Durant dues dècades, els monàrquics de Sabadell, liderats per l’exalcalde Esteve Maria Relat, celebraven una missa a l’església de Sant Fèlix en memòria d’Alfonso XIII marcada de significació política.
Un mes i mig abans del final de la Segona Guerra Mundial, el 19 de març de 1945, don Juan de Borbón, pretendent a la corona d’Espanya, difonia el Manifiesto de Lausana, ciutat suïssa on estava exiliat. En aquesta declaració, el fill i hereu d’Alfons XIII (mort el 1941) es demarcava de la dictadura franquista i reclamava el retorn a la monarquia constitucional. El règim del general Franco -es podia llegir- s’inspirava en “los sistemas totalitarios de las potencias del Eje” derrotades; ara, la victòria de les democràcies occidentals reclamava que Franco cedís el poder per instaurar una monarquia constitucional d’acord amb el nou ordre mundial.
El Manifesto, que va tenir ressò en la premsa internacional de l’època i fou silenciat per l’espanyola, comptava amb el suport internacional de Gran Bretanya i d’alguns militars monàrquics que havien participat en el cop d’Estat com els generals Kindelán, Aranda, Varela o Sánchez González. De fet, Joan de Borbó, 1’agost de 1936, havia travessat la frontera francesa per posar-se a la disposició dels militars sollevats. El general Mola, tot i agrair la seva col·laboració, va ordenar-li que tornés a l’exili, com ho va fer l’endemà. El gest mostrava el suport dels monàrquics al cop d’Estat -com ja havia fet Alfonso XIII-, que es reiterà amb la carta de felicitació del pretendent a Franco a l’acabar la Guerra Civil.
Franco va actuar ràpidament i sense contemplacions per escapçar de soca-arrel l’operació. Després d’algunes substitucions en la cúpula militar, el 26 de març de 1945, va convocar el Consejo Superior del Ejército on s’assegurà del suport de tots els generals, inclosos els monàrquics, a l’única excepció de Kindelán, que es va quedar sol defensant la reinstauració de la monarquia en la persona de Juan III de Borbón. El Manifiesto de Lausana va marcar una ruptura temporal de les relacions entre el dictador i el pretendent.
L’home que no va poder ser Rei
Dos anys més tard, el març de 1947, Franco tancava la qüestió aprovant la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, que li atorgava de manera vitalícia la màxima magistratura de l’Estat i el poder per designar al seu successor “a título de Rey o Regente”. Abans de la promulgació de la llei, Franco va enviar a l’almirall Carrero Blanco, un home de la seva màxima confiança, a pactar-la amb Juan de Borbon, llavors exiliat a Estoril (Portugal). La negativa del dictador a reconèixer els seus drets dinàstics va fer fracassar les negociacions. L’abril de 1947, el pretendent difonia El Manifiesto de Estoril on rebutjava la llei i proclamava els seus drets a la corona del Regne d’Espanya.
Les relacions entre Franco i Juan de Borbon no es recomposarien fins l’entrevista del 25 d’agost de 1948 en les aigües internacionals del golf de Vizcaya, a bord de llot Azor propietat del pretendent. Allí arribaren a l’acord que el seu fill primogènit, Juan Carlos de Borbón, llavors amb 10 anys d’edat, s’educaria en Espanya sota la tutela de Franco com el seu eventual successor. Això significava per part de Casa Reial un reconeixement implícit de la legitimitat de la dictadura franquista. Tanmateix, Juan de Borbón no renuncià dels seus drets dinàstics, que no va cedir a Juan Carlos, fins el 14 de maig de 1977, encarrilada la Transició.
El cercle monàrquic de Relat
Llavors a Sabadell -escriu Andreu Castells- “el representant genuí de la monarquia era Esteve Maria Relat”. Tot i que alguns polítics locals com Josep Cirera Voltà, fundador local d’Acció Popular Catalana, la secció catalana de la CEDA de Gil Robles, i Joan Llonch Sales, secretari local de la Lliga, s’havien posicionat, el febrer de 1946, a favor de Don Juan de Borbón.
