El passat dilluns els reis d’Espanya es donaren un bany de masses a Badia del Vallès per evocar els 50 anys de l’existència del municipi. Aquí ressenyem la inauguració del polígon d’habitatges, a càrrec dels prínceps i futurs monarques Juan Carlos i Sofia, destinat a la classe treballadora de la conurbació de Barcelona. Una mostra de manual del nefast urbanisme desarrollista del franquisme.
El dilluns, 14 de juliol de 1975, coincidint amb la festa nacional de la República Francesa, els prínceps i futurs reis d’Espanya, Juan Carlos i Sofia, van inaugurar Ciudad Badia en uns terrenys que havien estat propietat d’Elisa Badia de la nissaga dels Valls-Sanfeliu i Badia. També, els 22 km de l’autopista B-29 entre Barcelona, Sabadell i Terrassa.
Des del punt de vista polític, es tractava d’un periple en el marc de la campanya propagandística amb la finalitat de presentar a la població a qui la dictadura franquista havia designat com a futurs caps d’Estat i successors del general Francisco Franco que moria quatre mesos més tard.
Els prínceps van tenir jornada molt atapeïda. Al matí visitaren diverses localitats de la província de Girona. Posteriorment, a les set de la tarda, presidiren l’obertura de l’esmentada autopista amb el simbòlic tall de la cinta amb els colors de la bandera espanyola. Els futurs monarques anaven acompanyats per García Hernández, ministre de Governació i vicepresident del Govern, i els ministres d’Obres Públiques González Roldán i el d’Habitatge, Rodríguez de Miranda, flanquejats per diversos directors generals dels seus departaments.
Així mateix va assistir Rodolfo Martín Villa, llavors Governador Civil i cap provincial del Movimiento de Barcelona i futur ministre de l’Interior i vicepresident de govern amb Adolfo Suárez. Tampoc va faltar a la cita l’alcalde de Sabadell, el falangista i industrial paperer Josep Burull Bonastre i la tota la Corporació Municipal sabadellenca que obsequià la princesa amb un ram de flors.
Acte seguit la comitiva es desplaçà a Terrassa, per la flamant autopista, on inauguraren dos polígons d’habitatges -carretera de Rubí i carretera de Matadepera- amb més de 3.000 mil pisos, construïts mancomunadament per l’Obra Sindical del Hogar, el ministeri d’Habitatge i una cooperativa egarenca.
A última hora de la tarda, la comitiva principesca es desplaçà fins a Ciudad Badia on des de feia hores es concentrava un nombrós públic. A l’arribar-hi, se’ls hi mostra uns panels amb plànols de la “nueva ciudad”, per a seguir fins a un dels blocs on hi havia un pis moblat. El nomenclàtor dels carrers de Badia es corresponen a denominacions geogràfiques i de ciutats de la península Ibèrica. Això es degut a que el secretari del ministeri de la Vivienda observà l’extraordinària semblança entre el perímetre de Badia i la península Ibèrica.
A continuació, procediren a descobrir en una plaça un monòlit amb una placa gravada amb la data de la inauguració, mentre sonaven els compassos de l’himne nacional. Després, van passar a la tribuna on els prínceps lliuraren els títols de propietat als nous adjudicataris. Aleshores vingueren els discursos. Primer va parlar Miguel Ayllón Rubio en representació dels nous propietaris qui agraí als prínceps la seva visita i afegí: “No queremos que Ciudad Badia sea un polígono convertido únicamente en ciudad dormitorio, ni que sea satélite de otras; deseamos encontrar la personalidad colectiva, que nos permita enraizar nuestra existencia en ella”.
Després intervingueren Font Sallent, en nom de la mancomunitat entre Cerdanyola i Barberà del Vallès que administraria el polígon d’habitatges, i el ministre d’Habitatge. Finalment, va parlar Juan Carlos qui afirmà: “Uno de los objetivos inexcusables que tenemos señalados es lograr que todos los españoles tengan una vivienda digna y agradable. Cuantos esfuerzos se hagan, nunca serán bastantes hasta que se consigan plenamente estas aspiraciones que tenemos profundamente grabadas”. Sobren els comentaris.
Finalitzat el bany de masses, els prínceps regressaven a primeres hores de la nit al Palauet Albéniz de Barcelona, on s’hostatjaven.
Orígens d’un municipi
Els orígens de Ciudad Badia es remunten al Plan Nacional de Vivienda (1961-1976). El 13 d’abril de 1961, el Ministerio de Vivienda encarregà al Instituto Nacional de la Vivienda (INV) la construcció d’uns 12.000 habitatges socials a la conurbació de Barcelona, aquest organisme exercia tasques de planificació, mentre que la construcció es delegà a l’Obra Sindical del Hogar.
El 10 de gener de 1962, el INV encarregà a la preparació del sòl destinat a la futura Ciudad Badia. Paral·lelament, es contractà, el novembre del 1962, a l’arquitecte Manuel Baldrich Tibau per tal d’elaborar el Pla Parcial d’Ordenació del Polígon. En total s’expropiaren 887.000 m2, dels quals 549.624 m2 de Cerdanyola, 333.991 m2 de Barberà i 3.826 m2 de Sabadell. L’any 1967 ja s’havien expropiat la totalitat dels terrenys i el 1973 quasi tots els edificis estaven aixecats.
