Aquest mes de març s’han complert 70 anys de la constitució d’aquesta entitat. Un bona excusa per evocar el seu moment fundacional i el context polític i cultural de l’època marcat per la irrupció d’una nova generació que no havia viscut la Guerra Civil.
L’origen de les Joventuts Musicals arrenca d’una iniciativa de Marcel Cuvelier, director de la Societé Philarmonique de Brussel·les, el maig de 1940, en els primers dies de l’ocupació de Bèlgica per les tropes alemanyes, per poder organitzar concerts i altres activitats musicals adreçades a la joventut. Paral·lelament, a França, també sota ocupació nazi, René Nicoly, creà el 1941 un moviment semblant basat en delegacions locals. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, Cuveleir i Nicoly decideixen aplegar esforços i constituir el 1945 la Fédération Internationale des Jeunesses Musicales amb seu a Brusel·les i formada per les delegacions de França, Bèlgica i Luxemburg. Posteriorment, s’afegirien Àustria, Països Baixos, Canadà, Suïssa, Alemanya, Portugal…
L’entitat de caràcter internacional cercava trobar en la música una eina per fomentar la fraternitat i la pau entre les nacions en un món devastat pel conflicte. També volia donar resposta a la situació d’una joventut desmoralitzada pels estralls de la guerra. La Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va reconèixer expressament aquesta tasca al definir les Joventuts Musicals com “l’organització cultural juvenil més important del món”.
A Espanya, sota la dictadura franquista, el 7 de desembre de 1951 es fundaven a Madrid les Juventudes Musicales de España (JME) com a filial de la citada Federación Internacional. La iniciativa fou promoguda per l’anomenada Generació del 51, liderada pel compositor Cristóbal Halffter i Antonio de las Heras juntament amb d’altres personalitats com el mestre Joaquín Rodrigo i Federico Sopeña.
A Catalunya, la primera delegació de les Joventuts Musicals fou la de Barcelona. El promotor del projecte fou Josep Pascual amb el suport d’Antoni Cladellas, Carles Novi, Joaquim Fuster, Màrius Falcón, Rosa Maria Kurcharski i Manuel Capdevila. La seva primera seu s’instal·là a la Via Laietana, n. 139, i el concert inaugural es celebrà el 12 de desembre de 1952 al Palau de la Música Catalana. L’any 1954 es fundà la secció de Terrassa i el 1956 les delegacions de Sabadell i Mataró. L’any 1957 es creà la secció de Manresa a la que seguiran en anys successius les d’Igualada, Vic, Tarragona, Vilafranca del Penedés, Granollers, Berga, Súria, Tortosa, Tàrrega, Solsona, Gavà, Figueres, Martorell, Olot, Sitges, Tortosa…
Aquestes delegacions també s’estengueren ràpidament per tota la geografia espanyola (València, Sevilla, Saragossa, Granada, Badajoz…). De manera que el 1960 va establir-se la divisió en cinc zones (Centre-Nord, Andalusia-Extremadura, Canàries i Catalunya-Balears) on cada regió estava representada per un vocal. Les tensions i desavinences entre les Joventuts Musicals de Madrid, on estava la seu central, i la resta de regions menaren a la decisió, en l’assemblea del 24 de novembre de 1963, de traslladar la seu central a Barcelona, on encara continua. Des del 1982, les Joventuts Musicals espanyoles s’organitzen segons les Comunitats Autònomes.
Context polític
L’entitat naixia en plena Guerra Freda quan la dictadura cercava sortir de l’aïllament internacional i integrar-se en el màxim possible d’organismes internacionals. El 1953 va ser un any clau. El mes de gener es verificava l’adhesió de l’Estat espanyol a la UNESCO. L’agost es signava al Vaticà el Concordat amb la Santa Seu que consagrava el catolicisme com la religió de l’Estat. El setembre es signaven els Pactos de Madrid mitjançant els quals, a canvi de la cessió de bases militars (una naval, Rota, i tres aèries, a Morón, Torrejón de Ardoz i Zaragoza), el govern nord-americà es comprometia a proporcionar ajuda econòmica i militar al govern espanyol, així com facilitar el seu reconeixement internacional. Aquesta política culminà amb l’ingrés a l’ONU el desembre de 1955. I, especialment, amb la visita a Madrid, el desembre de 1959, de Dwight Eisenhower, president dels Estats Units i comandant del Desembarcament de Normandia (1944), amb la famosa foto de l’abraçada amb Franco.
En aquest context, les Joventuts Musicals jugaren un paper rellevant en la projecció internacional del règim. En els seus primers anys d’existència, las JME organitzaren congressos internacionals, impulsant l’intercanvi artístic entre músics joves de tot el món i com un membre important de la Federación Internacional.
Nucli fundacional
Com escriuen Jordi Roca i Josep Maria Serracant, en el llibre sobre el cinquantè aniversari de l’entitat a Sabadell: “en aquella Espanya franquista i autàrquica de mitjan anys 50, el fet de pertànyer a una entitat d’àmbit europeu oferia l’oportunitat a molts joves de poder dirigir la mirada cap a un altre món, més lliure, més culte, més enllà de les nostres fronteres”.
