Abans de les rentadores automàtiques el rentat de la roba, la bugada, era una ocupació femenina que es feia als safaretjos municipals. Davant la pèrdua de clientela, l’Ajuntament de Sabadell decretà l’any 1964 el tancament dels sis safaretjos existents, el primer dels quals havia estat construït al segle XV.
Miquel Carreras escriu que la principal obra del municipi al segle XV va ser la portada de les aigües, un privilegi que el rei Pere havia atorgat a la vila l’any 1367. Per motius econòmics, les obres es retardaren fins que el Consell General, celebrat el 7 de novembre de 1434, designà una comissió formada per 14 persones, anomenats “prohoms de l’aigua”. Aquesta comissió va nominar un president (procurador o síndic en el llenguatge de l’època), Joan Ferrer, hostaler, per dirigir les obres que tenien com a objectiu proveir a la vila de tres fonts, d’un safareig i formar uns terrenys de regadiu propers a la població per evitar la feina d’haver de baixar fins a les hortes del riu Ripoll. Les obres, sota la direcció del “mestre d’aigües” Jaume Francí, natural de Manresa, va fer-se gràcies al treball dels veïns de la vila.
Les conduccions d’aigua a la vila l’any 1441, la construcció del primer safareig -escriu Carreras- es realitzà l’any 1458, gràcies a les gestions patrici sabadellenc Galceran Marquet. A partir d’ara, les dones no havien de baixar al Ripoll per rentar la roba. “La construcció del safareig va servir per a formar l’Horta Novella, perquè contenia les aigües que havien de regar les velles terres de secà”. La creació de l’Horta Novella data del 1460 i s’anomenà així per diferenciar-la de l’Horta Major o Vella del Ripoll. Les terres eren propietat del monestir de Santa Maria de l’Estany i estaven administrades per un paborde. La finca va passar a ser del municipi mitjançant el contracte del 3 de gener de 1640 signat per l’esmentat Joan Ferrer, en representació del Consell de la Vila, i el clergue Pere Miguel, paborde de Sabadell, en nom de l’abat del monestir de l’Estany. “Amb la creació de l’Horta Novella en els anys 1460 i 61, -escriu Carreras- l’agricultura va guanyar terres de regadiu, que com està indicat, per l’avinença del conreu, va servir per ajudar les cases dels veïns de la població, gairebé tots pagesos perquè els pocs que tenien altres oficis, es dedicaven, a hores, a treballar, la peça de terra”.
Existeixen nombroses referències en les actes del Consell de Vila (Ajuntament) sobre la gestió de l’aigua en general i sobre el safareig en particular. Per exemple, l’any 1590 s’acordà entomar reformes “per poder fer i créixer i adobar lo saffareix on renten les dones”. El 1596 s’esmenta l’existència d’un safareig gran i un de xic. S’ignora com es va construir el sistema de basses per regar i rentar. En el segle XVIII està abastament documentat que la Font del Safareig rajava en una pila i que aquesta omplia el rentador públic, els sobrants anaven a una altra bassa de grans dimensions per a regar l’Horta Novella.
Aquest rentador públic va ser l’únic que existí a la vila fins al 1832. L’1 de novembre de 1829, Joaquim Mornau d’Amat, ric sabadellenc resident a Barcelona, va donar a l’Ajuntament el tros de terra, anomenat les Planes d’en Macià, amb la condició que es construís una font i nou safareig que foren inaugurats el 1832 per l’alcalde Salvador Barata. Per això, el carrer en formació, encara sense nom, se’n va dir de la Font Nova. Per finançar les obres, l’Ajuntament va vendre grans quantitats d’aigua als fabricants Pau Turull i Joan Sardà. No obstant això, els diners no foren suficients de manera que l’Ajuntament va haver de vendre més aigua a particulars. Aquestes concessions d’aigua provocaren el 1839, en mig una gran sequera, greus aldarulls a la vila.
La qüestió de les fonts
Des del segle XV el nombre de fonts públiques no havia crescut. N’hi havia quatre construïdes al voltant del 1460 i dues més al segle XVII. Les primeres foren la de Portal de Manresa i l’altra a la Plaça Major amb abreujador. De manera que a inicis del segle XIX, n’hi havia sis fonts públiques. Hem de tenir en compte que llavors no existia aigua corrent i la població havia de proveir-se d’aigua a les fonts públiques o als pous que tenien moltes cases.
