La consulta per la permanència a l’OTAN de l’any 1986 va desfermar un intens debat polític i ciutadà a tot l’Estat. A Sabadell, amb una elevada participació, va guanyar el No per 6.000 vots de diferència (51,2 per cent per sortir-ne; 44,8 per cent per quedar-s’hi).
Dimecres, 12 de març de 1986, es celebrà el referèndum sobre la permanència d’Espanya a la Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). Llavors les eleccions es celebraven en dies laborables doncs es deia que així s’incrementava la participació.
A Sabadell, amb una elevada participació del 68 per cent del cens electoral, el No s’imposà amb 49.013 vots (51,2%) al Sí amb 43.003 vots (44,8%). Cal observar el número inusualment elevat de vots blancs, 3.745 (3,9%). El No s’imposà a tots els districtes de la ciutat, a excepció dels barris del nord (Ca n’Oriac-Can Deu), on el Sí s’imposa per 10.984 vots front els 9.845 del No. El mateix succeí als barris del sud (Creu de Barberà- Espronceda-Termes) on guanyà el Sí per 9.067 vots front el No amb 8.456 vots. A Torre-romeu guanyà el No, però per estret marge de 45 vots.
A nivell estatal, amb un participació del 60 per cent, el Sí s’imposa amb el 56,8 per cent (9 milions de vots), enfront al No amb el 43 per cent (6,8 milions de vots). Tanmateix, la victòria va quedar enfosquida pel fet que el No va guanyar a les quatre circumscripcions catalanes, les tres basques i Navarra, i també a la província de Gran Canària. L’escrutini evidenciava les distàncies polítiques entre les nacionalitats històriques i la resta de l’Estat.
Context polític
Espanya havia ingressat a l’OTAN el 30 de maig de 1982, impulsada sota la presidència de Leopoldo Calvo Sotelo (UCD), cinc mesos abans de la gran victòria a l’octubre per àmplia majoria absoluta del PSOE de Felipe Gonzalez. Això, en un context internacional on, des de l’arribada al poder de Ronald Reagan als Estats Units (gener 1981), s’havien incrementat les tensions de la Guerra Freda amb la Unió Soviètica amb un política exterior anticomunista, bel·licista i imperialista que no afavoria la defensa de romandre en una aliança militar dirigida pels Estats Units.
L’ingrés a l’OTAN es verificà mitjançant una votació el desembre de 1981 al Congrés dels Diputats amb 186 vots a favor dels partits de dreta estatal (AP i UCD) i de la dreta nacionalista catalana (CiU) i basca (PNB), front els 146 vots del bloc de l’esquerra, liderat pel PSOE i PCE.
Aleshores el PSOE va llençar la campanya, “OTAN, de entrada no” en la que es comprometré a recolzar la sortida d’Espanya de l’Aliança Atlàntica i convocar un referèndum sobre el tema. Aquesta posició estava en línia amb la majoria de l’opinió pública espanyola. Segons diverses enquestes, a l’octubre de 1981, mesos abans de la incorporació a l’aliança militar, només el 18 per cent de la població era partidària d’entrar a la OTAN i un 52 per cent estava en contra, alhora que una gran majoria (69%) volia que l’adhesió es decidís mitjançant un referèndum.
Felipe González va esperar al final de la legislatura i l’ingrés d’Espanya a Comunitat Econòmica Europea (CEE), l’1 de gener de 1986, per convocar el referèndum sobre la permanència en la OTAN. La direcció del PSOE va donar un gir de 180 graus respecte a la seva posició inicial. Així, va anunciar que defensaria la permanència en la OTAN amb tres condicions (que figurarien a la papereta de vot del referèndum): la no incorporació a l’estructura militar, la prohibició d’instal·lar armes nuclears i la reducció de les bases militars nord-americanes.
En el 30è Congrés del partit (desembre de 1985), González va haver de vèncer fortes resistències per obtenir el suport al canvi de posició. El ministre d’Afers Exteriors, Fernando Morán, va presentar la dimissió, i les joventuts socialistes i el sindicat UGT es posicionaren contra la permanència a la OTAN.
La convocatòria va provocar la mobilització pel No de les forces a l’esquerra del PSOE, liderades pel PCE-PSUC, amb la consigna OTAN no, Bases fora. A les generals del 1982, els comunistes s’havien enfonsat passant dels 2 milions de vots i 23 diputats a només 846 .000 vots i quatre diputats. Uns resultats que precipitaren la dimissió del seu líder històric, Santiago Carrillo, substituït pel sindicalista asturià, Gerardo Iglesias. De fet, la campanya contra la OTAN va ser el factor fonamental per la constitució de Izquierda Unida (IU), el 29 d’abril de 1986, presidida per Iglesias.
