L’aprovació del primer Estatut d’Autonomia a Catalunya fou objecte d’unes discussions molt crispades que evoquen l’àgria polèmica que actualment envolta el debat sobiranista.
El Pacte de Sant Sebastià, signat entre republicans espanyols i catalanistes republicans a l’agost de 1930, dissenyà l’estratègia per tal d’enderrocar al rei Alfons XIII i proclamar la Segona República. A l’octubre s’afegiren el PSOE i la UGT. La qüestió catalana que segons els redactors de l’acord era la que “más dificultades podía ofrecer para llegar a un acuerdo unànime” es va resoldre en el sentit que totes les formacions sotasignats acceptaven la “presentación a unas Cortes Constituyentes de un estatuto redactado libremente por Cataluña para regular su vida regional y sus relaciones con el Estado español” que s’estendria a “todas aquellas regiones que sientan la necesidad de una vida autónoma”. Aquest Estatut, després de ser ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, es sotmetria a l’aprovació de les Corts Constituents.
Un cop proclamada la República es procedí, el 24 de maig de 1931, a l’elecció en els ajuntaments catalans dels 45 regidors -un per cada partit judicial- que havien de formar la Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya. L’ajuntament de Sabadell va triar a Lluís Companys que havia estat diputat al Congrés dels Diputats per Sabadell i aleshores regidor de l’ajuntament de Barcelona.
Aquesta Diputació nomenà una comissió de sis membres per redactar l’Estatut que es reuniren al santuari de Núria. El 20 de juny presentaren el text i el 23 del mateix mes, Francesc Macià, president provisional de la Generalitat, va demanar a tots els ajuntaments que votessin el text. A Sabadell el Consistori es reuní en sessió extraordinària per tractar d’aquest assumpte.
A la sessió prengueren la paraula Joan Mora pels federals, Ferran Sotorra per la Lliga, Magí Marcé pels sindicalistes i Joan Valls pels catalanistes republicans. Sotorra esmentà als catalanistes que havien estat “vexats en les seves persones i en el seus béns per haver comès el gran delicte d’estimar la seva terra”. Marcé al·ludí al contingut social del text: “si l’Estatut de Catalunya vol dir el reconeixement de la classe treballadora, amb el nostre cor i tot el nostre entusiasme, votem l’Estatut de Catalunya”. El text fou aprovat per unanimitat dels 26 regidors presents i l’adhesió per escrit dels set edils absents que, al acabar la sessió, s’alçaren i cridaren Visca Catalunya!
El referèndum estatutari
El referèndum es celebrà el 21 d’agost. A Catalunya fou votat pel 80 per cent del cens electoral amb 592.691 vots a favor, 3.276 en contra i 1.105 vots en blanc. A Sabadell, amb una participació similar, votaren a favor 11.344 persones i 23 en contra. Hem de tenir en compte que ni les dones ni molts emigrants que no figuraven al cens electoral van poder votar. Per això, 12.639 dones ompliren plecs de signatures manifestant el seu suport a l’Estatut, així com molts emigrants que dipositaren el seu sufragi favorable en una urna a part.
El 14 d’agost Macià va lliurar el resultat del plebiscit al president de la República, Niceto Alcalà Zamora, i el 22 de setembre començaren a les Corts espanyoles els debats per aprovar-lo. Ara bé, el text responia a un model federal d’Estat i xocava frontalment amb la concepció d’Estat “integral” que ja s’havia aprovat en l’esborrany de la Constitució republicana. L’Estatut instituïa la ciutadania catalana, declarava el català única llengua oficial, obria la possibilitat de la incorporació a Catalunya d’altres territoris, creava una hisenda fiscal pròpia amb competències per recaptar tots els impostos, concretava les condicions que els joves catalans havia de complir el servei militar i deixava oberta la porta a la autodeterminació de Catalunya.
La revisió constitucional
Entre gener i abril de 1932 una comissió de les Corts “adequaren” el projecte d’Estatut a la Constitució, la qual cosa irrità els diputats catalanistes que arribaren a afirmar que es sentien enganyats. Malgrat les retallades, el projecte topà amb la forta oposició de molts sectors de la cambra, entre ells diversos partits republicans i el PSOE, però també d’intel·lectuals liberals com Miguel de Unamuno i José Ortega y Gasset. En el rebuig a l’Estatut es destacaren les reaccionàries Minoria Agraria i la Comunión Tradicionalista que impulsaren amplies mobilitzacions “antiseparatistes”.
Els interminables debats sobre l’autonomia catalana esdevingueren un mercadeig a la baixa i provocaren una gran decepció entre els diputats catalanistes que veien qüestionada la perspectiva d’un encaix amigable amb la República.
Així estaven les coses quan, el 10 d’agost de 1932, es produí a Sevilla el fallit cot d’Estat del general Sanjurjo. A Sabadell, l’intent de cop d’Estat comportà una gran manifestació convocada per federals, radicals i ERC amb pancartes “A baix la reacció. Visca la llibertat”. A més circularen rumors que el general Barrera, cap de la insurrecció a Barcelona, s’havia amagat a Sabadell i que hi havia 30 sabadellencs compromesos amb el cop. La policia registrà els domicilis d’Esteve Maria Relat, alcalde de Sabadell durant la dictadura de Primo de Rivera, Paco Mutlló, Joan Sampere i Cinteta Rompa, on trobaren retrats dels Borbons i armes del Sometent. També escorcollaren els locals de l’AeroClub i els seu hangar a Ca n’Oriac.
L’aprovació de l’Estatut
El cop provocà l’acceleració de l’aprovació de l’Estatut. El primer ministre de la República, Manuel Azaña, feu una històrica i memorable intervenció parlamentaria on vinculà el futur del nou règim amb la concessió de l’autonomia a Catalunya. Finalment, el 9 de setembre, l’Estatut va ser aprovat per 314 vots a favor, 24 en contra i un centenar d’abstencions.
L’Estatut de Núria fou modificat a fons. Els 52 articles inicials es reduïren a 18. Van desaparèixer las referències a l’autodeterminació i aquelles que implicaven sobirania per a Catalunya. Així la declaració “el poder de Catalunya emana del poble” fou suprimida i la definició com “Estat autònom” fou substituïda per la de “regió autònoma”. Els impostos directes passaren a ser competència exclusiva de l’Estat, limitant sensiblement la capacitat de l’hisenda catalana. A més, es reduïren les atribucions en matèria de legislació social i el català fou declarat idioma “cooficial” amb el castellà. Tanmateix s’atorgaren àmplies competències a Catalunya, que tindria un govern i parlament propis amb capacitat per a legislar sobre les competències exclusives, com les relatives al dret civil, l’ordre públic, obres públiques, administració de justícia, ensenyament primari i secundari, així com a la possibilitat de crear escoles, instituts i una Universitat pròpia on es podrien emprar les dues llengües oficials.
Malgrat que l’Estatut estava per sota del que esperaven els catalanistes fou considerat una solució de compromís que no satisfeia a ningú i que era un punt de partida acceptable per desenvolupar l’autogovern de Catalunya. Tant és així que, quan Azaña va anar a Barcelona per la cerimònia de presentació, fou rebut amb una gran ovació.
Malauradament el fets d’octubre de 1934, que comportaren la suspensió de l’autonomia, i el cop d’Estat del general Franco al juliol de 1936 que desfermaren la guerra civil, impossibilitaren aquesta perspectiva.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell. L’informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
VV.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.
VV.AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
