L’any 1366 els senyors de la casa de Montcada van vendre el castell d’Arraona i la vila de Sabadell, que s’havia anat formant al voltant del mercat, a la reina Elionor de Sicília, esposa de Pere III el Cerimoniós. Des de llavors, el castell i la vila van passar a formar part del patrimoni de la Corona d’Aragó, malgrat les diverses vicissituds i canvis de titularitat (més info: ‘La vila reial i els seus privilegis‘).
Les primeres mencions documentades del mercat daten del 1050 i 1064 i la primera referència escrita de l’existència de cases al voltant de l’església de Sant Salvador són del 1101. Segons el recompte de focs o llars familiars (avui diríem cens) ordenat per les Corts de Cervera el 1359, el castell d’Arraona i la vila de Sabadell comptaven amb 162 focs, que multiplicats per cinc persones per casa, dona la xifra de 810 habitants. Així la vila era per població la tercera del Vallès, només superada per Terrassa i Sant Cugat.
A la mort, el 1235, d’Elisendis d’Alcarràs, quarta senyora del castell d’Arraona de la casa dels Òdena, les seves possessions van passar a poderosa família dels Montcada, tot i que s’ignora el procés que portà a aquest canvi en la senyoria. Ara bé, els Montcada van exercir sempre aquest domini juntament amb dues famílies nobiliàries: els Sentmenat i els Cardona que posteriorment foren substituïts per la família de la petita noblesa local dels Togores que consten com senyors de Sabadell des de 1348. Un règim que els historiadors anomenen “l’alou dels Tres Senyors” o els “Tres Senyors de la Vila de Sabadell”.
L’alouera el règim de tinença de bens immobles, generalment terres, pel qual el senyor feudal (l’aloer) tenia el domini complet i absolut i lliure sobre les seves propietats. És per això que, els juristes medievals, assenyalaren que l’aloer no tenia altre senyor superior sinó Déu. Al contrari que el contracte d’emfiteusi mitjançant el qual el senyor llogava al pagès el “domini útil” de la terra a canvi d’un tribut anomenat cens, recollit en uns documents anomenats capbreus.
Tanmateix, els Tres Senyors no regien la vila en règim d’igualtat. Els Montcada exercien la jurisdicció en el terme i l’autoritat governativa través dels oficials (funcionaris) que anomenava. Les altres dues famílies eren feudataris o vassalles dels Montcada als quals devien fidelitat, li prestaven serveis i li retrien homenatge.
D’altra banda, segons els documents de l’època, estudiats per Mercè Argemí, existia una relació igualitària en el repartiment dels beneficis que produïa l’alou. Aquí, els tres llinatges actuaven de manera unitària com si fossin els posseïdors a parts iguals de les terres i propietats de la vila, les rendes de les quals cobraven conjuntament. Els Tres Senyors de Sabadell eren propietaris de diversos immobles en el nucli del mercat com ara cases, hospicis o taules a la plaça pels quals cobraven censos en diners o en espècies normalment vi o cereals (més info: ‘El mercat medieval‘).
La pabordia de Sant Salvador
Un altre factor rellevant per entendre el funcionament de la vila durant l’alou dels Tres Senyors era el constituït per l’església de Sant Salvador (ara de Sant Fèlix) consagrada el 1076 a petició dels senyor del Castell d’Arraona, Guillem Bernat d’Òdena, però que depenia del monestir de Santa Maria de l’Estany, de l’ordre dels agustins fundat el 1080.
L’any 1185 es fundà el prioritat de Sabadell i es creà la pabordia de Sant Salvador que administrava els seus bens en nom del monestir de l’Estany. A partir del segle XII, els Montcada realitzaren diverses donacions al paborde que, en principi, va passar a tenir part de domini i beneficis de les terres, cases, obradors, patis i botigues que s’instal·lessin a la vila. Posteriorment, l’any 1338, els Montcada li cediren el cobrament dels censos que li corresponien de la seva part de l’alou dels Tres Senyors.
D’aquesta manera la casa dels Montcada, tot i continuant mantenint el titularitat de la senyoria d’Arraona, no cobrava les rendes directament i rebia una tercera part dels beneficis recaptats per la Pabordia. A la pràctica, des del 1185, la pabordia era el principal beneficiari d’aquest sistema ja que tenia el major nombre de propietats i cobrava la meitat dels censos, alhora que l’altra meitat se la repartien els Sentmenat i els Cardona o Togores.
Com escriu Mercè Argemí, “originalment sotmesa al domini dels senyors d’Arraona, la pabordia adquirirà certa autonomia de gestió i, finalment, en diluir-se la senyoria d’Arraona, acabarà per desvincular-se completament del castell, el domini del qual quedarà reduït al feu dels castlans, localitzat bàsicament a la riba esquerra del Ripoll”
El batlle natural
L’òrgan del govern local al segle XIV era el Consell de la Vila, presidint pel batlle, que designat pels senyors feudals i que actuava en la seva representació, tres jurats i dotze prohoms. Tot i que a Sabadell el paborde podia exercir de batlle, un dret que no solia usar.