Felipe González va posar tota la carn a la graella. El dia de tancament de la campanya va comparèixer en directe en la televisió per demanar el Sí i anunciar que, en cas de perdre el referèndum, presentaria la dimissió. González va emprar la mateixa tàctica que va utilitzar amb èxit al 28è Congrés del PSOE, al maig de 1979, quan el partit va rebutjar la seva proposta abandonar el marxisme. Llavors, presentà la dimissió com secretari general del partit i forcà la convocatòria d’un congrés extraordinari el mateix any on foren aprovades les seves tesis entre la socialdemocràcia i social-liberalisme.
En aquestes condicions, el resultat del referèndum significà una gran victòria política i personal, al donar la volta a les enquestes. Això, malgrat que les formacions partidàries de la permanència en l’OTAN el van deixar sol per diferents motius. El líder del PP, Manuel Fraga va demanar l’abstenció. Jordi Pujol (CiU) i Xabier Arzalluz (PNB) donaren llibertat de vot, conscients dels sentiments antiatlantistes dominants als seus territoris i, com Fraga, per debilitar a González. Tot i que els màxims dirigents del PNB, com el mateix Arzalluz i el lehendakari José Antonio Ardanza, manifestaren que votarien Sí.
Preparació de la campanya
A Sabadell, la batalla política i ideològica al voltant del referèndum s’inicià el mes de febrer de 1986 i adoptà el caràcter d’una dura pugna entre el PSC i PSUC. Llavors, amb majoria absoluta del PSUC d’Antoni Farrés amb 15 regidors, només tenien representació al Consistori PSC i CiU, cadascú amb 5 regidors i AP amb dos.
Els socialistes celebraren diverses assemblees informatives adreçades a la militància per preparar la campanya que es llançà públicament el 16 de febrer, amb la visita del primer secretari del PSC, Raimon Obiols, que inaugurà el nou local dels socialistes al carrer Sau del barri de Torre-romeu. La campanya va ser presentada per Simón Saura, primer secretari de la federació local, Àngel Llobet, regidor i portaveu del grup municipal, i el diputat al Parlament de Catalunya, José González. El dissabte 22 de febrer, la federació socialista sabadellenca celebrà una assemblea extraordinària que comptà amb la participació de Salvador Clotas, i les intervencions a favor de la OTAN de Simón Saura i Oriol Civil, primer secretari de l’agrupació del Centre.
Per la seva banda, diverses entitats cíviques, associacions veïnals, sindicats i partits polítics contraris a l’OTAN decidiren treballar plegats amb la Comissió per la Pau i el Desarmament de Sabadell en la campanya pel No que es centralitzà al local de la Federació d’Associacions de Veïns (FAV) a la Via Massagué. El Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), sorgit de l’escissió del PSUC el 1982, organitzà el diumenge 16 de febrer, a la sala Miguel Hernández de Ca n’Oriac, la Trobada per la pau, amb un notable assistència de públic. Paral·lelament, la unió comarcal del sindicat CC.OO s’incorporà a la campanya amb la confecció de 107 pancartes amb el lema Los trabajadores votamos no a la OTAN i amb la recomanació als comitès d’empresa i els treballadors per tal que enviessin telegrames a Felipe González amb el text: Por la paz y el empleo, OTAN no.
L’Associació de Veïns de la Creu de Barberà convocà a les entitats culturals, cíviques i partits polítics a participar en les actes en defensa de la pau contra la OTAN que es celebraren a la plaça de la Nova Creu, el diumenge 30 de febrer, d’on va partir una caravana automobilística que va recórrer Campoamor, Espronceda, La Creu, Sant Oleguer i les Termes.
El Grup per la Pau de l’Institut Ferran Casablancas organitzà una sèrie d’actes informatius que s’encetaren el dilluns 3 de març amb la conferència-debat, Arguments per entrar/sortir de l’OTAN, amb la participació d’Arcadi Oliveras del Moviment per la Pau i el socialista P. González, que es va repetir el 6 de març pels alumnes del nocturn.