El Pla Parcial contemplava la construcció de 5.372 pisos distribuïts en grans blocs separats per avingudes per a una població de 25.000 persones, una xifra a la que mai s’arribà. D’altra banda, a Badia s’assajà un nou sistema de construcció basat en el prefabricat que disminuïa els costos i el temps d’edificació. Els habitatges, a 5.200 pessetes el metre quadrat, podien ser quatre, tres i dos dormitoris, tots ells amb lavabo, cuina, saló-menjador, vestíbul i estenedor de roba.
Així mateix, al Pla Parcial, estaven previstes una oficina municipal i altre general. En matèria d’equipaments es contemplava la dotació de quatre comerços; cinc escoles-bressol, quatre centres d’ensenyament primari, un de secundària i un altre de formació professional; un centre sanitari, dos centres socials i dos culturals i una parròquia. A l’hora de la veritat, només van funcionar les quatre escoles de primària. La resta d’equipaments van ser aconseguits mitjançant la llarga lluita del combatiu moviment veïnal.
Sociologia proletària badienca
Devem a les geògrafes Assumpta Jané i Montserrat Caldés un acurat estudi sobre Badia del Vallès amb dades de l’any 1981. A diferència d’altres municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a Badia no existia un nucli habitat anterior.
Els seus habitants procedien de la segona etapa de la seva migració a Catalunya. La majoria estava format per matrimonis joves, fenomen que explica una piràmide d’edat amb una població molt jove. Els menors de 25 anys constituïen el 55 per cent del total de la població, dels quals el 36 per cent eren menors de 15 anys. Per contra, els majors de 65 anys només eren el 3 per cent dels veïns, un dels percentatges més baixos de l’Àrea Metropolitana en aquell moment.
D’altra banda, el 55 per cent dels badiencs havien nascut fora de Catalunya, el 30 per d’Andalusia.
El 45 per cent restant, nascuts a Catalunya, la majoria eren naturals de Barcelona (39%), Sabadell (17%), Badalona, l’Hospitalet i Santa Coloma (amb el 11% cadascuna). El 99 per cent de les famílies eren de llengua castellana.
L’anàlisi de Jané i Caldés sobre la renta per càpita indica que ens trobem amb una població de nivell de renta baixa. Mentre que al 1981 la renta mitjana a Barcelona era de 400.000 pessetes/any per habitant; a Badia era de 268.810 pessetes. El 51 per cent de la població activa estava ocupada en el sector terciari, el 31 per cent en la indústria i el 5 per cent en la construcció, amb un 21,8 per cent d’aturats. Respecte al nivell d’estudis, ningú tenia estudis universitaris i només un 2,91 per cent estudis secundaris; a més, hi havia un elevat percentatge d’analfabets (15 per cent)
L’herència del passat
Depassa el marc d’aquest article resseguir la història de Badia fins al nostres dies. Només apuntar alguns dels problemes fonamentals del municipi.
Finançament. El perfil social dels seus habitants, unit a la manca d’activitats industrials i econòmiques en un reduït terme municipal, constituïen una pesada càrrega econòmica pels municipis de Cerdanyola i Barberà. Finalment, el 14 d’abril de 1994, coincidint amb l’efemèride de la proclamació de la Segona República, es dissolgué la mancomunitat i Badia s’independitzà. Així va constituir-se el seu Ajuntament que no ha resolt el problema de la manca de recursos propis.
Amiant. Actualment la major part dels habitatges tenen més de 45 anys. Això, sumat a la mala qualitat dels materials de construcció i a l’ús del fibrociment nociu per la salut, ha derivat en la mala conservació de molts d’ells. S’estima que el 60 per cent dels blocs presenten patologies importants i un 8 per cent patologies greus. Nou de cada deu edificis tenen amiant en un estat tan degradat que hauria de ser retirat immediatament. De fet, es calcula que hi ha 17 kg de fibrociment per cada veí de Badia.
Mercat immobiliari. Una altra singularitat de Badia del Vallès radica en el fet que tots els habitatges eren de titularitat pública fins que exhaurits els terminis han passaven al mercat lliure. A l’entrevista concedida a iSabadell per l’alcalde de Badia, Josep Martínez, aquest manifestà la seva preocupació pel fet que de 5.000 habitatges del municipi, 4.000 han passar al mercat lliure l’any 2023. Això, en un context d’especulació immobiliària i pujada de preus que estan provocant una greu crisi habitacional. Resten uns 1.400 que encara estan catalogats de protecció oficial. Recentement, el govern de la Generalitat, ERC, Comuns i CUP van arribar a un acord mitjançant el qual aquests 1.400 habitatges continuaran amb protecció oficial indefinida.
Bibliografia
JANÉ, Assumpta i CALDÉS, Montserrat. Ciutat Badia: barri i sistema metropolità. Generalitat de Catalunya, 1987.
Sabadell, 12, 15 i 16 juliol de 1975.
La Vanguardia, 16 de juliol de 1975.
Foto portada: Sofia i Joan Carles, a Badia, el 14 de juliol de 1975. Font: Arxiu RTVE.
