Eix Macià i Parc Catalunya al 1991.Andreu Massagué/CODEM

‘Història de Sabadell’. L’Eix Macià i la inauguració del Parc Catalunya (1992)

Dimarts de la propera setmana, 21 de març, es compliran 25 anys de la inauguració del Parc Catalunya. Aquí esbossem les vicissituds que portaren a la seva construcció i a la de l’Eix Macià, el projecte urbanístic i econòmic més ambiciós de l’era Farrés.

El primer projecte del Parc Catalunya es remunta al 1928 on figura en el Pla d’Eixampla i Reforma de Sabadell dels arquitectes Josep Renom i Joaquim Manich.

Al final de la dictadura franquista, malgrat l’enorme creixement demogràfic i urbanístic de la ciutat, restava una àmplia zona d’unes 44 hectàrees sense urbanitzar entre els barris de la Creu Alta, Can Rull i Can Borbonyó. El juny del 1977 el ple municipal presidit pel darrer alcalde franquista, Ricardo Royo, va aprovar el Pla Parcial Sector Catalunya que plantejava l’edificació de 3.200 habitatges en aquesta zona. El projecte desfermà la mobilització de l’Associació de Veïns de la Creu Alta, que feia temps reivindicava aquest espai com a zona verda. Així va realitzar una tramesa de cartes per a informar a la població de les conseqüències d’aquest projecte per a la ciutat.

L’agost de 1977 el Pla Parcial apareixia publicat al Boletín Oficial de la Provincia (BOP). Com a resposta l’AV de la Creu Alta va presentar al setembre un recurs d’alçada davant el Ministerio de la Vivienda. Paral·lelament, la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell (FAVS) i 75 entitats ciutadanes s’adheriren a la campanya i, a tal efecte, es constituí la Comissió Permanent del Parc Catalunya per tal de continuar-la. En el marc d’aquesta campanya, el gener de 1978, es presentà a l’Acadèmia de Belles Arts l’exposició titulada Sabadell necessita el Parc Catalunya. Malgrat aquestes mobilitzacions, el govern municipal va aprovar el projecte d’urbanització dels carrers previstos en el Pla Parcial, que fou publicat al BOP al març del mateix any. Immediatament, cadascuna de les entitats que donaven suport a la campanya en favor del Parc presentaren una impugnació a l’esmentat projecte.

Desplegament policial per impedir la plantada d'arbres (febrer 1979). Autor desconegut.
Desplegament policial per impedir la plantada d’arbres (febrer 1979). Autor desconegut.

El restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya va portar a la FAVS a sol·licitar, l’abril de 1978, una entrevista amb Narcís Serra, aleshores conseller d’Urbanisme. Al mes de juny, les 75 entitats enviaren un escrit al president Josep Tarradellas. El moviment veïnal va rebre unes respostes farcides de bones intencions, però cap acció efectiva. El mes de setembre el BOP publicava el Pla Comarcal on en els terrenys del futur Parc Catalunya figuraven destinats a habitatges.

Les entitats defensores del projecte alternatiu tornaren a presentar un recurs d’alçada i organitzaren una sèrie d’actes reivindicatius i festius als terrenys on havia d’ubicar-se la zona verda.

El 18 de febrer del 1979 el Gobierno Civil prohibí la plantada de 800 arbres al Parc impulsada per la Comissió ciutadana. Per tal de fer efectiva l’ordre es va implementar un impressionant desplegament policial. Després de llargues negociacions entre els organitzadors de l’acte, al que assistiren unes 500 persones, i els comandaments de les forces d’ordre públic, s’acordà que podia celebrar-se el festival i la cercavila, així com la plantada simbòlica de quatre arbres. No obstant això, a la tarda es plantaren de manera clandestina uns 80 arbres més. Per la seva banda, la Unió Excursionista de Sabadell (UES) presentà un audiovisual sobre el futur del Parc.