A principis de l’any 1956, un grup de joves sabadellencs vinculats al món de la música es reuniren per constituir la secció local de les JME per promoure l’educació i la pràctica musical entre el jovent. La iniciativa arrencà dels contactes de Josep Maria Llorens Parellada (1918-1974), amb les delegacions de Terrassa i Barcelona de les Joventuts Musicals. Llorens, nascut a Sabadell, cursà estudis de piano amb el mestre Josep Caminals. Es va donar a conèixer primer com intèrpret i després com a compositor de lieds (cançons). Professor de piano, va ser organista del Santuari de la Salut. Josep Maria Llorens interessà a diverses entitats culturals que es reuniren el mes de març a l’antic local de l’Acadèmia de Belles Arts (carrer Sant Pau n. 2, cantonada Advocat Cirera).
A la trobada es decidí crear una “comissió organitzadora” formada pel mateix Llorens, Jaume Massagué Camps (president de Belles Arts), Manuel Costa Domènech (per l’Associació Cultural Musical), Adolf Cabané Pibernat (director de l’Escola Municipal de Música), Jacint Barceló Fau (per l’Orfeó de Sabadell) i Jaume Calvo Casanovas (secretari). Per donar-se a conèixer difongueren un manifest fundacional. A aquestes reunions també assistiren un grup de joves artistes com Manuel Costa Fernández, estudiant de música, o el jove pintor Joaquim Montserrat Camps, format a Belles Arts.
Finalment, a finals del març de 1956, es constituí legalment l’entitat, com delegació sabadellenca de les JME, amb raó social a l’Acadèmia de Belles Arts. La Junta directiva estava presidida per Montserrat, Barceló com a tresorer i Costa, amb només 16 anys, de secretari. La resta de la Junta estava formada per Maria Teresa Feliubadaló Ustrell, Maria Rosa Planas Escobet i Ramon Cuscó Llonch.
Primeres activitats
L’acte inaugural, la presentació en societat, de les Joventuts Musicals sabadellenques va tenir lloc diumenge 18 de març de 1956, a la sala d’actes de l’Acadèmia de Belles Arts. Va ser un concert a càrrec de joves intèrprets com Ramon Nogué (violoncel), Manuel Villuendas (violí), Antoni Ros i Maria Vallcells (piano). A la mitjà part, pronuncià un parlament per l’ocasió Narcís Bonet, compositor i president de les Joventuts Musicals de Barcelona.
Al seu primer any d’existència, l’entitat organitzà dos concerts més i 15 sessions del Club Musical amb xerrades i audicions comentades de discos. També, s’encetà una col·laboració estable, Vida Musical, a Ràdio Sabadell. D’altra banda, amb les Joventuts Musicals de Terrassa actuaren a Santa Maria de Terrassa en la missa en honor a Santa Cecília, patrona dels músics i a la Missa del Gall a l’ermita de Sant Julià d’Altura.
Una prova de l’èxit de l’entitat radica en que en pocs mesos, el setembre de 1956, ja comptava amb 97 socis. A finals del curs 1956-1957, va sorgir la iniciativa de crear, en el si de les Joventuts Musicals sabadellenca, la Coral Sant Lluc, sota la direcció de Salvador Uyà, professor de l’Escola de Música de Sabadell. Entre les primeres veus solistes cal destacar a la jove Mirna Lacambra, acompanyada al piano quan calia per Maria Glòria Vila Codina.
La generació dels 60
A parer de Joaquim Sala-Sanahuja, a Sabadell, “el veritable punt d’inflexió, el tombant definitiu de la postguerra està marcat per la publicació de la revista Riutort, el 1956”, impulsada per Andreu Castells.
L’any 1956, com hem vist, es fundaren de les Joventuts Musicals, també el grup Palestra, que s’independitzà del quatre escènic de la parròquia de la Puríssima Concepció i que fins a la seva dissolució (1976) estarà al cor del vida teatral sabadellenca. L’any 1957 apareix la revista Eufòria, d’efímera existència, promoguda per sacerdot claretià, Pere Maria Casaldàliga, d’idees progressistes, que seria el bisbe de Sao Felix do Araguaia al Brasil. El 1958 es creà, dins Belles Arts, l’avantguardista Sala d’Art Actual, on exposaran joves pintors com Antoni Angle o Alfons Borrell. El mateix any naixia Cine Club Sabadell, refundació de l’entitat Amics del Cinema de Sabadell, fundada el 1935 en temps de la Segona República, que continuà sota el franquisme amb la denominació de Amigos del Cine.
Després de gairebé dues dècades de dictadura nacional-catòlica, irrompia una nova generació que no havia viscut el trauma de la Guerra Civil. Un jovent que protagonitzà una intensa activitat cultural que cercava connectar-se amb les corrents de les avantguardes artístiques i intel·lectuals de l’època. L’eclosió del Grup Gallot, d’efímera existència, seria l’expressió més radical i agosarada d’aquesta nova generació d’artistes.
Bibliografia
LOZANO i MOYA, Rossend. La irrupció de les avantguardes a Sabadell, 1939-1959. Arraona, revista d’història, n. 27, 2003.
ROCA i TUBAU, Jordi i SERRACANT i CLERMONT, Josep Maria. Joventuts Musicals de Sabadell. Cinquantè aniversari (1956-2006). Fundació ARS, Sabadell, 2009.
SALA-SANAHUJA. Joaquim. Pensament i Producció Cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
