Ressenyem les escasses referències sobre els jocs d’atzar a l’Antic Règim així com a la gran afició al Joc de la Pilota, una mena de frontó que es jugava amb pala de fusta i on es creuaven apostes.
A les actes de les Ordinacions de la Universitat de la Vila i Terme de Sabadell, transcrites i ordenades per mossèn Ernest Mateu, llavors arxiver municipal, figuren diverses mencions als jocs d’atzar als segles XVI i XVII. Unes referències que en la seva major part es refereixen a prohibicions i sancions. Hem de tenir el compte que per l’Església Catòlica les apostes i els jocs d’atzar practicats amb moderació eren lícits; ara bé, esdevenien un pecat greu quan es convertien en una addicció i posaven en perill les necessitats bàsiques de la família del jugador.
El Consell General de la Vila, reunit el 16 d’octubre de 1552, establí que “cap persona gosi ni presumeixi jugar a cap mena de joc mentre es diran els Oficis, ni abans de missa major, ni quan es porti el Cos preciós de Jesucrist a algun malalt, sota ban (multa) de 5 sous barcelonesos i pera què ignorància no es pugui al·legar, han determinat ésser publicada la present amb veu de crida per manament de l’honorable batlle pels llocs acostumats de la vila”.
En el mateix sentit, el 21 de febrer de 1553, determinà que “d’aquesta hora en avant no sia ninguna persona que gosi ni presumeixi de jugar a daus, ni cartes, ni a ninguna altra manera de joc, sota ban de 10 sous”. La resolució estipulava que aquestes multes o bans es distribuirien en tres parts: una, per la “Candela que crema davant lo cos preciós de Jesucrist” a l’església de Sant Fèlix; les altres, per l’acusador i l’oficial executor.
Tanmateix, sembla que aquestes estrictes prohibicions no tingueren gaire efecte. Un any després, el 22 de desembre de 1554, s’establí que “no sia cap persona en la vila i terme de Sabadell gosi jugar sense diners; i si juga i no tenia diners en joc, que sia obligat a pagar el que perdrà, sot ban de 5 sous i així ha de pagar el que perdrà i el ban”. És a dir, no es prohibia el joc i es permetia apostar amb diners sempre i quan el jugador pogués pagar les apostes. Així mateix, es refermava la prohibició de “jugar i vendre castanyes torrades ni crues”, excepte els dies de mercat, sota multa de 5 lliures.
L’afició als jocs d’atzar hauria d’anar a l’alça. Això explicaria la dura resolució del 15 de juliol de 1590: “No sia que ningú qui gosi ni presumesca jugar per cases a ninguna manera de jochs prohibits de nits ni de dies, sota bant de vint sous per cada vegada que serà fet lo contrari. Y si jugaràn mentre se diràn los officis divins, caigan en bant de tres lliures barceloneses per cada vegada (…) Y en les cases on jugaràn i los aculliràn per jugar, caigan los amos en lo mateix bant” També, s’estipulava que “si algú jugarà a la Dama, caiga en bant de deu sous per cada vegada que jugaràn o seràn trobats o hauran sabut que han jugat, en lo mateix bant”. Unes multes que es repartien en les tres parts esmentades.
L’èxit popular del joc de taulell de les dames a Europa data del segle XVI, tot i que hi ha referències més antigues a l’Edat Mitjana. Sembla ser que, com els escacs d’origen hindú, va ser portat a Occident pels àrabs, que en aquest cas l’haurien pres dels perses. A Espanya, el primer llibre sobre el joc fou publicat a València, l’any 1547, de manera que la prohibició de jugar a la Dama a Sabadell es correspon amb aquesta cronologia.
El Joc de la Pilota
Al segle XVII s’estengué l’anomenat joc de la pilota, com una de les activitats lúdiques més populars d’Europa, especialment a França i Espanya. Es tractava d’una mena de frontó que es jugava amb pala de fusta i on es creuaven fortes apostes. La passió per aquest joc era compartida per la noblesa que el practicava en locals tancats, anomenats trinquetes, i per les classes populars que ho feien a les places públiques, com és el cas de Sabadell.
La primera referència escrita al joc de la pilota a Sabadell data de l’acord del Consell de la Vila del 25 setembre de 1662 per tal que “sia adobada la paret de joc de la pilota que es a la escrivania de la pressent Universitat la qual fonc comprada del senyor Lluís Joan de Calders”. Una informació que concorda amb els Anales d’Antoni Bosch i Cardellach quan escriu, amb data 11 de setembre de 1662: “havia junto a la Curia de la plaza un juego de pelota que corría a cuenta del Común. Sería arrinconado de la plaza de O. acia NO.”
