els viatges com a representant de l’empresa per tota la geografia espanyola. Francesc va contraure matrimoni amb Maria Llobet Margenat, filla del prestigiós advocat Joan Llobet Sanjuan, amb qui va tenir tres fills: Josep Maria, Miquel i Maria Teresa.
El seu pare es retirà del negoci l’any 1921. Llavors la gerència passà ser compartida pels seus fills, Francesc i Eduard, i Antoni Llonch. S’encetà un període, sota la denominació de Baygual i Llonch Sucesores, de gran creixement de l’empresa. L’any 1934 disposava de 3.200 fusos i 24 telers a Terrassa i 2.200 fusos i 46 telers a Sabadell. Tant és així que projectaren la construcció d’un gran edifici industrial de nova planta, destinat a ser una enorme factoria tèxtil per encabir totes les seccions de l’empresa. A tal efecte, compraren a Can Feu uns terrenys propietat del marquès de Montsolís. Les obres s’iniciaren el 1931 i finalitzaren el 1936 poc abans de l’esclat de la Guerra Civil.
Fàbrica expropiada
Als primers compassos de la Guerra Civil, la fàbrica, nova de trinca, va ser confiscada i reconvertida, sota la direcció del tinent coronel Ricardo López en una de les principals empreses metal·lúrgiques de producció de material bèl·lic per l’aviació republicana, denominat Servicio Areonáutico de Fábricas-16 (SAF-16), conegut popularment a Sabadell com els Tallers de l’Aviació, que depenien del SAF-3 de Reus.
Des del SAF-3 es dirigia i coordinava la producció de les fàbriques d’avions a Catalunya. Sabadell va tenir un paper molt important en la indústria aeronàutica a la guerra. A la fàbrica de Baygual i LLonch es construïen els travessers, les costelles i s’hi acabaven les ales del caça biplà, I-15, conegut com el Chato. També, s’hi feia part del muntatge d’altres avions soviètics com el caça Mosca I-16 i el bombarder Katiuska SB que es terminaven a Banyoles. A més, el SAF-16, s’establí a la masia de Can Torres, en un dels extrems del camp d’aviació, on construïren uns tallers per la reparació dels Chatos i altres aparells avariats en combat. Nombrosos tècnics soviètics, en qualitat d’assessors, s’allotjaren al carrer de la Indústria, n. 18, en una masia de Sant Quirze i en la Torre Turull a la carretera de Castellar.
Amb l’entrada de les tropes franquistes, el SAF-16 va ser reconvertit en Parque Eventual de Sabadell (PES), sota el comandament del coronel Manuel de la Sierra y Bustamente que s’encarregà de posar en funcionament els 205 aparells soviètics en avançat estat de fabricació que havia deixat l’exercit republicà en la seva retirada cap a la frontera francesa. El PES va ser desmantellat a finals de 1941. “S’havia acabat -escriu Andreu Castells- aquell somni dels metal·lúrgics sabadellencs dels anys 30 que augurava la formació d’una indústria aeronàutica” (més info: ‘L’Aeroport durant el franquisme‘).
Francesc Baygual, des del punt de vista polític, va seguir la herència familiar de militància en el carlisme i el tradicionalisme. Així, va ser president de l’Apostolat de l’Oració de la parròquia de Sant Fèlix, promotor de l’integrista Patronato Católico de Sabadell i membre del consell d’administració de El Siglo Futuro, òrgan de la Comunión Tradicionalista. Així mateix, va formar part del consell d’administració del diari barceloní El Correo Catalán, d’obediència carlista, del qual als anys de la Segona República, el seu germà Joan n’era el vicepresident.
Esteve Deu, en el cinquè i darrer volum de la seva monumental obra sobre la Guerra Civil a Sabadell, ens ha proporcionat un llistat dels 31 empresaris i professionals liberals assassinats per les Patrulles de Control als primers compassos de la conflagració. Entre ells, s’hi troben importants fabricants tèxtils com el mateix Francesc Baygual, Miquel Arimón, Gervasi Torras, Pau Viñas, Josep Garriga, Fermí Rocamora, Tomás Casulleras, Miquel Borràs o Silvestre Romeu.