Les eleccions municipals d’abril de 1979 donaren la victòria al PSUC i altres partits contraris al projecte oficial i favorables a la construcció del Parc. De fet, a la campanya electoral, s’organitzà un debat públic sobre el Parc Catalunya on participaren totes les candidatures que concorrien en aquests comicis. Aquell mateix any molts actes de la Festa Major van celebrar-se als terrenys el Parc. Tanmateix, aviat van aparèixer dissensions entre la Comissió ciutadana i l’Ajuntament. El 1980 l’Ajuntament fa una exposició pública del seu projecte on s’esbossava el projecte de l’Eix Macià. Al maig de 1980 la Comissió presentà una proposta alternativa a la municipal on propugnava que no hagués cap edificació i el conjunt dels terrenys fossin dedicats a zona verda. Aquesta seria la darrera acció de la Comissió que, mitjançant un comunicat, anunciava la seva autodissolució.

Plantada d'arbres als terrenys del Parc Catalunya (febrer 1986). Autor: Andreu Massagué/CODEM
Plantada d’arbres als terrenys del Parc Catalunya (febrer 1986). Autor: Andreu Massagué/CODEM

El 23 febrer de 1986, quan més del 90 per cent dels terrenys eren de propietat municipal, es va fer una plantada d’arbres, aquest cop dirigida des de l’Ajuntament. Hi van participar 170 entitats cíviques i centenars de ciutadans. Els arbres de diverses espècies, prèviament seleccionats, podien ser comprats per les entitats i la ciutadania per a ser plantats en uns indrets predeterminats.

L’operació de compra

Segons el Pla General de Sabadell i Comarca del 1978, la zona de l’Eix Macià i el Parc Catalunya estava qualificada de sòl urbanitzable programat i es contemplava la creació d’un parc de petites dimensions. Els terrenys del futur Parc Catalunya pertanyien a 22 propietaris. La majoria de les finques tenien com a titulars a més de tres persones i pràcticament en tots els casos havien estat adquirides per herència. Aquesta fragmentació de la propietat va impedir que cap d’ells tingués el suficient terreny per impulsar una promoció immobiliària. Tampoc s’hi van posar d’acord per a formar una junta de compensació per promoure l’edificació. A més, si volien construir, havien de fer-se càrrec d’una sèrie d’obres d’infraestructures. Això, unit a la pressió popular, va propiciar que molts propietaris es decantessin per vendre les seves finques a l’Ajuntament.

En una primera fase, el govern municipal va anar per la via d’adquirir aquestes propietats; d’altra banda, l’única possibilitat segons la legislació vigent a l’època. Posteriorment, arran d’unes modificacions de les normatives urbanístiques, s’aplicà l’expropiació forçosa. Cap a finals del 1983, l’Ajuntament havia escripturat 25,85 hectàrees, mentre que hi havia ofertes pendents d’acceptació d’altres 84 hectàrees que, en total, representaven un 70 per cent dels terrenys. En els anys següents, fins al 1988, continuaren les compres i s’intensificaren les negociacions amb els propietaris reticents a vendre.

El projecte urbanístic

Paral·lelament a aquestes operacions, els serveis tècnics municipals examinaren diversos projectes d’ordenació urbanística del sector.

A banda del parc, es preveia la construcció de grans equipaments i centres comercials. Aquest pot considerar-se projecte estratègic de l’era Farrés. Es cercava convertir a Sabadell en el centre de l’àrea metropolitana del Vallès mitjançant una oferta de negocis, serveis i comercial a nivell comarcal, l’anomenada ‘City del Vallès’. Després de la crisi industrial i la fallida del sector tèxtil, l’equip de govern apostava decididament pel sector terciari com a alternativa a la vella ciutat-fàbrica, així com per evitar l’atàvic temor a la suburbialització respecte a la Gran Barcelona.

El 30 d’octubre de 1984 es convocà un concurs d’idees on es van inscriure 148 equips d’arquitectes i es presentaren 53 projectes. El jurat estava format per l’alcalde, Antoni Farrés, el tinent d’alcalde d’Urbanisme, Manel Larrosa, el director general d’Urbanisme de la Generalitat, Joan Antoni Solans, el director general d’arquitectura del Ministerio de Obras Públicas, Antonio Vázquez de Castro, i prestigiosos arquitectes com Josep Maria Llop, Luis Peña i Guillermo Vázquez.

