La derrota del moviment obrer a la vaga general del 1902 provocà l’exasperació en el sindicalisme d’orientació anarquista i l’aposta d’alguns sectors àcrates per ‘l’acció directa’ com va succeir el 31 de maig de 1906 amb l’atemptat a Madrid del sabadellenc Mateu Morral en la boda reial d’Alfonso XIII amb Victoria Eugenia. La crida als reservistes, molts d’ells casats amb fills, per combatre en la guerra colonial del Marroc (d’Àfrica en el llenguatge de l’època), fou l’espurna que encengué el profund malestar social que s’incubava en el país.
Una qüestió de fons que, des de posicions conservadores va intuir el poeta Joan Maragall a l’article La ciutat del perdó, on demanava la commutació de la pena de mort al pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia, acusat sense proves de liderar la revolta. Un article que Enric Prat de la Riba, llavors director de La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga Regionalista, es va negar a publicar l’octubre de 1909.
Vaga general
Dilluns, 26 de juliol de 1909, es declarava a Catalunya la vaga general en protesta per la crida dels reservistes. Sabadell fou, després de Barcelona, la ciutat catalana on es produïren els incidents més greus. Andreu Castells, en el tercer volum de la seva monumental obra Sabadell, informe de l’oposició, ens ha proporcionat una minuciosa reconstrucció, dia a dia, dels esdeveniments.
Des de les sis de la matinada l’aturada va ser general a les fàbriques i tallers de la ciutat. A les 8 del matí es celebrà un gran míting a la plaça del Vallès, presidit pels sindicalistes Josep Claramunt, germà de la dirigent sindical Teresa Claramunt, Rossend Vidal i Magí Marcé, futur alcalde de Sabadell a la Segona República. Davant l’ambient revolucionari que es respirava a la ciutat, algunes de les personalitats més destacades de la dreta fugiren camp a través. Aquest fou el cas del dirigent de la Lliga Regionalista, Ramon Picart, que ho va fer disfressat d’obrer, i del sacerdot Fèlix Sardà i Salvany, fundador i factòtum de l’Acadèmia Catòlica, disfressat de carreter.
Els vaguistes es dirigiren a l’estació del Nord per impedir el pas dels trens que suposadament portaven reservistes cap el port de Barcelona. El tinent i els 14 números del destacament local de la Guàrdia Civil, instal·lats en un vell casalot del carrer d’en Bosch, davant la massa del miler d’obrers, no van poder impedir que s’arranquessin alguns trams dels rails i es tallessin els cables de telèfon i telègraf. Aquest destacament fou reforçat per una secció de 50 guàrdies civils vinguts de Barcelona en el darrer tren que va circular. Van aconseguiren foragitar els obrers de l’estació, causant-los dos ferits.
“Petroli! Volem petroli!”
L’endemà, 27 de juliol, fou la jornada més conflictiva de la Setmana Tràgica. Pels volts de les 10 del matí es celebrà un multitudinari i breu míting a la plaça del Vallès amb Rossend Vidal i Josep Claramunt com a oradors. Tot seguit, la multitud és dirigí cap a l’Ajuntament per demanar les armes de la policia local per combatre a la Guàrdia Civil atrinxerada a l’estació. Al final del carrer Sant Quirze es van disparar uns trets. Segons la gentada, provenien del campanar de Sant Fèlix. Feriren una dona i al sindicalista Agustí Jané Valls. Aleshores, es sentiren entre els manifestants grans crits demanant: “Petroli, volem petroli!”
A l’Ajuntament no trobaren ni a l’alcalde ni a cap regidor, únicament van sostenir una breu conversa amb el titular del jutjat de primera instància que llavors estava instal·lat en un edifici adossat als baixos de l’Ajuntament.
Poc després, els concentrats a la plaça Sant Roc (llavors anomenada de Pi i Margall), van rebre trets de fusell de la guàrdia urbana comandada pel caporal Hermenegild Casas. Això desfermà la indignació entre els revolucionaris, alguns dels quals ja anaven armats, que assaltaren l’armeria del carrer Sant Joan i tornaren a l’Ajuntament. En els combats, moriren el secretari del jutjat, Josep Ruiz, l’agutzil, Bernabé Serrano, i el revolucionari Joan Bosch. Vençuda la resistència, els revoltats calaren foc a la secretaria del jutjat i altres dependències dels baixos de l’Ajuntament, respectant el despatx d’alcaldia i el saló de plens del primer pis.
