Saturnino Nicolás Antolino, més conegut com a ‘Lino’ va tenir un paper protagonista en la repressió i els assassinats en els mesos del terror roig, en els primers compassos de la Guerra Civil. Va ser un personatge fosc del qual no hem trobat cap fotografia, una dada en si mateixa significativa. Aquesta és la seva semblança biogràfica.
L’historiador Esteve Deu xifra en 98 les persones assassinades a Sabadell, la majoria entre setembre i desembre de 1936, en els mesos dels terror roig (més info: ‘Els primers compassos de la Guerra Civil‘). D’aquest total, 40 casos han estat imputats a les Patrulles de Control sabadellenques i els altres a patrullers d’altres localitats on s’havien amagat. Per categories, 36 eren religiosos, 31 eren empresaris i professionals, 25 assalariats de diferents professions i sis carlins que havien participat en el cop d’Estat. Alguns d’ells havien militat en la Unión Patriótica, el partit únic de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la Lliga Catalana (Regionalista a la monarquia alfonsina), Acció Popular Catalana, secció catalana de la CEDA de Gil Robles. La majoria tenien en comú haver recolzat la candidatura del Front Català d’Ordre que s’enfronta al Front d’Esquerres (versió catalana del Frente Popular) a les crucials eleccions de febrer de 1936.
Totes les fonts consultades coincideixen a senyalar a Saturnino Nicolás Antolino, ‘Lino’, com el cap de les Patrulles de Control responsable d’aquests assassinats, així com de la crema d’esglésies i del saqueig de cases de fabricants i burgesos. Nascut a Santomera (Múrcia), Lino va instal·lar-se a Sabadell molt jove on treballà pel seu comte de minaire en la construcció de pous d’aigua. Abans de la proclamació de la República, va treballar també per l’empresa de Francesc Prat i de guardabosc d’una propietat de Silvestre Romeu Fatjó de la que va ser acomiadat i a qui va assassinar l’agost de 1936. Tanmateix, com escriu Josep Antoni Pozo, Lino “va ser conegut no tant pel seu ofici de minaire sinó per actuar com a pistoler i guardaespatlles de dirigents sindicals de la Federació Local de Sindicats (FLS)”.
Pistoler i guardaespatlles
El mes de juliol de 1932, Lino va ser detingut per la seva participació en una acció violenta. La FLS va pagar la fiança de 1.000 pessetes per sortir en llibertat, “la qual cosa sembla indicar -escriu Pozo- que com a mínim ja des d’aquell moment formava part de la guàrdia que garantia l’autodefensa de l’organització i dels seus dirigents”.
En el context de les lluites pel control del poderós sindicat entre els radicals de la FAI i els trentistes moderats, a l’octubre de 1932, Josep Moix (dirigent dels trentistes i futur alcalde de Sabadell), va patir un atemptat a la Penya Arraona, on es reunien els trentistes. Va resultar ferit a la cama i, segons escriu Andreu Castells, “la FLS que després de l’atemptat contra Josep Moix s’havia preparat per respondre cop per cop” va ordenar a “Lino, que feia com de guàrdia personal dels sindicalistes” anar fins a Manufactures Carol (Cal Jepó) amb el pretext de comminar a uns minaries anarquistes a abandonar la feina perquè no havien respectat la decisió del sindicat de repartir-la entre els obrers aturats. En el curs de la discussió, Lino va treure la pistola, va matar a Francesc Fournier Casas, de 35 anys, natural d’Alcolea de Cinca, i va ferir greument a José Esparza Olmedo, nascut a Santomera com el mateix Lino.
