A l’Edat Moderna la música esdevingué un element essencial de la litúrgia religiosa catòlica que s’havia iniciat a les catedrals i monestirs, però que s’estengué fins a les parròquies més modestes que havien de tenir cant coral i música d’orgue.
L’església de Sant Feliu (Sant Fèlix) de Sabadell disposava d’un orgue que, segons les estimacions de Santi Torras Tilló, degué estar construït a la primera meitat del segle XVI. Una apreciació semblant a la de Miquel Carreras qui escriu que “entre 1549 i 1550, es va treballar per adobar l’orgue, que amb seguretat procedia d’altra centúria” que també es va traslladar de lloc. L’any 1633 es va fer una altra reparació de l’orgue.
A inicis del segle XVI, a parròquies com la sabadellenca els orgues solien ser de petit format, de fusta i portàtils, encaixats en fustes a mida, que es guardaven quan s’havien celebrat els oficis del dia. És possible que l’església de Sant Feliu disposés de més d’un d’aquests instruments portàtils distribuïts per les diverses capelles del temple on s’hi feien misses cantades i es celebraven aniversaris.
Al segle XVII, l’any 1650, el bisbe de Barcelona, Garcia Gil Manrique, amb motiu d’una visita a la parròquia, decretà la construcció d’un nou orgue amb l’ajuda econòmica de les confraries, amb unes aportacions que variaven segons la importància de les mateixes. De les 45 lliures barceloneses que abonà la Confraria del Roser a les 9 lliures de la Confraria de la Soletat, la majoria van pagar 21 lliures cadascuna. L’any 1757 es feu un arranjament de l’orgue per valor de 80 lliures i el 1764, l’organista Josep Vicenç va netejar, desmuntar i afegir una tercer manxa de peu per valor de 130 lliures.
Al segle XIX, el 5 de gener de 1887 s’inaugurà el nou orgue, bastit pel mestre orguener Aquilí Amenezua, constava de dos teclats, doble joc de pedals i doble dipòsit. “Aquest orgue -escriu mossèn Frederic Martí- d’una potència i sonoritat admirables que el feien ésser un dels millors de Catalunya, va ésser cremat en els fets vandàlics del 27 de juliol de 1909” a la Setmana Tràgica (1909). El nou orgue de la reconstruïda església va tornar a ser destruït el juliol de 1936 a l’esclat de la Guerra Civil. L’actual orgue de Sant Fèlix va ser instal·lat el 1958 i és obra del mestre organer Gaietà Estadella Solé.
Mestres de música i estudi
La primera referència escrita a aquesta qüestió data del febrer de 1549, quan els jurats del Consell de la Vila de Sabadell acordaren contractar al mestre de música Guillem Lafont per tocar en les celebracions religioses més assenyalades. Lafont era un dels preveres de la parròquia; a l’època, tot i que el càrrec estava obert als músics laics, els preveres solien tenir la millor formació musical.
El càrrec d’organista de Sant Feliu comportava l’obligació de ser mestre d’estudi (escola) i ensenyar a llegir i escriure als alumnes de la classe de música, tasca que no gaudia de una retribució econòmica complementària. La durada del contracte oscil·lava en una forquilla d’entre un i quatre anys. A Sabadell, la retribució era tant baixa que molts mestres de música cercaven feina en altres destins quan s’acabava el seu contracte com ara el monestir de Sant Cugat.
Prova d’aquesta situació, és l’acord del Consell de la Vila del 23 de setembre 1583, atès que “en la present vila falta així de mestre per a mostrar i adoctrinar als minyons de esta vila com encara d’organista per a sonar los orgues en els officis divinals”. Per això, es contractà per un any a mossèn Joan Coll, prevere i organista, per 34 lliures barceloneses a l’any, inclosos local per l’escola i “casa franca”, dividits de la següent manera: 14 lliures, per l’estudi i la casa a costa del municipi i 20 lliures, “per lo sonar dels orgues” a càrrec de l’església parroquial. També, s’especificava que mossèn Coll començarà “a servir lo sonar de dit orgue” el dia de Tots Sants, 1 de novembre de 1583.

Una situació similar va reproduir-se el 9 de novembre de 1587 quan, davant l’absència d’organista “per a celebrar en els officis divinals i festes manades en dita església”, es contractà a mossèn Jaume Plasencia per començar a treballar el mateix dia. A canvi, mossèn Plasencia seria allotjat a casa de l’hostaler Pere Llobet, a costa del municipi, amb “menjar, beure i dormir segons una tal persona mereix”. A més, se li abonarien, en tres terminis, 12 lliures barceloneses “conforme a altres organistes han pagat”. Pere Llobet fou substituït per mossèn Joan Torrella, amb un salari de 24 lliures anuals que es renovà fins el 1595 amb lleugeres modificacions i aclariments com ara el de 15 de maig de 1594, on s’ordena que mossèn Torrella pugui ensenyar de “cant i lletra a quatre minyons de la vila i no mes, i assó per tenir cantoria en dita vila”.
L’escolania parroquial
La capella de música és una institució molt antiga, la primera referència escrita data de 1693. Llavors, constava de varies veus i d’alguns instruments. A començaments del segle XVII, hi havia una escolania formada per sis membres, dos acòlits, dos de Cant (polifonia) i dos del cant gregorià o Cor que estaven a a càrrec del mestre de música.
D’altra banda, a les actes (ordinacions) del Consell de la Vila del 1602, s’estipulava que l’aspirant al càrrec de mestre de música, havia de superar un examen de cant abans de ser contractat: “que ningun ecclesiàstich sia admès a les distribucions y altres emoluments y ganàncies de la dita església, que primer no sia examinat y trobat hàbil y sufficient en cant pla, lo qual examen fassa la persona per dita comunitat o per nos o el nostre vicari general”.