A l’esclatar la Guerra Civil, Francesc Baygual s’assabentà que les Patrulles de Control sabadellenques l’estaven buscant per assassinar-ho. Així que decidí refugiar-se a Ribes de Freser on tenia casa d’estiueig la família dels Romeu i on s’amagava el seu sogre, Josep Llobet Sanjuan. Silvestre Romeu Fatjó i Josep Llobet foren detinguts en aquesta localitat i assassinats per la Patrulla de Control comandada per sabadellenc Nicolás Saturnino, ‘Lino‘, la nit del 14 i 15 d’agost de 1936.
La cuneta de Granollers
Baygual, sabedor que les Patrulles de Control de la zona l’estaven cercant, va considerar més segur traslladar-se a Barcelona amb tanta mala sort que va ser reconegut i detingut a l’estació de tren de Ripoll. Va ser portat a Granollers i va ser assassinat a la matinada del 16 d’agost. A parer d’Esteve Deu va tractar-se d’una operació coordinada per les Patrulles de Control de Sabadell i Granollers. Així, que es probable que també Lino participés, directament o indirecta, en el seu assassinat.
Pau Maria Llonch Gambús relata en el seu llibre, Memòries i anècdotes (1936-1958), com va identificar-se el cadàver de Baygual. Llonch va ser membre d’una poderosa nissaga de fabricants, cofundador de la CEDA a la Segona República i líder d’Acció Catòlica a la postguerra. Va ser regidor d’hisenda (1940-1949) i de governació (1949-1955) i un dels puntals dels equips de govern de l’alcalde Josep Maria Marcet. Els masovers de la finca Corró de Dalt, propietat de Santiago Gorina, l’informaren d’un assassinat perpetrat la matinada del 16 d’agost quan es sentiren uns trets. L’endemà trobaren un cadàver que portava un llapis de propaganda de la casa Gamell de Sabadell, per la qual cosa deduïren que el mort era de Sabadell. “Acudimos allí, – escriu Llonch- con los señores Gorina, Juan Baygual y yo, a los pocos días, con unas fotografías de Paco y al enseñarlas separadamente a los colonos, todos afirmaron que el cadáver que vieron en la cuneta de la carretera, en la madrugada del día 16 de agosto, era exactamente igual a Paco”.
A la primera postguerra, la gerència de la societat Baygual i Llonch va ser portada per la seva vídua, Maria Llobet, i l’esmentat Pau Maria Llonch. L’any 1949 l’empresa es dividí en dues parts (de teixits i filats d’estam) que tornaren reunir-se el 1951 sota la denominació de Baygual y Llonch SA. Pau Maria Llonch va sortir de l’empresa l’any 1960 que va tancar al dècada de 1970. El seu germà, Joan Baygual Bas, va fundar el 1951 la firma Baygual SL, de teixits de senyor, que funcionaria fins el 1976.
Carrer de Baygual
El seu germà Joan sol·licità a l’Ajuntament, presidit per Marcet, donar el nom de Francesc Baygual a un carrer de la ciutat. La proposta va ser aprovada per unanimitat i el 26 d’octubre de 1960 es batejà, amb la denominació de carrer d’en Baygual, una de les noves vies del sector de la Creu de Barberà, atès que la seva vídua era una de les propietats dels terrenys propers de Can Viloca. A finals de 1968, la seva vídua i els seus fills van fer enderrocar la vella mansió senyorial per aixecar un modern edifici de set plantes destinat a oficines i comerç al carrer de l’Advocat Cirera, on entre altres locals ara hi és la redacció d’iSabadell. Una operació urbanística que a la seva època va generar una certa polèmica.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria (dir). Gremi de Fabricants de Sabadell. Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
DEU BAYGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell. Repressió, conflicte intern i obra social a la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
FERNÁNDEZ GARCÍA, José y UTRILLA NAVARRO, Luis. Historia del Aeropuerto de Sabadell, Aena, 2005.
LLONCH GAMBÚS, Pau Maria, Memòries i anècdotes 1936-1958, Sabadell, 1961.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs. Francesc Baygual i Bas. Diari de Sabadell, 11 desembre 1982.
