Aquesta va ser una de les matances de població civil més cruentes i salvatges de la Segona Guerra Mundial, dies després del desembarcament de Normandia, perpetrada per l’exèrcit alemany. A Oradour-sur-Glane foren assassinades 642 persones: 190 homes afusellats, 245 dones i 207 nens i nenes metrallats i cremats a l’església. Entre ells, 18 refugiats espanyols, entre les quals les germanes sabadellenques Emília i Angelina Masachs Borruel.
Devem a David Ferrer Revull, en el seu llibre Recuerda. Españoles en la massacre de Oradour-sur-glane, una acurada reconstrucció de la història de les víctimes espanyoles de la massacre. El pare de les nenes, Joan Masachs Prats, mecànic de professió, va néixer a Sabadell el 2 de juny 1908, fill de Joan Masachs Creus, natural de Sabadell, i Àngela Prats Corominas, d’Olot. L’any 1910 consta que vivia amb els seus pares i quatre germans a la Creu Alta, al carrer Foment n. 58 (ara Vila Cinca) en una casa de lloguer propietat de Pere Sala. La seva mare, Emília Borruel Carbó, nasqué el 19 de setembre de 1907 a la fàbrica Vilà de Sorita de Morella (Castelló), filla de José Borruel Carcelero, natural de Aguaviva (Terol) i Rosa Carbó Vallès de Sorita. La família es traslladà a Sabadell cap el 1924 i el 1930 consta que residia amb els seus pares i quatre germans menors al carrer Pare Clerch, n. 8. Emília treballava com a obrera en una fàbrica d’estam.
Els domicilis de Joan Masachs i Emília Borruel estaven només a 300 metres de distància i potser aquesta relació de veïnatge explica com es van conèixer. En qualsevol cas, el febrer de 1932 van contraure matrimoni i anaren a viure a casa dels Masachs al carrer del Foment, n. 58. La seva primera filla, Emília Masachs Borruel, va néixer el 9 de febrer de 1933 al Consultori de Puericultura (La Maternitat) del carrer de l’Illa n. 2, on també nasqué la seva germana Angelina el 22 d’agost de 1936. Llavors, Joan treballava al tèxtil i Emília a casa, cuidant de les nenes.

L’any 1934 la família traslladà a la Creu de Barberà que, abans de ser annexionada a Sabadell el 1954, encara pertanyia a Barberà del Vallès. Allí s’instal·laren en el pis de sobre del popular bar El Lliri, que més tard seria conegut com Cal Simonet. L’establiment va estar regentat entre 1932 i 1967 per la germana de Joan, Marina Masachs Prats, i el seu marit, Josep Masachs Vilatarsana.
Llavors la seva adreça era avinguda Primer de Maig n. 50 que coincideix amb el número 558 de la carretera de Barcelona de Sabadell. Aquest tram de la carretera de Barcelona ha canviat tres vegades de denominació: avinguda Primer de Maig fins el 1939, rebatejada avenida de la Cruz pel franquistes i carretera de Barcelona des de 1960.
Guerra i exili
Joan Masachs, que treballava com a filador, fou cridat a files amb la quinta de 1929 per complir amb el servei militar. A l’esclatar la Guerra Civil s’allistà voluntari a la columna Carles Marx de la UGT i PSUC. La columna va partir al front d’Aragó el 25 de juliol de 1936 amb quarter general a Tardienta. Posteriorment, amb militarització de les milícies i la creació del l’exèrcit regular de la República, s’incorporà a 122 Brigada Mixta de la 27ª Divisió. La seva unitat va combatre a les batalles de Belchite, Terol i de l’Ebre.

La família, amb la desfeta de l’exèrcit republicà, va travessar, el 12 de febrer de 1939, la frontera per Prats de Montlló i fou separada per les autoritats franceses. La mare i les dues filles va ser destinades com a refugiades al convent de Saint-Martin-Belle-Roche (Saône-et-Loire) des de març al setembre de 1939, quan va ser traslladades al camp concentració d’Argelès-sur-mer, al Rosselló, on van romandre fins el maig de 1940.