Pesos pesants
El dissabte, 1 de març, els socialistes celebraren l’acte central de la seva campanya amb un míting en el col·legi públic d’Espronceda, amb la participació de Javier Solana, llavors ministre de Cultura i portaveu del govern, i futur secretari general de la OTAN (1995-1999). En l’acte intervingueren els sabadellencs Simón Saura, José González i Joan Marcet, diputat a Madrid. A l’entrada de l’escola es concentraren una vintena de joves que, malgrat la pluja, desplegaren la pancarta, Sabadell diu no a l’OTAN. Per la seva banda, l’Associació de Veïns d’Espronceda va difondre un comunitat, signat pel seu president Fernando Francisco, que declarava Solana persona “no grata” al barri.
El PSUC organitzà, diumenge 2 de març al migdia, un acte a la plaça Picasso amb la participació de Salvador Luchetti del comitè central del partit, el regidor d’hisenda José López i Juan Ignacio Valdivieso, de comitè local del partit. El mateix dia, un miler de persones es concentraren a la plaça del Pi de Ca n’Oriac per escoltar les intervencions de Cipriano García, del comitè executiu del PSUC, de l’alcalde Antoni Farrés i del regidor Joaquín Zamoro.
L’acte central de campanya pel No del PSUC es celebrà dijous, 6 de març al cinema Imperial amb la participació de Gerardo Iglesias, secretari general del PCE, Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general del PSUC i l’alcalde Farrés.
El mateix dia la Associació de Veïns de Can Deu organitzà, a les 10 de la nit, un debat a la plaça Cambó sobre la OTAN que comptà amb la participació d’Antoni Farrés (PSUC), Joan Marcet (PSC), Josep Reverter (ERC), Josep Maria Borri (MCC) i Sebastià Ribes (Nacionalistes d’Esquerra).
Recta final
En el segon i darrer cap de setmana de campanya es desenvolupà un activitat frenètica. El dissabte, 8 de març, els socialistes celebraren un míting a les cinc de la tarda a Torre-romeu amb les intervencions dels sabadellencs Simón Saura, Àngel Llobet i Oriol Civil i del diputat al Parlament, Josep Maria Triginer, que havia estat el dirigent de la Federació Catalana del PSOE abans de la seva fusió amb el PSC.
L’endemà, al migdia, va tenir lloc un altre míting socialista al col·legi Miguel Hernández de Ca n’Oriac amb les intervencions de Josep Borrell, llavors subsecretari d’Hisenda, del diputat a Madrid Eduardo Martín Toval i el diputat sabadellenc al Parlament Santi Riera. A la porta de l’escola es concentraren i protestaren sorollosament un grup de contraris a la OTAN. Així mateix, Juli Busquets, diputat del PSC, exmilitar i membre de la Unión Militar Democràtica, protagonitzà l’acte en favor del Sí al col·legi Rius i Borrell, on també intervingueren Saura i González.
Per la seva banda, el PSUC organitzà dissabte 8 de març al migdia un acte a la plaça Juan Ramón Jiménez del Poblenou amb les intervencions de Francisco Morales, Juan Ignacio Valdivieso i Miguel Núñez. A les 11 de matí es celebrà un altre acte al col·legi Arraona amb la participació de Ricard Fernández, Antonio Trives i Sergi Calvo. A les 5,30 de la tarda, a les pistes de petanca de Torre-romeu, van parlar Farrés, Valdivieso i Orencio Osuna.
Aquest mateix dissabte es publicà al Diari de Sabadell, a pàgina sencera, una carta a la ciutadania d’Antoni Farrés, en català i castellà, titulada Jo dic no.
L’endemà, diumenge, al migdia, es convocaren dos actes. Un, a la plaça Castelao, amb Farrés, José López i Emili García. L’altre, a la plaça Primavera en Can Deu, amb Zamoro, Trives i Josep Maria Plans. En el curs de la campanya, el PSUC de Sabadell distribuí 70.000 exemplars del fulletó El Pacífic, amb tota la informació sobre la posició del partit.
Altres col·lectius contraris a la OTAN organitzaren diversos actes aquell cap de setmana. Dissabte 8 de març, al migdia, la Mesa por la Paz y el Desarme de Torre-romeu ho va fer a la plaça del Centre Cívic del barri. L’endemà, diumenge al matí, a la plaça 1r de Maig Can Puiggener, coincidint amb el Día de Andalucia, es desenvoluparen diverses activitats contra la OTAN amb sardinada i actuacions musicals. També es celebraren actes contra l’Aliança Atlàntica a Ca n’Oriac, a la plaça Sant Bernat i a Via Alexandra, a la plaça Benjamin García, amb una festa-míting organitzada per l’Associació de Veïns del barri.
