Tracem la semblança biogràfica d’un dels pintors sabadellencs més importants del segle XX. Un artista que va desenvolupar gran part de la seva trajectòria artística a França, però que mai va perdre la connexió amb la seva ciutat natal on va morir
Xavier Oriach Soler va néixer a Sabadell el 20 de novembre de 1927 a la plaça de les Marquilles, fill Xavier Oriach Batista i Maria Lluïsa Soler Massagué. Per la branca paterna pertanyia a una de les nissagues de terratinents sabadellencs més antigues que al segle XX donaria el nom a un barri de la ciutat. El document més antic de la família data de 1496, el testament de Margarida Oriach; tot i que, la primera referència escrita del Mas Oriach, és de 1559. Durant l’Antic Règim, els Oriach prosperaren i ampliaren les seves propietats i negocis a la vila fins a finals del segle XVIII quan s’inicià la lenta decadència de la històrica nissaga. Finalment, l’any 1896, Joan Oriach Barata va vendre a l’industrial sabadellenc Joan Saus Fainé la masia que la família havia ocupat durant 9 generacions.
L’avi del pintor, Joan Oriach Llorens, va recuperar part de l’antic esplendor de la família vinguda a menys a l’associar-se amb la filatura dels Gorina. Casat amb Coloma Batista Aymerich, tenien casa al Passeig de Gràcia de Barcelona i es passejaven amb carruatge de cavalls anglès. Joan Oriach va morir als 60 anys, deixant orfes cinc fills barons, el tercer del quals, Xavier Oriach Batista -pare del pintor-, que va contraure matrimoni molt jove amb Maria Luïsa Soler Massagué, filla del teixidor amb teler propi Valentí Soler Casajona i que per la banda materna estava vinculat a la família dels fabricants del mateix cognom.
Xavier i Maria Lluïsa s’havien conegut al cercle d’Albert Rifà Planas (1878-1963), oncle de Maria Lluïsa, el prestigiós fotògraf modernista, amic i seguidor de Joan Vilatobà inspirador de la denominada fotografia pictorialista a Catalunya. Albert Rifà, casat amb Mercè Massaguer i sense fills, va protegir a la jove parella que s’instal·là a la seva casa-estudi a la plaça de les Marquilles en la que va néixer Xavier.
L’estudi fotogràfic d’Albert Rifà
En diversos escrits, la historiadora de l’art sabadellenca Maia Creus ha reconstruït la biografia i la trajectòria artística del pintor a qui va conèixer personalment i amb qui va fer amistat el 1991 quan Oriach va retornar a Sabadell.
Als anys d’infantesa del petit Xavier, l’estudi de Rifà era el punt de trobada dels grans pintors sabadellencs de la primera meitat del segle XX com els Vila Arrufat, Vila Puig, Ramon Folch, Vila Casas, Andreu Castells… D’altra banda, el seu germà Mateu, violinista i més endavant director de l’Escola Municipal de Música i primer director de l’Orquestra Simfònica del Vallès, li comunicà el gust per la música. La influència dels Rifà, especialment d’Albert, serà determinant en la formació del futur pintor.
El seu pare va muntar un negoci propi de magatzems de teixits a Sabadell on es va arruïnar, segons explica Maia Creus “per culpa de les fabuloses factures mai liquidades del magatzemista madrileny, el senyor Bustillo”. I és que Timoteo Bustillo López, del Partido Liberal, mantenia àmplies relacions comercials i de cacic polític amb els grans fabricants sabadellencs. A la Restauració borbònica, Bustillo va ser diputat a Madrid pel districte de Sabadell durant una dècada (1893-1903).
Xavier Oriach Batista presentà la suspensió de pagaments i demanà l’aval financer d’Albert Rifà, cosa que finalment comportarà l’embargament de casa seva i els estris professionals de fotògraf, a la plaça de les Marquilles, per eixugar els deutes. Els dos matrimonis marxaren a Barcelona on muntaren la sastreria Goya, al costat del teatre de mateix nom.
