Repassem un episodi de la història local que resulta expressiu tant del funcionament de l’administració municipal a la monarquia absoluta dels Borbons com del rebuig i el malestar popular contra el servei militar.
Els avalots contra les quintes esclataren a Barcelona el 4 de maig de 1773 i s’estengueren per tot Catalunya. El seu origen rau en la Reial Ordenança de Quintes, aprovada en 1770 pel secretari de guerra, el comte de Ricla, sota el regnat de Carles III, model de dèspota il·lustrat. La nova normativa obligava als ajuntaments a elaborar un llistat dels joves solters d’entre 17 i 36 anys. Aquells declarats útils entraven en el sorteig per cobrir el número de soldats que havia d’aportar cada municipi segons seva la població. En l’anàlisi de l’historiador Ramon Grau, aquesta Reial Ordenança va ser una més de les diverses mesures legislatives de caràcter homogeneïtzador i centralitzador, a la francesa, que cercaven un major control dels ajuntaments i altres institucions autònomes de la monarquia borbònica.
Les mobilitzacions a Barcelona arribaren al seu clímax el 4 de maig i el 15 de juny amb la manifestació de milers de persones de totes les edats i sexes, sobretot homes joves, amb el resultat de diversos morts i ferits. Finalment, la mediació del bisbe Climent aconseguí calmar les protestes amb la suspensió provisional de les llistes de reclutament.
L’11 de juny es va fer un sorteig fictici per cobrir l’expedient, que va repetir-se cada any durant dècades, mitjançant el qual sortien elegits els voluntaris pagats per cobrir les places assignades i que havia estat el mètode tradicional dels ajuntaments catalans per complir amb els seus deures militars amb la monarquia borbònica. Tanmateix, la dimensió de la revolta menà a les autoritats de la monarquia absoluta a fer les ulls grossos i permetre aquests simulacres de sorteig.
Administració local a la monarquia borbònica
Llavors Sabadell era una vila reial que depenia del corregiment de Mataró. L’any 1787, segons el cens de Floridablanca, comptava amb 2.212 habitants, tot i que segons fonts locals podrien arribar als 3.000.
Durant la monarquia borbònica, els ajuntaments estaven presidits pel batlle, amb dos anys de mandat, que representava als poder eclesiàstics, senyorial o reial del municipi i que actuava en el seu nom. El consistori el conformaven un nombre variable de regidors que s’havien de renovar cada any; a Sabadell li corresponien sis que solien ocupar els notables i majors contribuents.
L’any 1766, Carles III introduí nous càrrecs: el síndic procurador, de nomenament reial, encarregat de supervisar les actuacions dels ajuntaments, el síndic personer, que representava els interessos del comú, i un nombre de diputats segons la població; a Sabadell li corresponien dos. Aquests dos darrers eren triats pels veïns en eleccions de segon grau i es renovaven cada dos anys i que cercava donar veu a les reivindicacions populars.
El reclutament de 1773
A parer de la historiadora, Mercè Argemí, “sabem molt poc del que va passar a Sabadell el 1773 en una vila com Sabadell”. La principal font de coneixement d’aquest període són els escrits d’Antoni Bosch i Cardellach, però entre els Anales de la Vila de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770 i la Memòria de las coses notables de Sabadell comensant en desembre de 1787, existeix un forat de 17 anys on es produïren els fets relatats.
No obstant això, la documentació municipal de l’època estudiada per Argemí dona alguns indicis sobre la situació a la vila en aquest tema, sota la influència dels avalots de Barcelona. Segons la nova normativa, Sabadell havia d’aportar un noi de la vila i un altre entre Sabadell, Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines. En la documentació municipal consta que, el 5 de juny de 1773, es va celebrar el sorteig. De Sabadell va sortir Josep Sebastià, sabater de 19 anys, natural de Vallvidrera i veí de la vila. Per les altres poblacions el sorteig es celebrà el 30 de juliol de 1773 i va sortir Manuel López, galoner, natural de Barcelona i veí de Sabadell. Argemí sospita que fou també un simulacre de sorteig i que en realitat eren substituts pagats.
