A les dècades de 1920 i 1930 les arts plàstiques, escèniques i la literatura van gaudir d’un període d’esplendor i de gran creativitat a Sabadell. L’entrada de les tropes franquistes el 27 de gener de 1939 assenyalà una discontinuïtat salvatge marcada per la repressió, la censura, les depuracions i persecucions d’artistes i intel·lectuals molts dels quals, com els escriptors de la Colla de Sabadell, marxaren cap a l’exili. Aquí ens centraren en la literatura que es va fer a la ciutat en aquells anys de la primera postguerra, a banda de l’obra realitzada a l’exili.
Sens dubte, la literatura fou la disciplina artística més castigada per la política cultural del franquisme arran de la prohibició de l’ús públic de la llengua catalana, reclosa a l’àmbit familiar i privat. Unes prohibicions que, a la primera postguerra, tingueren un caràcter obsessiu. A tall d’exemple, Joaquim Sala-Sanahuja indica com l’any 1941 el sabadellenc Josep Barceló Feu va ser multat per l’Ajuntament de Sabadell i denunciat al Govern Civil per gosar redactar les invitacions de les seves noces en català.
A parer d’aquest autor, els dirigents de la Lliga Catalana com l’industrial sabadellenc, Joan Llonch Salas o eclesiàstics catalanistes com mossèn Lluís Carreras Mas, factòtum de l’Acadèmia Catòlica, que havien donat suport al cop d’Estat del general Franco, cometeren un greu error de càlcul. S’equivocaren al pensar que la dictadura, en agraïment als serveis prestats, permetria la supervivència de la cultura i llengua catalana.
L’alcalde Marcet i el català
L’alcalde Josep Maria Marcet Coll, a parer d’aquest autor, va obrir “vies a la pervivència de la llengua i d’un catalanisme soterrat.” Marcet dedica a aquesta qüestió el capítol 22 de les seves memòries, Mi ciudad y yo, titulat Concepto del catalanismo, on distingeix entre “catalanismo y separatismo” i afirma que “como el catalanismo significa exclusivamente un acendrado amor a Cataluña, soy catalanista”. Respecte a la llengua catalana, escriu:
“Mi madre me enseñó a pronunciar en catalán mis primeras palabras y mi esposa enseñó a hablar y rezar en catalán a todos mis hijos. En cambio, muchos que alardean de catalanismo han hecho que las primeras palabras enseñadas a los suyos fueran castellanas, muchas veces ni por castellanos siquiera, sino por nurses extranjeras, y esto sólo por puro esnobismo, para lograr que sus hijos hablen castellano con ese acento cursi y ridículo de la gente bien de Barcelona”.
Més endavant, explica un incident que es produí amb motiu d’una conferència del dirigent de la Lliga Joan Ventosa i Clavell al Gremi de Fabricants. Ventosa i Clavell havia estat de ministre d’Hisenda d’Alfons XIII i un dels més ferms partidaris del suport a Franco a la Guerra Civil.
“Yo, después de haber comprobado que en la sala todos los asistentes eran catalanes y los que no eran de nuestra región entendían el catalán tan perfectamente como el castellano, le dije que se dirigiera a la concurrencia en catalán.
Al parecer un alma caritativa denunció al gobernador civil de turno lo que había ocurrido. El gobernador me mandó llamar y me echó en cara que yo, en mi calidad de alcalde, hubiese presidido un acto de ‘signo separatista’. Mi reacción fue decirle categóricamente que, siendo yo catalán y mientras fuera alcalde, siempre que presidiera un acto que no tuviera significación política alguna y al que asistiera una concurrencia catalana, consideraría que lo más adecuado, lógico y digno sería hablar en catalán, estimando que al obrar así no hacía separatismo, sino españolismo, ya que el catalán es un idioma tan español como el castellano, y que en este terreno no estaba dispuesto a claudicar.
El gobernador, al oír estas manifestaciones, se enfureció y me dedicó una extensa filípica.”