Els sindicalistes de la FLS, comandats per Moix, organitzaren 10 d’abril de 1936 al cinema Imperial una mena de judici popular contra l’alcalde Magí Marcé, el regidor de governació Vicente Cano i el diputat Joan Ferret, tots ells del Círcol Republicà Federal (CRF), acusats de connivència amb la repressió que va seguir als fets del 6 d’octubre de 1934. “Josep Moix, erigit en fiscal, -escriu Castells- prengué la paraula. La seva eloqüència fogosa tingué l’auditori pendent; hi hagué una interrupció. El fill de Magí Marcé, l’Avenir, va titllar Josep Moix de mentider. Però Josep Moix havia destacat al costat de l’Avenir, el violent Lino, amb l’ordre severa que li deixés dir tot el que volgués, i que el protegís. Lino feia respecte pel seu historial agressiu i ningú del voltant no bellugà ni un dit”.
La caça de l’home
L’esclat de la Guerra Civil provocà l’enfonsament de les institucions republicanes. Els ajuntaments foren substituïts pel Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes. A Sabadell, començà a funcionar el 22 de juliol de 1936 en base als membres de Comitè d’Enllaç del Front Popular i Organitzacions Obreres. Aquest Comitè de Defensa es dissolgué el 22 d’octubre de 1936 per el nou Consell Municipal (Ajuntament) segons el reglament de la Generalitat per donar cobertura legal als ajuntaments revolucionaris. A l’ombra del Comitè de Defensa -explica Castells- operava el Comité de Pressió que elaborà una llista negra de personalitats de dretes a executar. “Allà es condemnava a mort o es salvaven les persones acusades” i es transmetia informació a d’altres comitès sobre aquests refugiats a altres localitats, com va ser el cas del tinent coronel de la Guàrdia Civil, Manuel Tegido Gimeno”, assassinat a Guardiola de Berguedà.
“La caça de l’home a Sabadell va començar a primeres hores del dia 21 de juliol”. A la Causa General, instruïda pel franquisme acabada la guerra, figuren els 19 acusats de ser els responsables dels assassinats perpetrats per les Patrulles de Control, entre ells Lino i el seu fill, Ramón Nicolás Nicolás. Esteve Deu ens ha proporcionat un quadre sinòptic del perfil d’aquests patrullers. La majoria eren obrers manuals, especialment de la construcció, nascuts fora de Sabadell i resident a barris de la perifèria. Segons es desprèn dels sumaris- explica Castells- “els consells de cuneta tenien lloc als volts de la ciutat (…) En conjunt anaven en un cotxe la víctima i uns quatre homes armats amb carrabines i pistoles (…) els patrullers, després d’ajudar-se amb conyac, disparaven tots de cop vers la testa i el tòrax de les víctimes i tot seguit marxaven”.
Castells recull la versió de Magí Colet, que seria dirigent antifranquista del Front Nacional de Catalunya (FNC) a la postguerra. A inicis de 1937 el departament de Justícia de la Generalitat va intentar acabar amb els assassinats “incontrolats”. A Sabadell va enviar un destacament armat, del qual formava part Colet, per detenir Lino, la sinistra fama del qual havia arribat a la Generalitat. “Malgrat la persecució, Lino pogué fer-se escàpol saltant per les eixides del veïnat”. Després d’això, Lino es refugià al seu poble natal de Santomera.
Negocis a Santomera
Segons Pozo, efectivament, coincidint amb els fets de maig de 1937, “molts patrullers com Lino començaren a tenir problemes amb la justícia republicana”. Lino en la seva declaració exculpatòria davant el tribunal, afirmà que va sortir de Sabadell cap a Santomera el 24 de juliol de 1936. Seguint les ordres de l’alcalde Moix i del regidor Arderius, va acceptar el càrrec de delegat de Compres del Comitè de Proveïments de l’Ajuntament i va trigar tres o quatre mesos en tornar a la ciutat. Segons la seva versió, va renunciar al càrrec el gener de 1937, va decidir establir-se pel seu compte amb Francisco Sánchez Martínez, patruller com ell, i José Castejón Fernández. Adquiriren un camió per 13.000 pessetes i es dedicaren a comprar bestiar, ous i aviram per a l’escorxador de Sabadell. A mitjan del 1937, Lino s’instal·là definitivament a Santomera amb la seva família. Per tot això, no havia pogut cometre els assassinats dels que l’acusaven, ja que no hi era a la ciutat.