Tanmateix, el negoci no acabà de rutllar i els seus pares decideixen marxar el 1934 a València per muntar un negoci de confecció, Manufacturas Levante. Per la seva banda, Albert Rifà i la seva dona tornaren a Sabadell on s’instal·laren en una casa-estudi a la Via Massagué n. 44. Mentre els seus pares muntaven el negoci a València, el petit Xavier queda a càrrec del seu oncle avi Albert i es matriculà a les Escoles Pies. Dos anys després, amb l’esclat de la Guerra Civil, el nen es reuneix amb els seus pares a València. Acabada la guerra, va tornar a casa del seu oncle avi a Sabadell on, a banda dels estudis d’ensenyament general als Escolapis, començà a dibuixar i a pintar animat pels artistes que freqüentaven el taller del seu oncle avi Albert, com Joan Vila Casas, Manolo Hugué, Joan Mauri, Antoni Vila Arrufat, Molins del Mur o Joan Vila Puig.
En aquells anys d’infantessa, la seva vida va transcórrer entre Sabadell i València. Al complir els 16 anys es reuneix amb els seus pares per ajudar-los en el negoci familiar a València.
València i el Grup Zeta (1943-1951)
El seu pare aviat s’adonà de la manca de traça del seu fill pels negocis i el comerç i l’animà a seguir la seva vocació inscrivint-lo als cursos de dibuix i composició del pintor Manuel Sigüenza.
L’any 1944, amb el permís patern, ingressà a l’Escola de Belles Arts de València. Allí va ser membre actiu del Grup Zeta, fundat el 1947, un col·lectiu de joves artistes que cercaven practicar un “art nou”, alliberat de l’academicisme de la pintura hispànica. Entre ells cal esmentar José Benedito, Vicente Castellano, Jacinto Gil, Manuel Gil, Víctor Manuel Gimeno, Custodio Marco, Federico Montaña, José Vento…
Entre 1948 i 1951, Xavier Oriach participà en totes les exposicions col·lectives del Grup Zeta a València, Santander o Estocolm. A Sabadell, el març de 1950, exposà a l’Acadèmia de Belles d’Arts de Sabadell en la col·lectiva Grup Zeta, considerada la primera manifestació d’avantguarda de l’ambient artístic local.
París, (1951-1979)
Llavors París, com ara Nova York, exercia una funció de capitalitat mundial de l’art contemporani i era el pol d’atracció d’artistes del món sencer. L’any 1951, amb 24 anys, va poder realitzar el seu somni de continuar la seva formació a la capital francesa, gràcies a una beca de l’Institut Francès de València. També era una manera de fugir de la grisor de l’Espanya franquista.
El 14 de gener de 1951 s’instal·là a París, al Col·legi d’Espanya de la Ciutat Universitària. Els primers temps foren molt durs doncs havia de treballar pel seu manteniment; així ho va fer amb diverses feines des de drapaire a professor de llengua castellana. Tanmateix, a París va fer amistat amb d’altres artistes catalans i espanyols com Joan Vila Casas, Josep Guinovart, Xavier Valls, Jordi Mercadé, Chillida o Palazuelo que li donaren suport i l’ajudaren a integrar-se en el cercles elitistes de l’art parisenc.
L’any 1952 va contraure matrimoni amb Françoise Néron Richer, estudiant de Belles Arts i dissenyadora de moda, amb qui tingué quatre fills. La boda coincidí amb l’inici del seu reconeixement com a pintor gràcies a les primeres crítiques favorables d’influents crítics d’art com Pierre Desgargues a Les Lettres Françaises i d’Henri Herault a L’Amateur de l’Art.
Aquestes crítiques propiciaren la seva primera exposició, el 1953, a la prestigiosa Galerie Bretau a la que assistiren a banda del personal de l’ambaixada espanyola, nombrosos crítics i artistes de renom. El seu amic i pintor Manuel Duque, format a Sabadell, va ajudar-lo a obrir-li les portes de la citada galeria. D’altra banda, escriu Maia Creus, va ser a París on sorgiria el “germen” del Grup Gallot després la trobada de Duque i Oriach amb el pintor sabadellenc Antoni Angle i el pintor polonès Gabriel Morvay.