Per la seva banda, la Comissió per la Pau i el Desarmament de Sabadell organitzà un acte unitari, el diumenge a les 6 de la tarda, al Passeig de la Plaça Major, amb les actuacions del Ball de Diables de Sabadell i grups d’animació. A l’acte, intervingueren entre d’altres, el regidor de Cultura Isidre Creus, el secretari local de CC.OO, Josep Maria Figueras en representació de la FAV, i Isidre Soler per la Comissió per la Pau. D’altra banda, la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de les Escoles Públiques difongué un comunitat manifestant la seva oposició a la permanència en la OTAN.
Articles d’opinió
Una altra mostra de la intensitat del debat sobre l’OTAN radica en els nombrosos articles d’opinió sobre el tema publicats al Diari de Sabadell. D’una banda, els signats per diversos dirigents locals del PSC, PSUC i ERC.
Resulta d’especial interès l’article Referèndum o cerimònia de la confusió?, publicat el 8 de març i signat pel Comitè Executiu Local de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), on s’argumenta el caràcter innecessari de la consulta ja que la integració a l’OTAN havia estat aprovada per àmplia majoria al Congrés dels Diputats i donava “absoluta llibertat d’exercir, o no, el seu dret al vot en aquest referèndum”. En realitat, aquí, com a la resta de Catalunya, Convergència va fer una campanya subterrània a favor del No per debilitar als socialistes, malgrat haver votat a favor de la integració a la OTAN a Madrid.
També, cal esmentar l’article OTAN sí, OTAN no signat per Manuel Garriga del PSC i publicat el mateix dia, on conclou: “Aquestes són les reflexions (…) a pesar de ser partidari de la pau, contrari als blocs i anant d’ètica i estètica per sobre de tot el portaran a votar ‘sí’ a la OTAN”. Una expressió de les contradiccions i tribulacions de molts socialistes.
D’altra banda, també es publicaren diversos articles a títol individual, entre ells el de Joan Casañas, de la Lliga dels Drets dels Pobles, de l’escriptor Francesc Curto o de Jaume Busquets, a favor del No o de Joan-Baptista Pardell a favor de la permanència en l’Aliança Atlàntica.
La valoració de l’alcalde Farrés
Els partidaris del No s’aplegaren la nit del dimecres 12 de març al Passeig de la Plaça Major per seguir l’escrutini del referèndum. Al voltant de la mitjanit, quan es van conèixer els resultats definitius que donaven a victòria del Sí al conjunt de l’Estat, els actes previstos per celebrar el triomf del No van ser suspesos i molts començaren a desfilar cap a casa.
L’endemà del referèndum, Antoni Farrés, va comparèixer en roda de premsa per avaluar els resultats. L’alcalde va fer una avaluació agredolça. D’una banda, va valorar positivament l’elevada participació i la victòria del No a la ciutat, encara que esperava una major diferència de vots. A Sabadell, el No s’imposà per 6.000 mil vots de diferència sobre el Sí, mentre que a la veïna Terrassa, governada pel socialista Manuel Royes, va guanyar el No per només un centenar de vots. A la comarca, solament a Polinyà i Santa Perpètua de la Mogoda, governada pel PCC, va guanyar el Sí encara que en aquest darrer municipi per només 9 vots de diferència. A municipis com Barberà, Cerdanyola, Sant Quirze, Sentmenat i Sant Cugat, amb alcaldes socialistes, s’imposà el No.
Per altra banda, l’alcalde Farrés va manifestar la seva sorpresa i preocupació per la victòria del Sí en els barris del nord i sud de la ciutat, cosa que al seu parer reclamava una anàlisi en profunditat. Finalment, va lamentar que “el referèndum de l’OTAN oferia la possibilitat d’una Europa nova i els resultats ha estat la gran ocasió perduda”.
Felipe González aprofità la seva victòria gairebé personal al referèndum de l’OTAN per avançar cinc mesos les eleccions generals. En aquests comicis, celebrats el 22 de juny de 1986, el PSOE revalidà la seva majoria absoluta amb 8,9 milions de vots 184 diputats, 18 menys que al 1982.
Bibliografia
Diari de Sabadell, del 15 de febrer al 15 de març de 1986.
RUIZ, David. La España democràtica (1975-2000), Ed. Síntesis, Madrid, 2002.
SANTOS, Julià. Un siglo de España. Política y Sociedad. Ed. Marcial Pons, Madrid, 1999.