Acte seguit, a la plaça del Gas, llavors del Duc de la Victòria, dedicada a Espartero, es celebrà una assemblea popular que proclamà la República Federal Social abans de tornar a l’Ajuntament. Des del balcó, Claramunt va adreçar unes paraules als concentrats com a president de la junta revolucionaria que s’acabava de constituir.
Les noves i efímeres autoritats revolucionàries destinaren unes patrulles per protegir les seus de la Caixa d’Estalvis i del Banc Sabadell i emeteren un ban contra els saqueigs, assassinats i revenges personals. Tanmateix, un grup de radicals -anomenats la colla del petroli– assaltaren el magatzem de Pau M. Llobet, al carrer de Sant Quirze, per fer-se amb tot el petroli que van trobar. “Els obrers -escriu Castells- exacerbats per tanta dialèctica i tanta misèria anaren a posar en pràctica l’ateisme militant”. Mentrestant, els vicaris i el rector de la parròquia, Josep Perarnau, havien fugit del temple.
Destrucció total
Esventrades les portes de l’església, l’interior del temple fou ruixat amb petroli i en pocs instants va cremar com una teia. Els sacerdots, Josep Cardona i Frederic Martí, testimonis d’aquests esdeveniments van escriure sobre la destrucció i la reconstrucció del temple, des del punt de vista catòlic. Mossèn Cardona evoca com “bancs, cadires, quadros, ornaments, altars i imatges, tot fou destruït en poques hores, no quedant rastre ni senyal de tot allò, que era obra de segles (…) Del chor i de l’orgue, que eren dignes d’una catedral, no quedà ni rastre”. Tot el que va ser considerar de valor de l’arxiu parroquial va ser saquejat.
Aquell dia es lliuraren del foc les sagristies i la casa rectoral. Però l’endemà van ser incendiades, completant així la completa destrucció del temple parroquial. D’aquesta manera foren devorades per les flames obres de valor artístic com una oleografia del bisbe sabadellenc Fèlix Amat, el retaule de la Nostra Dona de la Lloada o l’urna i relíquies de Sant German. Així mateix, foren saquejats els vasos sagrats, els ornaments i altres objectes de valor que restaven i fou profanada la sepultura del bisbe d’Alet, Charles de la Cropte de Chanterat, perseguit a la Revolució francesa i refugiat a la vila on va morir, el sarcòfag del qual fou tirat al carrer. Amb l’enfonsament dels sostres i les teulades, de l’església només quedaren en peu les voltes gòtiques i les parets calcinades.
D’altra banda, la propera església dels Pares Missioners va salvar-se pel pèls, perquè el capellà, mossèn Josep Guardiet, es posà de braços creuats davant la porta i els revoltats no van voler passar per sobre del seu cadàver.
La Junta Constructora
Després d’uns dies d’enfrontaments entre els revolucionaris i la Guàrdia Civil, que provocaren diversos morts, el dissabte, 31 de juliol, arribava a la ciutat un tren militar, procedent de Barcelona, amb forces de cavalleria i artilleria comandades pel general de brigada Manuel Bonet. Davant d’això, els dirigents de la insurrecció emprengueren la fugida i amagaren les armes a Can Puiggener.
L’endemà, diumenge, 1 d’agost, festivitat de Sant Fèlix, patró de Sabadell, no es va celebrar la tradicional Festa Major. A primera hora del matí, les tropes del general Bonet pujaven armes a la mà Rambla amunt, fins l’Ajuntament on foren rebuts per una comissió ciutadana que els hi dona la benvinguda. No podem entrar en la feroç repressió que seguí a la revolta, només apuntar que, després de la Setmana Tràgica, els industrials, esfereïts per la gravetat dels successos, s’apressaren a sufragar les despeses per construir la caserna de la Guardia Civil, inaugurada el juliol de 1913.
Fins el 8 d’agost de 1909 no es va celebrar a Sant Fèlix la primera missa de campanya dedicada a les tropes sobre les runes del temple en un racó de l’absis. El 30 d’agost es celebrava una missa per les ànimes del morts a la revolta i pels difunts de les despulles profanades. Dies després d’esclafada la revolta, va formar-se l’anomenada Junta Constructora encarregada de reconstruir el temple que, el novembre de 1909 es posava en funcionament en una reunió celebrada a la sala de plens del Consistori, presidida pel bisbe de Barcelona, Joan Laguarda.