El pare, després de passar onze mesos en diversos camps de concentració, va ser enquadrat en la 175 Companyia de Treball per Estrangers (CTE). Les CTE foren creades a partir del decret del 12 d’abril de 1939 pel govern Daladier per explotar la mà d’obra dels refugiats sota comandament militar. La unitat de Joan Masachs, depenent de l’Exèrcit de l’Aire de la República francesa, fou destinada a Cravant (Yonne) per aprofitar les coves de la zona per adequar-les a instal·lacions militars subterrànies amb cadena de muntatge d’avions i hangars.
El 10 de maig de 1940 la família aconsegueix reunir-se a Cravant. Dies després, el 15 de maig, entre el caos provocat per l’èxode massiu per la desfeta de l’exèrcit francès, arriben a Limoges. Allí, Joan Masachs fou enrolat immediatament al 643 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), ara sota el règim col·laboracionista de Vichy, dependent del Ministeri de Treball, i on romandrà des de juliol de 1940 a juny de 1943. En la 643 GTE, treballà en la cantera d’Oradour i en feines agrícoles en diversos masos de la regió.

El 30 de maig de 1943 va ser deportat per les autoritats alemanyes de la Organització Todt per treballar en la construcció d’una base de submarins en el complex del Mur de l’Atlàntic concebut per la defensa contra el desembarcament dels Aliats al Continent. Des del 19 de juny de 1943 fou destinat com xofer del NSKK Gruppe Todt Kw.-Staffel 68, ubicat a La Rochelle (Charente-Maritime). El maig de 1944 podria haver estat de permís a Oradour, tot i que la seva presència al poble no està documentada fins el 15 de juliol de 1944.
La seva dona i filles, després de ser internades al camp de concentració de Buxerolles (Haute-Vienne), prop de Limoges, van poder reunir-se amb el pare a l’aldea de La Fauvette a tres km d’Oradour-sur-Glane, prop on es trobava la seu de la 643 GTE. Les nenes s’escolaritzen a d’Oradour. Emilia al col·legi femení ubicat al centre del poble, i Angelina a l’escola infantil mixta pels més petits a la sortida del casc urbà com es pot veure a les fotografies del curs 1942-43.
La massacre d’Oradour
El desembarcament dels Aliats a Normandia es produí 6 de juny de 1944. Les unitats militars alemanyes destacades al sud de França es desplaçaren cap el nord. Entre elles la 2ª Divisió Blindada Das Reich de les temudes Waffen SS. El seu trajecte va estar sembrat de terribles crims de guerra. El 9 de juny, a Tulle (Corrèze), a uns centenars de quilòmetres d’Oradour, tots els homes d’entre 16 i 60 anys foren detinguts, 99 dels quals va ser penjats als arbres i fanals dels carrers de la vila aquell mateix dia i 149 enviats al camp d’extermini de Dachau on 101 moriran.
L’endemà, dissabte 10 de juny, era dia de mercat a Oradour. Els infants del poble i voltants assistien a les classes on precisament estava prevista una vacunació general. En el moment de la matança hi vivien pensionistes i refugiats de classes acomodades, nens de Migdia-Pirineus i la Provença, així com famílies d’exiliats espanyols, també alsacians, lorenesos i jueus.

Entre la una i les dues del migdia uns 200 militars de la tercera companyia del regiment Der Führer de l’esmentada divisió van sortir de Saint-Junien (Haute-Vienne) amb vehicles blindats i una dotzena de camions. Sobre les dues de la tarda arribaren a Oradour, evacuant totes les cases i concentrant als seus habitants a la cèntrica plaça Ferial on també foren portats altres persones de les aldees i masos veïns. Així mateix, es buidaren les escoles, mestres i alumnes foren conduits a la plaça.
Cap a les tres de la tarda, les prop de 650 persones concentrades a la plaça va ser separades en dos grups: uns 200 homes a un costat de la plaça i les 450 dones i nens a l’altre. Mitja hora més tard, els homes foren distribuïts en sis grups i conduits a garatges, tallers o patis tancats on a l’entrada s’instal·là una metralladora pesada. Amb una senyal acústica, potser una granada, els sis grups van ser metrallats. Els cossos foren coberts de palla i altres materials inflamables i ruixats amb gasolina. Alguns homes malferits van morir cremats. Només cinc homes van sobreviure ferits, sota dels cadàvers dels seus companys.