La batllia (alcaldia) era un càrrec important i lucratiu ja que el batlle tenia poders judicials a la Cúria o jutjat on feia de jutge i emetia sentències assessorat per un lletrat. També tenia facultats governatives per imposar sancions i multes (bans), així com molta influència en la vida pública i en les decisions del Consell de Vila.
Al ser el batlle el representant dels senyors feudals, el càrrec podia ser venut o cedit en donació per aquell. Aquest va ser el cas de Sabadell. L’any 1310, quan el senyor d’Arraona, va donar aquest càrrec a perpetuïtat a Pere de Clasquerí, senyor de Castellar, que no tenia l’obligació d’exercir personalment i que podia delegar en una altra persona. Així, els Clasquerí esdevingueren “batlles naturals” de la vila, circumstància que posteriorment donaria peu amb un llarg plet amb el Consell de Vila per alliberar-se d’aquesta batllia natural. Al passar la vila a ser de domini reial, part d’aquestes funcions foren assumides pel Procurador Reial, representant dels interessos de la Corona al municipi i renovat cada tres anys.
Oficials i funcionaris
Al segle XIV, les competències del Consell de la Vila abastaven tres àmbits: gestió dels espais públics i comuns (fons, camins, muralles, hospicis..), assegurar l’ordre públic per evitar agressions i baralles, i imposar els impostos que havien de pagar els vilatans per sufragar aquests serveis. Per fer-ho, actuaven en nom del Consell de la Vila una sèrie d’oficials (avui diríem funcionaris) descrits per Miquel Carreras.
El clavari o tresorer del Consell de la Vila, el primer llibre del qual data de 1384 i es recullen els diners rebuts en concepte d’arrendament dels principals establiments i transaccions realitzades al mercat.
Un càrrec molt preuat era el del mostassaf responsable de repassar els pesos i mesures del mercat amb la potestat d’imposar multes o bans en els llenguatge de l’època als defraudadors. Un terme que prové de l’àrab muhtasib i que s’emprava llavors a la Corona d’Aragó. Quan la vila va passar a la jurisdicció reial, aquest càrrec va passar a ser designat pel Procurador Reial, L’any 1585 el Consell de la Vila va demanar que fos independent del Procurador i triat per sorteig (insaculació) que finalment va obtenir en segona instància el 1599. L’any 1605 es va concedir el privilegi que el mostassaf de Sabadell pogués portar una vara verda de dos pams per tal que es fes respectar la seva autoritat els dies de mercat.
El saió o saig era l’agutzil que havia d’ajudar al batlle en les diligencies judicials que solia coincidir en la mateixa persona amb el càrrec d’escarceller.
El corredor era l’encarregat de comunicar (fer pregó o crida en el llenguatge de l’època) al veïnat les ordres del batlle o del consell de vila. També era obligada la seva intervenció en els vendes públiques ja fossin per voluntat pròpia o per manament judicial.
En qüestions governatives i d’ordre públic hi havia dos funcionaris o oficials: el capdeguaita era l’encarregat de comandar el servei de vigilància amb funcions de policia a la vila. Els banters eren els encarregats d’inspeccionar el compliment de les ordres emeses pels senyors i tenien la potestat d’imposar multes (bans) que recaptava ell mateix d’aquí el seu nom de banter.
Un dels càrrecs més preuats era el de notari també designat pels senyors feudals. El notari era qui redactava les escriptures de testaments i contractes i alhora exercia com a escrivent o secretari de la Cúria en els processos judicials. Durant el segle XIV, el vescomte de Castellbó, senyor del castell d’Arraona i el paborde de Sant Salvador nomenaren als germans de la noblesa local Bernat i Pere Rosseta per aquest càrrec que fou renovada als seus descendents. A més, el notari exercia de secretari de les resolucions del Consell de la Vila ja que era l’únic que disposava de la fe pública. L’any 1423 es documenta la residència del notari de la vila que es trobava en una casa sota d’un dels porxos de la plaça del mercat.
Aviat s’obrí un conflicte entre l’administració local i els senyors per aquesta qüestió, ja que el Consell de Vila reclamava un secretari independent que no fos el notari designat pels senyors feudals. Com escriu Miquel Carreras, “per això va mirar malament la notaria dels senyors i va parar fins a fer-se-la seva”.
La venta del feu d’Arraona i la vila de Sabadell a la branca femenina de la Corona d’Aragó va acabar amb el règim del Tres Senyors que s’havia perllongat durant 131 anys.
Bibliografia
ARGEMÍ RELAT, Mercè. D’Arraona a Sabadell. El naixement d’una vila al voltant d’un mercat medieval. AARS, Sabadell, 2010.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
ROIG i DEULOFEU, Albert i ROIG i BUXÓ, Jordi. La vila medieval de Sabadell (segles XI-XVI). Dotze anys d’arqueologia a la ciutat (1988-2000), Museu d’Història de Sabadell, 2002.