La Junta Constructora estava formada per Fèlix Sardà i Salvany i alguns dels principals fabricants tèxtils de la ciutat com Enric Turull Comadran, Jaume Gorina Pujol, Antoni Oliver Turull, Joan Ponsà Pons, Jaume Brujas Pellicer, Miquel Baygual Casanovas o Bonaventura Brutau. En aquesta reunió, s’encetà una subscripció popular que recollí 96.000 pessetes. Serien pràcticament els mateixos que, per aquelles mateixes dates, aportarien fons per la construcció de la caserna de la Guardia Civil, com ara els Brutau, Gorina, Valls, Cuadras, Prim, Prat, Carol, Turull, Casanovas, Soler, Duran Folguera, Brujas, Sallarès, Corbera, Feliu…
Les obres per la reconstrucció de Sant Fèlix foren adjudicades a l’arquitecte Enric Sagnier Villavechia, que no va voler cobrar els seus honoraris, i al contractista Josep Basieras. La primera pedra es posà l’1 d’agost de 1910 en el marc de la Festa Major, però les obres restaren aturades durant força temps. A parer de mossèn Frederic Martí, a causa de “la indecisió que hi havia per veure si perduraria la vella església o seria feta la nova església projectada. Sabadell s’havia fet gran, sentia fretura de creixença i volgué aprofitar l’oportunitat per a bastir un temple més gran i més ric que l’altre”.
Aquests dubtes s’esvaïren el febrer de 1914 quan s’ensorrà un tram d’una volta. Llavors es decidí accelerar la construcció d’un temple de nova planta. Mossèn Martí ha deixat un minuciosa relació dels notables, empreses i institucions que van fer aportacions econòmiques per la reconstrucció del temple i dels seus diversos altars.
El 8 de maig de 1921, la nova església fou solemnement inaugurada i beneïda pel bisbe de Barcelona, Ramon Guillament, que va fer un donatiu de 5.000 pessetes i que va tornar el 21 d’octubre de 1923 per la consagració de l’altar major, amb l’assistència de totes les autoritats civils, judicials i militars. Tanmateix, l’obra restà inacabada pel que respecta la façana fins després de la Guerra Civil.
Visita reial
El plànol elaborat per Mossèn Martí ens ajuda a fer-nos una idea de la profunda transformació del vell temple parroquial, que tenia la seva entrada principal pel carrer de Gràcia. Ara, després de la compra i demolició de les cases adjacents, la façana es girava i s’orientava cap a la plaça de l’Ajuntament. La vella església disposava de 39 metres de llargada i 8,80 m. d’amplada en la nau central; la nova s’amplià a 58 m. de llargada i 10 m. d’amplada. El temple d’estil neogòtic consta de tres naus amb presbiteri amb vuit columnes i una superfície de 200 m2. La nau central està separada per set columnes a cada costat. El perímetre total del temple abasta 1.144 m2 amb una alçada de 20 metres.
El 21 de maig de 1924 va tenir lloc una de les principals cerimònies celebrades en el nou temple amb motiu de la visita a la ciutat dels reis Alfonso XIII i Victoria Eugenia. Després de la visita d’Alfons XIII l’any 1904, va ser la segona i darrera visita del monarca a Sabadell, amb 20 anys de diferència entre les dues. En aquesta segona ocasió ho feia acompanyat pel dictador, Miguel Primo de Rivera, els generals Milans del Bosch, Vallespinosa, Muslera i Pedrés, els marquesos de Viana, de las Torres de Mendoza i de Bendaña, la duquessa de San Carlos, el majordom de la casa reial, el comte de Fígols, o el president de Diputació de Barcelona, Alfons Sala, el Baró de Viver, entre d’altres personalitats.
La parella reial entraren a l’església sota tàlem, portat pels regidors de Sabadell, mentre sonaven els acords de la Marxa Reial, executada per la Banda Municipal, on es cantà un solemne Te Deum.
En els primers compassos de la Guerra Civil, el 21 juliol de 1936, l’església arxiprestal de Sant Fèlix tornaria a ser cremada i saquejada com tots els temples catòlics i els locals de les comunitats religioses de la ciutat, Santuari de la Salut inclòs.
A la Causa General del franquisme, instruïda a la primera postguerra, s’avaluaren en 900.000 pessetes els danys produïts pel saqueig d’aquesta església que serà reconstruïda sota l’alcaldia de Josep Maria Marcet; però, això, serà matèria d’una altra entrega d’aquesta secció.
Bibliografia
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miguel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CARDONA i AGUT, Josep. Històries i fantasies. Ed. Biblioteca Sabadellenca, 1932
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918, Ed Riutort, 1978.
MARTÍ i ALBANELL, Frederic. Notes històriques de la Parròquia de Feliu de Sabadell. Ed. Biblioteca Sabadellenca, 1933.
VOLTES, Pedro. La Semana Trágica. Ed. Espasa Calpe, Madrid, 1995.