L’arrencada de la revolució industrial i corresponent creixement demogràfic i urbanístic incrementaren exponencialment les necessitats d’aigua de la vila. Segons les estimacions d’Esteve Deu, l’any 1875 hi havia una font per cada 1.029 habitants, un safareig per cada 8.750 i un miler de famílies disposaven de pous domèstics. A partir de les dècades de 1820-1830 van construir-se noves fonts públiques. L’alcalde Pere Turull va fer el 1835 la font del carrer Convent cantonada Sant Honorat i la del carrer Sant Josep. Respecte a la primera, Marian Burguès observa: “moltes cases tenien pou, les fonts públiques podien comptar-se amb els dits, i la més fresca de les poques que hi havia era la del carrer del Convent, dita d’en Cirera, per trobar-se adossada a la paret de la casa d’aquest nom. Al vespre dels dies més calorosos era una corrua de joves i noies que anaven a beure aigua fresca a la dita font. A la tenda del davant venien anissos i deixaven el got per beure”.
A la dècada del 1880 es construïren noves fonts als barris de l’Eixample: al carrer Bonavista (1883), cantonada carrer Quevedo/Covadonga (1892), carrer Roger de Flor (1886) i Fiveller (1887). A mesura que la ciutat creixia urbanísticament, augmentaven les peticions dels veïns per proveir-los de fonts noves. “La resposta municipal -escriu Esteve Deu- era normalment negativa també amb diversos arguments, des de la manca de recursos, passant per l’excessiva llunyania dels distribuïdors fins a simplement la manca d’aigua. I es donava el cas que, quan l’Ajuntament considerava una petició raonable i l’acceptava, trigava molt de temps en satisfer-la. Moltes vegades alguns dels veïns peticionaris es feien càrrec de les despeses d’instal·lació, totalment o parcial, com única via de disposar d’una nova font el més ràpidament possible”.
A partir de 1920, la portada d’aigües del Ripoll va permetre doblar el número de fonts. L’any 1918 es canviaren les fonts de la Rambla per altres més artístiques de l’arquitecte Josep Renom.
Un negoci rendible
La instal·lació i manteniment de les fonts, safaretjos i canonades era competència de l’Ajuntament. Fins al 1843 aquestes obres es finançaven amb la venda als fabricants de l’aigua sobrant. Posteriorment, durant la resta del segle XIX i primers anys del XX, depenien del migrat pressupost municipal. Entre 1850 i 1900 el nombre de safaretjos no va créixer malgrat el gran increment demogràfic de la ciutat que s’havia més que duplicat des de 1850. A començament dels anys 1880 es projectaren dos de nous que havien d’entrar en servei el 1885, però que no es van edificar. En canvi, el 1892 s’ampliaren i reformaren els dos ja existents.
Finalment, entre 1912 i 1938, es bastiren quatre nous safaretjos: al centre de la ciutat al carrer Blasco de Garay cantonada Riego, inaugurat el 1912. També, als barris en creixement: Creu Alta (carrer Borràs) inaugurat el 1917; Gràcia (carrer Reina Elionor) inaugurat el 1932 i Avinguda (carrer Ferrer de Blanes) que es projectà abans de la guerra, però que no fou inaugurat fins al 1938.
En un altre ordre de coses, el 1916 es començaren a instal·lar brolladors que feien d’hidrants en cas d’incendi, l’any 1920 n’hi havia cinquanta.
L’any 1936, abans d’esclatar la guerra, només una quarta part de les cases disposava d’aigua corrent. En molts carrers ni tan sols hi havia canonades de distribució. Així que moltes famílies havien d’anar a proveir-se d’aigua a les fonts i a rentar la roba als safaretjos públics. Aquest any n’hi havia a Sabadell 55 fonts repartides pels barris i sis safaretjos.
Els safaretjos eren de titularitat municipal i funcionaven en règim de concessió administrativa per períodes de 15 a 20 anys. Josep Costajussà escriu que el primer concessionari va ser Juan Jaime Muns que regentava els sis safaretjos amb un encarregat per cadascú d’ells. Durant molts anys, Muns va explotar un negoci rendible que va traspassar a Miquel Roca i després fins el 1964 a Perfecto Expósito quan foren definitivament clausurats.