Després d’aquesta matança, les tropes nazis començaren a saquejar i calar foc les cases del poble. Cap a les quatre de la tarda, les dones i nens foren amuntegats a l’església on feren detonar bombes asfixiants, tots els que intentaven escapar de l’espès fum negre per la porta de la sagristia o pels finestrals van ser metrallats. Al dissipar-se el fum, ruixaren amb gasolina l’interior del temple i li van calar foc. Només una persona greument ferida, Marguerite Rouffranche, va sobreviure a la massacre a l’aconseguir sortir per una finestra trencada i amagar-se entre uns esbarzers fins que fou rescatada l’endemà.
A dos quarts i vuit tot el poble va ser presa de les flames, tret d’una casa als afores del poble, emprada com a quarter general i allotjament de les tropes on romanen fins a les onze del matí de l’endemà diumenge. Dilluns van tornar les tropes alemanyes i paramilitars feixistes francesos per intentar amagar la massacre, sepultant les restes mortals calcinades de les 650 persones assassinades en dues foses comunes, de les quals posteriorment només 52 van poder ser identificades.
Al final de la guerra les ruïnes del poble van ser mantingudes en el seu estat per ordre del govern francès, presidit per Charles de Gaulle, en record d’aquest crim contra la Humanitat i símbol dels sofriments causats per l’ocupació i la barbàrie nazi.
El retorn a Sabadell
Els pares de les dues nenes no eren a la vila al moment de la massacre. El pare estava al Grup de Treballadors Estrangers i la mare a la casa de La Fauvette. L’alliberament de França comportà la dissolució dels GTE. El novembre de 1944, Joan Masachs trobà feina de xofer de la serradora Milord al poblet de Dieulidou, a 6 km. D’Oradour, on es trasllada el matrimoni i on van néixer dos fills: Joan (1946) i Maria Rosa (1947).
Joan Masachs va trobar feina de xofer en una empresa fusteria de Dieulidou a pocs quilòmetres d’Oradour. El setembre de 1947 va demanar el permís de residència i el febrer de 1948 la naturalització francesa que comptà l’abril amb l’informe favorable de la comissaria de Limoges. Tanmateix, a finals del mateix any, decidiren tornar a Sabadell al mateix domicili de la Creu de Barberà, al pis de sobre el bar El Lliri on resideixen fins 1953. Llavors anaren a viure amb l’àvia al carrer del Pare Clerch, 8, a la Creu Alta, fins a l’any 1956, quan s’establiren definitivament al carrer del Dr. Gimbernat, 68, al barri de l’Eixample.
La parella, Joan Masachs i Emília Borruel van morir a Sabadell l’any 1979 i el seu fill Joan, el 1998.
Memòria històrica i homenatges
Entre el 29 de maig i el 8 de juny del 2018 el Museu d’Història de Sabadell (MHS) i l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS) organitzaren una exposició amb fotografies, objectes i documentació de l’arxiu familiar Masachs-Borruel.
El 10 de juny de 2018, coincidint amb els 74 anys de la matança, es celebra un acte institucional a la plaça de la Creu de Barberà, organitzat pel Memorial Democràtic de Catalunya i l’Ajuntament de Sabadell, que finalitzà amb una ofrena floral i la col·locació de dues llambordes stolpersteine, dissenyades per l’artista alemany Gunter Demnig, al seu darrer domicili al n. 558 de la carretera de Barcelona. A l’homenatge, va participar Maria Rosa Masachs Borruel, germana de les nenes assassinades i altres membres de la família.
L’Ajuntament de Barberà del Vallès, amb motiu del 77 anys de la massacre d’Oradour, el 10 de juny de 2021, va inaugurar una escultura a l’espai a batejat com Jardí de les germanes Masach i Borruel.
Bibliografia
FERRER i REVULL, David. Recuerda. Españoles en la masacre nazi de Oradour-sur-Glane. Centre de la mémoire, 2019.
– Emilia y Angelina Masachs Borruel, víctimas sabadellenses de la masacre nazi de Orador de Glana. Arraona, revista d’història, n. 38, 2019-20.