A mitjan del segle XVII, Miquel Vinyes, organista de Sant Feliu, va trobar grans dificultats econòmiques per mantenir la capella de música. En aquest sentit, adreçà una carta sense data als jurats del Consell de la Vila, on demanava finançament. “Per moltes vegades he emprès de fer capella de música, i no m’és estat possible a vista de que al principi me venien molts minyons a aprendre cant, i al cap de quatre dies restava sense ningú”. La petició va ser parcialment escoltada el 25 d’abril de 1617, quan el Consell de la Vila va concedir una remuneració econòmica per a la capella i sufragar la vestimenta de dos escolans, especialment les sabates, per a les misses cantades. Des de l’any 1620, els escolans vestien cotes de color blau i des del 1797 de color vermell.
L’escassetat d’organistes
En més d’una ocasió, al no disposar d’organista per les litúrgies preceptives, els jurats de la vila, demanaven l’abat del monestir de Sant Cugat la cessió d’un “músic hàbil”. No sempre aquestes peticions foren escoltades. Així, l’agost de 1689, a la festivitat de Santa Maria, els jurats de Sabadell van rebre aquesta resposta: “Lo organista està al llit desganat i així no pot anar, cosa que el Senyor paborde major i a mi nos pesa molt per no poder servir a Vostres Mercès en esta ocasió, que no serà fàcil a Vostra Mercè poder enviar en altra part a buscar organista”.

Aquesta inestabilitat i rotació en el càrrec obligava de vegades a buscar mestres de música fora de la vila. L’any 1606 es contractà a mossèn Joan Adua com a organista i mestre d’estudi per 24 lliures a l’any o el febrer 1609 es renovà el contracte amb l’esmentat Joan Torrella per 21 lliures anuals.
Per tal de resoldre aquesta situació es contractà, el novembre de 1618 de manera vitalícia a mossèn Jaume Saladriga, prevere de Sant Andreu, amb una retribució de 20 lliures a l’any, a pagar en tres terminis. Mossèn Saladriga estava “obligat en ensenyar de cant una hora cada dia a tots els fills de la present vila, i que hage sonar l’orgue els dies de festa i diumenges (…) i que hage de esser mestre de capella”.
El paper de les confraries
D’altra banda, les confraries de devoció i d’ofici van ser al segles XVI i XVII unes importants promotores de la música a la vila. A les misses i processons en honor dels seus sants patrons, s’acompanyaven amb música dels mestres de la capella de l’església parroquial o es contractaven músics per l’ocasió amb d’instruments de vent i de corda.
Per exemple, el 12 abril de 1619, el Consell de la Vila acordà que “sien llogats músichs per lo dia dels Corpus i que la vila ajude a la Confraria tot lo que sia menester”. En aquest sentit, l’abril de 1617, el govern municipal, autoritzava destinar dos escolans del cor de música per assistir a les celebracions i processons de les confraries que haurien de ser retribuïts pels preveres de la parròquia amb “tres diners a cada minyó de la caixa de les ànimes per quiscun cantar”.
L’antecedent de la banda de música
A finals de la centúria, el 24 de febrer de 1693, el Consell de la Vila decidí crear una banda, anomenada Capella per Música de la Vila, formada per quatre músics que es comprometien a tocar els instruments de vent, sacabutxos i xeremies, propietat del municipi. D’aquesta manera, s’argumentava, s’estalviarien les despeses d’haver de llogar músics quan s’havia de celebrar algun acte civil o religiós d’importància.
Les quatre persones elegides eren menestrals del poble amb professions alienes a la música, com ara Joan Dorta, mestre d’obres. El contracte els obligava de manera vitalícia a tocar a les principals celebracions religioses del calendari, des del dia del Corpus fins a Santa Maria. A canvi, estaven exempts de pagar qualsevol impost municipal, a allotjar soldats, privilegi notable en aquest segle de guerres, i a rebre una sèrie de pagaments en espècie de carn i peix el dia de Sant Feliu.
A parer dels diversos autors que han tractat del tema, aquesta banda pot considerar-se un antecedent del que seria la futura Banda de Música Municipal (1851) i Escola Municipal de Música (1892).
Com observen Dionísia Aymerich i Josep M. Vilar, “durant segles aquesta escolania i capella parroquial foren l’únic i veritable centre d’ensenyament musical de la vila”. De fet, a inicis del segle XIX, els primers fundadors d’orquestres laiques a la ciutat, Fatxendes i Muixins, foren Fidel Bosch, alies Fatxendes i Joan Muixí, tots dos membres d’aquesta escolania. De fet, la capella de música de Sant Fèlix va deixar de ser de sufragada pel pressupost municipal amb la Revolució Gloriosa (1868).
Bibliografia
AYMERICH, Dionísia i VILAR, Josep M. L’Escola de Música de Sabadell. Un segle d’història 1892-1992. Ajuntament de Sabadell, 1994.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
MARTÍ i ALBANELL, Frederic. Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell, Biblioteca Sabadellenca, 1933.
MATEU i VIDAL, Mateu (transcripció i compilació). Ordinacions de la Universitat de la Vila i terme de Sabadell, segle XVI i segles XVII i XVIII, 2 vols. Ajuntament de Sabadell, 1968 i 1971.
TORRAS TILLÓ, Santi. Art en documents. Presència del Renaixement i del Barroc a Sabadell. Arxiu Històric de Sabadell, 2002.