Llavors la composició de l’Ajuntament era la següent: batlle Feliu Cruz (cirurgià); els regidors Feliu Peig (pagès), Josep Clara (ferrer), Josep Borrell Mimó (pagès), Josep Fontanet (abaixador), Josep Capdevila (teixidor), Francesc Escayola Bolsós (oller), síndic procurador Manuel Juncà (paraire); diputats Feliu Gambús Mimó i Isidre Lluch (paraires) i Pau Clerch, síndic personer.
El 3 d’agost es confeccionà una llista general del veïns per comptar els mossos entre 17 i 36 anys que entraven en el sorteig que contenia nombroses exempcions: mestre paraire, mestre teixidor, pare de dotze fills, pechero (jornaler), regidor, diputat, síndic personer, proveïdor públic i alguna altre situació. Al llistat figuren 36 joves, dels quals només 12 van ser considerats útils pel servei militar, els altres eren catalogats com “corto de talla”, “corto de línea” o altres impediments com ser “tuerto”.
Simulacre de sorteig
Tanmateix, en el llibre de resolucions de l’Ajuntament, es troba un escrit del pregoner Pau Saurí, datat el 31 de juliol de 1773, davant el notari Pau Puigjaner, segons el qual el dia abans, 30 de juliol, s’havien convocat a tots els joves solters de la vila per allistar-los, però que no s’havia presentat ningú i que fins i tot alguns marxat de Sabadell. Una declaració reproduïda per Argemí:
“El día treinta de los corrientes mes y año, de orden del señor bayle y magnífico ayuntamiento de la presente villa y su término, procediendo el sonido de trompeta, pregonó por todos los lugares públicos y acostumbrados de la presente villa, (…) a las dos horas de la tarde compareciessen en la casa de la vila para alistarse y medirse para el reemplazo del Real Exército, y haviéndose juntado para dicho fin el citado ayuntamiento con presidencia del Sr. Bayle (…) hallándosse siempre presente el relacionante y no obstante haver estado con la espera de dos a tres de la tarde en la citada casa de la villa y sala consistorial, ninguno de dichos mossos solteros compareció, antes bien se dixo que algunos de ellos se havían ausentado de dicha villa”.
A les actes de l’Ajuntament no es troba cap nom dels joves susceptibles de ser allistats i no s’acusava a ningú, “perquè, de fet, tots eren culpables: els joves, els veïns i el govern municipal”. Fins i tot, continua Argemí, es pot dubtar si realment el 30 de juliol s’havia convocat i verificat l’allistament. De manera que l’esmentat escrit del pregoner davant notari va ser una manera d’exculpar al govern municipal d’eventuals responsabilitat i certificar que s’havia complert amb la normativa.
A parer d’Argemí, l’impacte dels avalots de Barcelona dos mesos abans, comporta que la “monarquia borbònica va respectar el sistema tradicional català de proveïment de soldats a partir de voluntaris que tocava aportar cada localitat; a Sabadell es van pagar nois que anessin a l’exèrcit i això es devia fer amb ingressos de diferents procedències: fons municipals, repartiment entre tots els veïns o solament entre els majors contribuents, col·lectes… I el sistema de pagar substituts es va mantenir durant molts anys”.
Revoltes populars
Segons la normativa vigent, les autoritats municipals eren les competents per decidir quins joves eren “útils” per al servei militar i també d’establir les exempcions de mossos considerats necessaris pel bé comú i que sovint responien a interessos locals i caciquils. Això donava motiu a nombrosos abusos: fraus, falsificacions, suborns als escrivans o al metge encarregat del tallatge. També, l’espurna podia saltar si aquests funcionaris es negaven a ser subornats. Sovint es desencadenava la violència, al moment de dur a terme les operacions de tallatge i sorteig.
El malestar popular i les revoltes populars contra les quintes seria recurrent durant tot el segle XIX. A Sabadell, aquest rebuig popular esclatà de forma violenta a la revolta contra les quintes del juliol de 1845 i a la Setmana Tràgica al juliol de 1909.
Bibliografia
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens 1788-1868, Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució. Sabadell, 1718-1823. Eumo Editorial, Vic, 2009.