Pozo considera que aquesta versió no és creïble. Al seu parer, resulta lògic que les autoritats municipals volguessin apartar Lino oferint-li un càrrec permanent; ara bé, no és versemblant que estiguis fora de Sabadell en els mesos del terror roig, atès els nombrosos testimonis en contra seva. Aquest autor suposa que Lino s’instal·là a Santomera cap a finals de 1937, on romandrà fins al final de la guerra i on, sembla ser, que sostingué un comportament contrari al que protagonitzà a Sabadell. Fins i tot, es diu -escriu Castells recollint la versió de Colet- que va salvar un bisbe.
Consell de guerra i pena de mort
Les tropes franquistes ocuparen Múrcia a finals de març de 1939. Dies després, el 3 d’abril, Lluís Romeu Fatjó, germà de Silvestre, envià una carta a l’alcalde de Santomera demanant la detenció de Lino, que havia estat el cap de “una banda de asesinos” a Sabadell. Silvestre Romeu Fatjó va ser detingut i assassinat per una Patrulla de Control, comandada per Lino, la nit del 13 al 14 d’agost de 1936 a la seva casa d’estiueig a Ribes de Freser. Lino i el seu fill Ramón foren detinguts l’11 d’abril de 1939. Segons la versió de Colet, Lino va ser capturat per les tropes italianes quan intentava fugir “amb maletes carregades de valors”. En qualsevol cas, el jutge militar de Múrcia s’inhibí a favor de la Auditoria de Guerra de la Quarta Regió Militar i tant Lino como el seu fill foren traslladats a Barcelona per a ser processats.
La notícia de la seva detenció provocà un allau de denúncies en contra seva a la comissaria de Sabadell. El Consell de Guerra es celebrà el 25 de gener de 1940. Foren condemnats a la pena de mort al considerar-se provat que havien intervingut en 200 assassinats a Sabadell i comarca. Entre ells, s’atribueixen a Lino, entre d’altres, les morts dels religiosos Àngel Rodamilans, Gaietà Clausellas, dels empresaris Silvestre Romeu, Josep Germà, Daniel Casas, Genís Ferran, Joan Pla, Amadeu Torrents -aquest darrer amb patrullers de Terrassa- i de Josep Ferrer. Al seu fill, Ramón, se l’imputà la participació en quatre d’aquests assassinats.
El fiscal va demanar per a tots dos que la pena de mort fos executada per “garrote vil”, reservada per delictes especialment esgarrifosos. La petició va ser desestimada. Lino va ser afusellat al Camp de la Bota la matinada del 3 de juliol de 1940. Malgrat totes les seves declaracions per exculpar-lo, el seu fill va córrer la mateixa sort cinc dies després.
A parer de Pozo, “gairebé totes les acusacions fetes a Lino -igual que les de tants i tants processats- es basaven en rumors o comentaris dels quals es van fer ressò els testimonis que apareixen als sumaris. Només hi ha una excepció en el testimoni presentat per Consol Fatjó Tintorer i Mercè Moratonas Puig, mare i vídua de Sílvestre Romeu Fatjó”. Aquestes dones presentaren una denúncia a la delegació d’Informació i Investigació de Falange de Sabadell on afirmaren ser testimonis presencials a Ribes de Freser de la detenció de Silvestre Romeu i del seu amic Josep Llobet, que s’allotjava a la mateixa casa. Al cap d’unes hores, Romeu i Llobet van aparèixer morts en una cuneta de la carretera de Ripoll a Vic. Les dones van reconèixer Lino, que manava la patrulla, perquè havia treballat de guardabosc en un vedat de caça de la família.
Respecte al seu fill, Ramón, Pozo observa ni tan sols se’l va sotmetre a una roda de reconeixement davant les persones que havien declarat haver-lo vist en les detencions i assassinats.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
– Sabadell informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
DEU, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
POZO, Josep Antoni. Sota el pes de la victòria. La repressió franquista en la immediata postguerra. Pagès editors, Lleida, 2024.