Panorama teatral
En aquesta la línia i singularment en la recuperació de valors locals, Marcet va donar suport i s’implicà el 1942 en la creació de la Institució Bosch i Cardellach d’estudis locals que l’any 1945 esdevindria Fundació. L’any següent, també per iniciativa municipal, es celebra una mena de succedani dels Jocs Florals, anomenada Fiesta de las Letras, de caràcter bilingüe on foren premiats diversos poemes en català, entre ells el de la sabadellenca Pilar Tous de Cirera. La publicació del seu poemari, Figueres i paisatge, va ser sufragada per l’alcalde Marcet.
En l’àmbit teatral, s’ha d’esmentar la creació del grup escènic de la parròquia de la Puríssima Concepció (1943) que seria el precedent del grup Palestra que prendria aquesta denominació el 1956, i de la constitució de la Joventut de la Faràndula (1947), que el 1951 crearà un concurs d’obres de teatre infantil. No serà fins a finals de la dècada de 1940 quan es va permetre representar alguna obra de teatre infantil en català, com ara Els Pastorets, considerada d’àmbit familiar. A les seves memòries, Marcet s’esplaia explicant com va impulsar personalment la construcció del teatre La Faràndula l’any 1957.
Palestra va tenir una gran importància en l’esmorteïda vida cultural del franquisme a Sabadell fins a la seva dissolució el 1976. Aquí cal mencionar el paper de les germanes Lluïsa Forrellad i Francesca Forrellad, actrius i autores de les quatre obres escrites per al grup: Dos razones i Regimiento de caza 43, de Lluïsa, i L’Esperat i Ponç Pilat de Francesca, estrenada l’any 1951.
Poesia religiosa i laica
El recull de poemes religiosos Rosa Mística, de mossèn Camil Geis, està considerat el primer llibre en català publicat legalment el 1942. Mossén Geis, nascut a Girona el 1902, s’ordenà sacerdot el 1925 i guanyà el 1929 la plaça d’organista a l’església de Sant Fèlix de Sabadell on viurà fins a la seva mort el 1986. A l’esclatar la Guerra Civil, espantat pels assassinats de clergues durant els mesos del terror roig, va refugiar-se a França on estudià filologia romànica i llengua i literatura franceses a la Facultat Catòlica de Lletres de Lió. L’any 1939, acabada la guerra, va tornar a Sabadell.
L’obra va ser editada per l’editorial sabadellenca, Successors de Joan Sallent que, segons Sala-Sanahuja, escapà de censura per una escletxa legal al demanar el permís directament a Madrid. Posteriorment, l’editor reusenc Salvador Torrent Eulàlia, instal·lat a Barcelona, li publicà tres poemaris més: Poemes de Nadal, amb il·lustracions de Ricard Marlet (1946), Muntanya santa, també amb il·lustracions de Ricard Marlet (1947) i Fulles d’heura amb il·lustracions de Joan Vilacasas (1948).
En l’àmbit de la poesia no religiosa, Sala-Sanahuja, esmenta del poeta simbolista Pasqual Jaurés, una trajectòria truncada per la seva mort prematura el 1947, amb només 23 anys. La seva obra, Pressentiment de l’alba i altres poemes, es publicà pòstumament en 1948. Jaurés va ser membre de l’entitat Amigos del Cine, reconstituïda el 1942, i hereva d’Amics del Cinema, fundada el 1936, poques setmanes abans de l’esclat de la Guerra Civil. L’entitat seria un focus d’atracció de joves amb inquietuds culturals com Andreu Castells, el futur cineasta Joan B. Bosch o Valentí Samitier que emigraria a Sud-Amèrica.
Vella i nova narrativa
La postguerra va ser el gran moment literari de Bartomeu Soler Rabassó, nascut a Sabadell el 1894, però vinculat a Palau-solità i Plegamans d’on era la seva mare. Soler, afí als falangistes, va ser alliberat de la presó pels nacionals i designat primer alcalde franquista d’aquest municipi, càrrec que només va exercir durant uns mesos. Abans de la guerra havia publicat el 1927 dues novel·les melodramàtiques d’ambient rural en castellà: Marcos Villarí i Germán Padilla.
