Tres cementiris ha tingut Sabadell al llarg de la seva història. El projecte de construcció d’un tanatori al barri de Gràcia i l’aprovació definitiva del Reglament de cerimònies civils de l’Ajuntament de Sabadell resulten un bon motiu per recordar la seva història.

A Europa, fins amb l’arribada de les idees de la Il·lustració, al segle XVIII, els enterraments es realitzaven al voltant de les esglésies parroquials. El creixement demogràfic i els efectes mortífers de diverses epidèmies com la pesta o el còlera menaren a traslladar els cementeris extramurs de les ciutats.

França, com en d’altres tantes coses, va ser la pionera. Sota el regnat de Lluís XV, l’any 1765, s’aprovà la Reial Ordre de Trasllat dels Cementeris i més tard, el 1776, la prohibició explícita d’enterrar a les parròquies i a l’interior de la ciutat.

A Espanya, sota el regnat del dèspota il·lustrat Carles III i a imitació de la legislació francesa, es redactà, l’any 1785, el Reglament de Cementiris que es completà amb la Reial Cèdula de 1787. El Vaticà havia instituït des del 1614 l’anomenat ritual romà per als funerals que es desenvolupava en tres actes: la vetlla a casa del difunt, la missa a l’església i l’enterrament al cementiri amb dues processons per traslladar el difunt. Les incineracions, considerades una pràctica pagana, estaven expressament prohibides. El ritual es mantingué fins al 1969, en el context de les reformes modernitzadores del Concili Vaticà II.

Aquestes mesures higienistes -com indica Ana Fernández Álvarez- obriren un conflicte polític i econòmic entre l’Església catòlica i l’Estat absolutista. Els espais funeraris deixaven de ser controlats exclusivament pel poder eclesiàstic i passaven a ser competència del poder civil en un llarg procés de secularització. Així, les Juntes d’Administració dels cementiris estaven presidides pels alcaldes, però amb el rectors de les parròquies com a vicepresidents. De fet, calia la llicència del bisbe de la diòcesi per les inhumacions en el cementiri catòlic.

El procés de secularització es completà en la Revolució liberal, amb les desamortitzacions de les propietats de l’Església de Mendizábal (1836) i Madoz (1854). Des del punt de vista econòmic, les parròquies perdien una part important dels seus ingressos per celebrar els ritus funeraris que, a la Constitució progressista de 1869, es deixava a la voluntat dels feligresos.

A Sabadell, fins a començament del segle XIX, els morts s’enterraven al fossar annex a l’església de Sant Fèlix als actuals carrers de Gràcia i de la Rosa on s’obrí cal Juncà, la primera ferreteria de la vila.

El segon cementiri: Taulí

Els efectes de les epidèmies i l’èxit de les idees il·lustrades menaren l’any 1819 a traslladar el fossar de Sant Fèlix extramurs de la vila a l’actual plaça del Taulí, llavors ben lluny del casc urbà. Tanmateix, l’Església continuava exercint el control dels sepelis. Fins i tot, la parròquia disposava d’un equip d’artesans i obrers per fer-se càrrec de tot l’ofici funerari. Devem a Marian Burguès un acolorit testimoni sobre com es celebraven els enterraments al Taulí anomenat popularment campo santo que no ens resistim a transcriure:

 “La porta d’entrada donava enfront del carrer de Bufí (…) La conducció del cadàver al cementiri es feia a braços i pels veïns del finat; l’enterramorts, el Gamell, seguia al difunt amb una tauleta, baixa de petges, per a posar-hi la caixa quan reposaven o cantaven absoltes. Si era un infant, els infants veïns el conduïen i, després de l’enterro, la casa els obsequiava amb un pa de quatre crostons cada un. Això era un llaminadura que feia desitjar la mort de tots els malats petits.

“Allavors -continua Burguès- el morir-se costava barat. Com més ha crescut Sabadell, més cara ha costat la mort. Drets de cementiri, caixa i òbit, 15 pessetes. Als avars no els calia patir per les despeses que feien les seves despulles”. A més, “no hi havia indústria de baguls per enterrar els que es morien. Els fusters eren els encarregats d’anar vestir els morts, prendre’ls la mida i fer-los la caixa. Alguns havien deixat d’aprendre l’ofici de fuster perquè els morts els feien por (…) Després ja hi hagué un magatzem de baguls de totes mides, com els sabaters tenen tots els números de sabates fetes. La majoria de caixes es pintaven de negre, fet al tremp, amb una creu blanca. La caixa costava 12 pessetes (…) En aquell temps les dones eren les que més seguici feien en tots els enterros; els homes hi anaven amb capa; qui no en tenia en manllevava. Tothom anava a peu fins al fossar o ninxo; de tombes no n’hi havia; això és més nou; un ninxo i vinga a fer pisos”.

Finalment, per acabar amb els seus records d’infantessa sobre el tema, escriu: “De tant en tant i sobretot a l’hivern, corria que sortien fantasmes blancs del cementiri (…) I no és pas que no hagi motius, car damunt del mateix cementiri hi ha cases habitades per gent que tal volta hi tenen els pares o avis enterrats”.