Esteve Maria Relat Corominas, metge monàrquic, havia estat alcalde de Sabadell durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), en un Consistori en el qual un jove Josep Maria Marcet va ser regidor. Relat va tornar breument a l’alcaldia, a inicis de la postguerra, entre el 4 de febrer i 20 d’octubre de 1939, defenestrat per un campanya en contra seva dels falangistes i excombatents que esclatà en els incidents a la sortida de l’església de Sant Fèlix davant del general García Escámez, cinc dies abans. Una experiència que cimentà la profunda hostilitat de Relat amb els jerarques del falangisme a Sabadell. Excepció feta de l’alcalde Marcet que el va protegir i que a les seves memòries escriu d’ell en aquests elogiosos termes: “El antiguo alcalde de los años de la Dictadura había sufrido mucho. Perseguido y encarcelado, al ser liberado de la prisión acusaba grandemente, tanto en lo físico como en lo moral, las penalidades pasadas. Su energía había decaído de manera considerable y no se hallaba en condiciones de enfrentarse a una serie de intrigas que fueron tejiéndose a su alrededor y que culminaron en una maniobra política que lo hizo caer definitivamente. Esta maniobra fue montada por unos cuantos en ocasión de una visita que les hizo el general García Escámez. El doctor Relat ha hecho con todo un verdadero sacerdocio de su carrera. Personalmente, nunca podré pagarle lo hizo con mi padre, a quien atendió fraternalmente en el largo proceso canceroso del que había de sucumbir”.
Apartat del poder, Relat va organitzar durant dues dècades ininterrompudament un solemne ofici religiós en memòria d’Alfons XIII a la reconstruïda església de Sant Fèlix, el 28 de febrer, data de la mort del monarca. El primer d’aquests funerals del que es té constància data del 28 de febrer de 1946 i el darrer del 5 de març de 1965. Des del Manifiesto de Lausana, Juan de Borbón, havia demanat la mobilització dels seus partidaris. Això concorda amb que a Sabadell, el primer d’aquests funerals es celebrés un any després de la difusió del Manifiesto.
Aquesta cerimònia seria el punt cita del migrat nucli de monàrquics sabadellencs, però també de Barcelona, a través dels contactes de Relat amb Antonio Solís, i on es palesaven les pèssimes relacions entre Relat i el Consistori franquista. Com escriu Castells, l’exalcalde “tenia molestat als edils del consistori perquè en els funerals que cada any dedicaven a Alfonso XIII, no els deixava asseure al primer banc i si ho feien els feia aixecar i que anessin al segon, com va passar el 1952 que Llonch se’n queixa a la Permanent del 28 de febrer “lamentando (…) la falta de cortesía de que ha sido objeto esta corporación”.
Propaganda monàrquica
Alguns anys (1949, 1950, 1955, 1958, 1959, 1963 i 1965), els organitzadors inserien al diari Sabadell, un anunci pagat en forma d’esquela funerària convocant a la missa en memòria d’Alfonso XIII. En cap dels exemplars d’aquest diari consultats hem trobat cap ressenya de l’esdeveniment. Un silenci que podria interpretar-se com la torna dels falangistes que controlaven el mitjà de comunicació a les pèssimes relacions amb Relat.
Així mateix, es distribuïen per l’ocasió unes luxoses invitacions, algunes en llengua catalana, bellament il·lustrades. També, circulaven d’altres materials propagandístics com octavetes i fulletons de gran qualitat en favor de Juan III i la monarquia. Totes aquestes publicacions anaven sense peu d’impremta, circumstància que apunta a un clima de semi-clandestinitat per temor a possibles represàlies.
Malauradament, en l’arxiu del seu net, Esteve Argemí Relat, no s’ha conservat el llistat d’invitacions a personalitats de Sabadell; però, sí les cursades a uns 70 monàrquics barcelonins a través d’Antoni Solís. En la llista apareixen rellevants membres de la noblesa catalana com el comte San Miguel de Castellar, el marquès de Castellvell o el comte de Fígols.
També, en aquest arxiu, es troben les respostes de 1954 i 1956 a Relat del capità general de Catalunya, Juan Bautista Sánchez González, de conegudes conviccions monàrquiques, excusant-se per no poder assistir a la cerimònia de Sant Fèlix i delegant la seva representació en el comandant militar de Manresa.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca. 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José M. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía. 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963.
PRESTON, Paul. Franco, Caudillo de España. Ed. Debate, 2025.