Les dècades de 1920 i 1930 van ser els anys daurats dels safaretjos municipals, ja que eren un negoci rendible on hi anaven totes les classes socials. Amb la notable diferència que les dones de la burgesia enviaven a les minyones. Els dissabtes, dia de bugada, es calcula que hi anaven als safaretjos públics entre 200 i 300 dones.
L’aigua s’havia de canviar diàriament, de manera que els safaretjos consumien milions de litres a l’any. L’entrada als safaretjos municipals era gratuïta fins l’any 1940 que es pagava una entrada de 50 cèntims i més tard d’una pesseta. Allí, les clientes podien comprar sabó i lleixiu que s’elaboraven els mateixos encarregats del safareig. D’altra banda, hi havia unes tarifes per adquirir l’aigua calenta (en realitat, aigua calenta barrejada amb lleixiu). L’any 1912 dues galledes d’aigua calenta valien 5 cèntims i el 1950, 50 cèntims. Una ampolla de lleixiu costava entre tres i quatre pessetes. Per esclafar l’aigua es disposaven de calderes de 8.000 litres de capacitat.
El encarregats dels safaretjos obrien tots els dies de la setmana (tret dels divendres) de les 4 de la matinada a les 10 o 11 de la nit a llum de les espelmes. El diumenge estaven oberts fins al migdia.
Els safareig disposaven de dos compartiments principals: un per rentar i un altre per aclarir i esbandir. Primer, es demanava l’aigua calenta, es remullava la roba amb sabó i es rentava a cops del picadó de fusta; després, anaven a aclarir-la. També, hi havia un departament espacial destinat a rentar la roba dels malalts infecciosos o dels difunts que eren objecte d’especial vigilància.
D’altra banda, algunes dones feien un servei de rentat de la roba a domicili que anaven a recollir per les cases i tornaven neta un cap haver passat pel safareig. Per un mocador es cobraven 5 cèntims, per un llençol 40 cèntims, per una camisa 50, per un pantaló una pesseta. També, alguns veïns, que disposaven de safareig particular, ho llogaven a preus mòdics.
Sociabilitat femenina
Sens dubte els safaretjos eren per excel·lència un espai femení. De fet, en català, l’expressió fer safareig equival a xerrameca i xafarderia. Costajussà, que entrevista a Perfecto Expósito, el darrer concessionari del servei, escriu un comentari molt expressiu de la mentalitat de l’època:
Se daba también el caso del hombre que venía a lavar. Por enfermedad de la esposa. Por ser soltero. Por lo que sea. En estos casos, casi siempre, después de las sonrisas, salía a relucir el buen corazón de las mujeres a las que el varón les daba lástima, y le lavaban los trapos con mucha comprensión”. I afegeix: “el encargado, que tenía a cargo la vigilancia diaria de lo que ocurría en el recinto, donde casi siempre habían de 70 a 100 mujeres, debía tener un tacto muy especial. Por ejemplo, llamar la atención a una señora, porque arrastraba uno de los cubos de madera que se le prestaban, y con ello podía deteriorar-lo, era ya el preludio de una fuerte discusión, que muchas veces degeneraba en bronca, en la que participa todo el patio de asistentes”.
Quan tancaren els safaretjos, el 1964, hi anaven un centenar de persones al dia que es quedaren sense alternativa. Les seves dependències foren emprades com garatges i magatzem de material de les brigades municipals, dipòsits de bicicletes abandonades… En una consideració final sobre el tema, Costajussà es preguntava el 1971: ¿Cómo no se ha intentado en Sabadell, a caballo de estos locales que en su día quedaron disponibles, el montaje de una lavandería automática, pero con pies y cabeza?
Haurien de passar molts anys fins que aquestes bugaderies automàtiques proliferessin a la ciutat, però de la mà de la iniciativa privada.
Bibliografia
ARGEMÍ, Mercè i DEU Esteve. 900 anys d’història de l’aigua a Sabadell, Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA), Sabadell, 1999.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
COSTAJUSSÀ OLIVER, José. Sabadell 1970. Aspectos de la vida sabadellense, M. Martí, SA, 1971.
DD.AA. Dona i treball tèxtil. Sabadell, 1900-1960, Museu d’Història de Sabadell, 1999.