L’historiador i intel·lectual sabadellenc Miquel Carreras va publicar al Diari Sabadell l’agost de 1934 un article sobre el tema El Joc de pilota (1622-1650), una de les escasses referències sobre aquest frontó municipal. “Després de la referència de 1662 -escriu Carreras- el Joc de la pilota s’esmenta amb poca freqüència, per no dir gens; però això no significa que no funcionés”. De manera indirecta, apareix mencionat l’any 1680 en el sumari del procés judicial per lesions arran una picabaralla derivada del joc.
La declaració de Matias Amat
La causa va ser instruïda per la Cort de Sabadell (jutjat municipal) amb el notari Joan Baptista Asbert en funcions de secretari. Carreras va transcriure íntegrament, amb les mínimes correccions ortogràfiques, la declaració inicial del procés, que considera un exemple modèlic de “l’espontaneïtat, l’energia del llenguatge i el color de lloc i temps, qualitats que provenien del domini que els notaris judicials tenien del geni de l’idioma, de llur compenetració amb el poble i de la fidelitat amb què recollien les manifestacions verbals que havien de consignar”. La declaració és aquesta:
“Dia 9 d’abril de 1680, a la Vila de Sabadell, Matias Amat, moliner de draps i farina i botiguer de la vila de Sabadell, diòcesi de Barcelona, de 33 anys d’edat, el qual, citat, va jurar i va dir: ‘Senyor Procurador. El que jo sé i puc dir acerca del que Vostra Mercè m’interroga és que divendres proppassat que comptàvem els 5 del corrent que devíem ésser les quatre hores de la tarda, trobant-me jo, testimoni, a la plaça pública de la present vila de Sabadell que havia una mitja hora que ens havíem deixat de jugar, que me m’estava assentat contra la porta de Jeroni Blau, baster de dita vila, viu (va veure) com Pere Joan Massanet, paraire, es barallava amb Antoni Selves qui se’l marxà en el joc de la pilota acerca d’algunes marxadures que el dit Massanet, a bé que tingués algunes pales a la mà, fes ninguna demostració de res. I en aquest endemig es deixaren de dir res i el dit Massanet se n’anà a assentar a la porta del celler de la casa del senyor Governador, situada en dita vila. I el dit Selves se n’anà cap el porxo, dret a casa, i aleshores Domingo Bruguera digué a dit Massanet algunes paraules, dient-li que no pagava, que sempre vivia emborbollat. I aleshores tornà dit Selves a tenir paraules amb dit Massanet. I dit Massanet s’alçà que devia haver algunes sis o vuit passes i tirà una pala al dit Selves i s’agafaren els dos junts. I poc després hi anà Josep Saiol i el dit Bruguera a despartir-los i després dit Selves es queixà d’un costat i vingué dret a casa i no pogué arribar a ella amb què es deixà anar a terra i poc aprés l’entràrem a la botiga i el descordàrem i li miràrem el cop i li viu que es començava a inflar com un bony entremig de les costelles i poc aprés se’l portaren a casa, del qual avui dit Selves jeu al llit i l’han combregat. I esta es la pura veritat del jurament que tinc prestat.”
En el llenguatge dels jugadors, “marxar-se’l” o “marcar-se” d’un altre volia dir que l’havia guanyat el partit i les “marxadures” signifiquen les reclamacions i disputes sobre les apostes realitzades.
També, s’han conservat les declaracions de Domingo Bruguera, pagès, i Josep Saiol, paraire, que Carreras no reprodueix per manca d’espai i que resulten concordants substancialment amb la versió de Matias Amat, però diferents en l’estil de la narració “perquè la fidelitat de la versió escrita permetia que es reflectissin els temperaments individuals”.
Ignorem quin va ser el resultat d’aquest procés judicial. Tampoc sabem fins a quan va continuar funcionant el frontó del joc de la pilota.
Bibliografia
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. El Joc de la Pilota (1622-1680) dins Escrits de Miquel Carreras Costajussa. Notes històriques, Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, 1967.
BOSCH i CARDELLACH, Antonio. Anales de la Vila de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770, 2 vol, Sabadell, Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1992.
MATEU, Ernest. Ordinacions de la Vila i Terme de Sabadell, segles XVI, XVII i XVIII, dos vol, Ajuntament de Sabadell, 1968-1971.