El cementi de Sant Nicolau       

L’estat de degradació del cementiri del Taulí, el creixement urbanístic de la ciutat i el triomf de les idees il·lustrades conduïren, al final de la dècada de 1850, a endegar el projecte de construcció d’un nou cementeri. El 27 de novembre de 1862 es reservà el camp de Sant Nicolau, al costat del Santuari de la Salut i a l’altra banda del Ripoll, per encabir el modern cementiri municipal.  

Van haver-hi complicacions per adquirir els terrenys propietat de Joan Alemany. Per evitar l’expropiació forçosa, dos fabricants, Joan Casanovas i Joan Gorina, s’oferiren a comprar-ho com a particulars fins que l’Ajuntament aconseguís el préstec. Finalment, l’Ajuntament els adquirí per 90.000 rals a Gorina que els havia comprat a Alemany.

El projecte fou encarregat a l’arquitecte Josep Buixareu Gallart, però en no avançar les obres fou designat per dirigir-les el mestre d’obres sabadellenc Josep Antoni Obradors Poch, sota la supervisió de l’arquitecte de la Diputació de Barcelona Daniel Molina Casamajor. Les obres començaren el 23 de març de 1863 i el Cementiri Municipal s’inaugurà 15 mesos després, el 26 de juny de 1864. La façana principal, orientada a l’oest, fou bastida el 1876 per l’arquitecte Francesc Renom Romeu.

El cementiri de Sant Nicolau respon als cànons de l’arquitectura funerària de l’època d’inspiració burgesa i conservadora que cerca amb l’estil neoclàssic transmetre una sensació d’ordre i autoritat. Tot i que, amb el pas del temps. anirà evolucionat per adoptar formes estètiques del modernisme que, a parer de Fernández, degeneraren en un manierisme decadent.

El recinte funerari s’estructurà a partir d’una planta octogonal amb uns eixos simètrics formant una creu grega i una plaça central on l’any 1891 es bastí l’església obra de l’arquitecte municipal Miquel Pascual Tintorer. Pel costat l’oest, la planta s’allarga amb un mig octògon fins a la façana principal amb la casa del custode, encarregat d’obrir, tancar i del manteniment del recinte i de la utopsia mèdica. Un disseny força original doncs rarament dins del neoclassicisme s’opta per la planta octogonal.

Originalment, el cementiri ocupava 18.192 metres quadrats per al cementiri, 1.032 pels edificis i patis annexes, i un petit espai de 432 metres quadrats pels enterraments dels no catòlics. A partir d’aquest disseny s’aniran realitzant successives ampliacions i reformes. Només esmentaren, una de les més important, iniciada l’any 1920 per l’arquitecte municipal Josep Renom Costa, que no s’acabà fins anys més tard.

El cementiri dels dissidents

Un passeig per la part vella del cementiri de Sant Nicolau ens mostra com la ciutat dels morts reprodueix les estructures socials jeràrquiques de la ciutat dels vius. Aquí proliferen les luxoses tombes, panteons i mausoleus de les famílies del grans fabricants de la ciutat. Es tracta d’unes obres de gran qualitat artística, algunes en un estat deplorable estat de conservació, que constitueixen un veritable museu a l’aire lliure. Al seu costat, els modestos nínxols de les famílies de les classes treballadores. Uns serveis funeraris que anirien augmentant de preu i serien la base del negoci de mutualitats i companyies especialitzades en sufragar els decessos mitjançant quotes mensuals. 

En el marc de la Revolució Gloriosa i malgrat la forta oposició de l’Església, el 17 de juliol de 1870, es promulgà la llei que instituïa els Registres Civils i permetia la celebració de matrimonis i enterraments civils. Tomàs Viladot, aleshores jutge municipal, va fundar l’associació La Emancipación, Sociedad de Actos Civiles amb l’objectiu d’ajudar aquells ciutadans no catòlics que havien de sortejar molts entrebancs per celebrar un funeral civil. De fet, l’esmentat espai reservat al Cementiri Municipal, conegut popularment com el cementiri dels dissidents, estava concebut per donar sepultura als suïcides o aquells no professaven la religió catòlica. 

L’entitat comptava inicialment amb 50 socis que pagaven una quota mensual per sufragar les despeses. Per fer un enterrament civil, calia una certificació d’ateisme signada pel rector de la parròquia que en moltes ocasions es negava estendre; aleshores, s’havia de recórrer a l’alcalde i tornar a començar. L’any 1887, un grup de no catòlics adreçà una carta a l’alcalde per queixar-se de la prohibició d’aixecar qualsevol mena de tomba monumental.

Fins l’any 1902 no s’erigirà el primer mausoleu al cementiri dels dissidents, on reposen les restes del fabricant Josep Romeu Brujas, ple de símbols de la maçoneria, obra de Francesc Romeu Renom.

Bibliografia

BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Joan Sallent, impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904), Vol. II, Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Ana. El Cementiri de Sant Nicolau. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000.

Foto portada: cementiri de Sant Nicolau. Edició postal de Clemente Oliveró. Sabadell. Font: catalàg Imagina / AHS.