Entre 1956 i 1958, Xavier Oriach exposa regularment a la galerie Saint-Placide a París o la galeria Cimaise entre d’altres i formà part de l’anomenada “nouvelle école de París” de la dècada dels 50. També, participà en diverses exposicions col·lectives com le Salon de la Jeune Peinture, Comparasions, Grands et Jeunes d’aujord’hui, Salon de Mai, Réalités Nouvelles…
Oriach va evolucionar des de l’expressionisme i el fauvisme, encara figuratiu, de la seva joventut a la recerca de formes cada cap més abstractes i que els historiadors de l’art qualifiquen d’expressionisme abstracte.
Normandia (1979-1991)
L’any del seu matrimoni Oriach va descobrir el poblet de Jouy-sur-Eure de poc més de 300 habitants a l’Alta Normandia on adquirí un casalot que va reconvertir ell mateix, amb paciència d’artesà, en un taller de pintura que esdevingué el punt de cita d’artistes i dels seus nombrosos amics. L’any 1979 decideix marxar de París i instal·lar-se amb la seva dona i fills a Joy-sur-Eure.
Allí va impulsar el projecte de crear un Centre d’Art Contemporani de Jouy-sur-Eure, amb una gestió descentralitzada i independent, que va comptar amb el suport del Consell Regional de l’Alta Normandia, el Consell General de l’Eure, l’Ajuntament d’Evreux i la Fondation Européenne de la Cultura. El Centre organitzà biennals i exposicions d’artistes de la talla de Tàpies, Ràfols Casamada, Monpó, Tal-Cot, Ubac, Buraglio, Ian Voss, Gilioli, Chavignier, Kerbrat, Briggs o Kirili.
Entre Normandia i Sabadell (1991-2024)
La mort, el 1991, de la seva companya, Françoise, el menà a retornar a Sabadell on mai havia perdut els contactes i on havia exposat regularment. Llavors l’Ajuntament va posar a la seva disposició i d’altres artistes un estudi al Vapor Pissit. Posteriorment, el 1994 comprà uns terrenys al passatge de Riutort, vora de l’Hospital Taulí, on instal·là la seva casa-estudi. En aquests anys, la seva vida va transcórrer entre Sabadell i Normandia, on passava els tres mesos de l’estiu. Xavier Oriach va ser un artista infatigable que va continuar pintant incansablement gairebé fins a la seva mort.
L’any 1997, coincidint amb els seus 70 anys, va ser objecte de tres exposicions importants exposicions a Sabadell, a Belles Arts, Alliance Française i galeria Nova 3. L’any 2013, i com a reconeixement a la seva trajectòria, el Museu d’Art de Sabadell organitzà una exposició retrospectiva, Cartografia pictòrica 1941-2013. Vuit anys després, el 2021, la Fundació Bosch i Cardellach li atorgà el premi de Bàrbar de l’Any. En els darrers mesos de la seva vida va concedir a l’historiador sabadellenc Josep Alavedra una llarga entrevista, de les darreres de la seva vida. Xavier Oriach va morir a Sabadell, el 9 de setembre de 2024, als 96 anys.
Bibliografia
CREUS, Maia. El sòcol de la memòria, una biografia dins Xavier Oriach. Cartografia pictòrica 1941-2013, Museu d’Art de Sabadell, 2013.
– Xavier Oriach. Pintura 2003-2006 dins Xavier Oriach, Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, 2006.
– Xavier Oriach. Un art autre, encore dins Xavier Oriach. Soixante années de peinture, Musée d’Évreux, 2005.
LOZANO i MOYA, Rossend. La irrupció de les avantguardes a Sabadell, 1939-1959. Arraona, revista d’història, n. 27, 2003.
RAMON, David. Xavier Oriach, Vallesos, n. 6, tardor-hivern 2013/2014.
SALA SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