Acabada la guerra va esdevenir un novel·lista prolífic amb obres com Almas de cristal (1940), La Vida encadenada (1945), Patapalo, premi Ciutat de Barcelona 1950, Tamara (1953) o Los muertos no se cuentan (1960), sobre la seves experiències a la txeca del carrer Saragossa i el paper dels regidors sabadellencs Salvador Sarrà i Josep Esteve que l’havien detingut i interrogat en el marc de l’operació contra el Socorro Blanco l’agost de 1938. L’obra va ser guardonada amb el Premio Nacional Miguel de Cervantes. A parer de Sala-Sanahuja, les obres més interessants de Soler foren les de l‘anomenat “cicle americà”, unes novel·les d’aventures ambientades a la Patagònia i als deserts de Xile, La llanura muerta (1947) i Karú Kinkà (1950), fruit dels seus viatges a Sudamèrica.
A partir dels anys 50, “la literatura sabadellenca comença a sortir de la letargia” -observa Sala-Sanahuja- amb autors nous que sovint escriuen en castellà. Aquest és el cas de Francesc Bernaldo, autor de Vendaval (1954), una novel·la de temàtica sociològica i especialment de Lluïsa Forrellad, formada a Palestra. Guanyadora del premi Nadal de 1953 amb la novel·la Siempre en capilla, Forrellad va desaparèixer del mapa literari i el seu nom es va oblidar. Després de més de 50 anys de silenci, el 2006 va publicar Foc latent i el 2008 la novel·la Retorn amarg.
Menció especial es mereix el pintor Joan Vila Casas que als anys 50 es mostrà com un escriptor de talent en la corrosiva tradició dels escriptors de la Colla. L’any 1954 publicà Escrits amb pròleg de Joan Oliver i novel·les com Doble blanc (1960), Matèria definitiva (1961), Operació viaducte (1962) o Cartes d’un pintor (1964).
La discussió entre Joan Oliver i Francesc Trabal, tots dos exiliats a Xile resulta expressiva de la disjuntiva a què s’enfrontaren els escriptors en llengua catalana. Trabal sostenia que tornar a Catalunya sota el franquisme era una traïció als ideals republicans; per contrari, Oliver creia que la lluita per la supervivència de la literatura catalana s’havia de fer en el país, aprofitant les més mínimes escletxes de la dictadura franquista. La polèmica provoca l’amarga ruptura entre els vells dos amics des dels temps de la Colla de Sabadell i del Diari de Sabadell. Trabal va morir a l’exili a Santiago de Chile el 1957 i Oliver a Barcelona el 1986.
Biblioteca de Sabadell
Ramón Bardés, càmera de curtmetratge El pa nostre de cada dia a les Coves de Sant Oleguer i escriptor, fou l’impulsor dels tres volums de la Biblioteca de Sabadell. El primer, publicat el 1957, es un recull molt divers d’autors sabadellencs. Des de clàssics com Joan Arús, Montllor i Pujal, Josep Rosell, Ramon Moix, Pere Valls a autors de la Colla de Sabadell com Joan Oliver o Lluís Casals o joves com Andreu Castells o Josep Deu, sobre les seves experiències a la División Azul. Una obra que a parer de Sala-Sanahuja, s’inscriu en una certa continuïtat amb els Almanacs de les Arts (1924 i 1925) sorgits als dillunsos de Cal Llonch. Els altres dos volums foren una biografia de la poetessa Agnès Armengol de Pilar Tous de Cirera i la novel·la del mateix Bardés Sense esperança, guanyadora del premi Martí i Peyró(1957) qui també publicà la novel·la La darrera primavera (1962)
L’aparició de la revista Riutort, l’any 1956, dirigida per Andreu Castells assenyala, a parer de Sala-Sanahuja, en termes literaris la fi de la postguerra.
Bibliografia
BENAUL BERENGUER, Josep Maria. Els fronts infinits. Andreu Castells Peig 1918-1987. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2025.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
RIERA, Ignasi. La literatura sabadellenca entre els anys 1939-1959 dins Entre el trencament i la continuïtat. Art a Sabadell 1939-1959, Museu d’Art de Sabadell, 2000.