El veredicte va fer-se públic l’11 de juny de 1985. El jurat realitzava un seguit de consideracions prèvies sobre la importància de les dimensions del Parc i la seva relació amb la ciutat, així com de la dificultat de decantar-se per un únic projecte, preferint una solució integradora entre les diverses propostes. Amb aquesta argumentació es va declarar desert el primer premi, de manera que l’Ajuntament tenia les mans lliures per impulsar el seu projecte, sense lligar-ho a cap proposta determinada. El segon premi fou atorgat a Coque Blanco, Jaume Artigas, Marisa García, Josep Prat i Miquel Roig. A més, es donaren tres tercers premis i sis mencions honorífiques.

Després del concurs, l’Ajuntament va encarregar l’avantprojecte d’ordenació de l’Eix Macià als arquitectes Paloma Bardají i Carles Teixidor, que fou presentat el 1986. Així mateix, el gener del 1987, el ple municipal aprovava la modificació del Pla General relatiu a l’avinguda Eix Macià i al desembre del mateix any el del sector comprès entre l’avinguda dels Paraires i la plaça de la Concòrdia. El primer document preveia la delimitació de l’àrea del Parc, la reordenació de la xarxa viària, l’ampliació dels terrenys destinats a equipaments públics i a la creació de zones edificables. En el segon es projectava la creació d’una nova zona residencial, la construcció d’equipaments i espais verds i la redacció d’un Pla Espacial en la confluència del carrer Major.

Les modificacions del Pla General comportaven destinar 26,80 hectàrees pel Parc Catalunya (63,8 per cent de la superfície total), una disminució del 50 per cent del sòl inicialment fixat per als vials i una reducció del 60 per cent de l’índex d’edificabilitat.

La implicació de la Generalitat

El caràcter supramunicipal de l’operació va comportar que l’Ajuntament cerqués el suport de la Generalitat. Així, mitjançant un conveni, es creava el Consorci Urbanístic per al Desenvolupament de Sabadell (CODEM), format per l’INCASOL i l’Ajuntament i l’Institut per al Desenvolupament de l’Eix Macià el Parc Catalunya (IDEMS) de caràcter exclusivament municipal. Al Consorci Urbanístic, el municipi aportava el valor dels terrenys, estimat en 2.200 milions de pessetes (68 per cent) i l’INCASOL 850 milions (32 per cent), corresponent al cost de la urbanització de l’avinguda. Ajuntament i Generalitat es comprometien a repartir-se els beneficis de l’operació en la mateixa proporció de la seva participació i a reinvertir-los en la ciutat. El març de 1988, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, acompanyat per l’alcalde Farrés, visitava els terrenys i signava aquests acords.

Antoni Farrés i Jordi Pujol a la visita dels terrenys (març 1988). Autor desconegut.
Antoni Farrés i Jordi Pujol a la visita dels terrenys (març 1988). Autor desconegut.

Per la seva banda, l’IDEMS, amb participació de tots els grups municipals, es proposà tres grans objetius: 1) l’ordenació urbanística d’aquest sector de la ciutat amb l’obertura d’un nou vial nord-sud a La Riereta, així com relligar els barris de la Creu Alta, la Concòrdia, Can Rull… 2) La plasmació de la reivindicació ciutadana de crear un gran parc urbà i 3) Crear un gran centre terciari i de negocis d’abats comarcal.

La gestió comercial de la venta de les parcel·les de l’Eix Macià s’encarregà a l’empresa municipal VIMUSA i s’orientà cap l’establiment de comerços, oficines, serveis i poc habitatge. La proposta d’ordenació volumètrica fou encarregada per l’Ajuntament als arquitectes Jordi Garcés i Enric Sòria al gener del 1989. Així mateix encomanà als arquitectes Enric Batlle i Joan Roig el projecte d’obres d’urbanització del Parc.

Foto portada: l'edifici comercial, l'any 1991. Autor: cedida.
El Corte Inglés, l’any 1991. Autor: cedida.

La proximitat dels Jocs Olímpics de Barcelona propicià que es construïssin anticipadament els dos hotels previstos. De fet, a l’octubre del 1989, s’adjudicà a la cadena BCN Hotels, la construcció d’un hotel de quatre estrelles i un altre de tres estrelles. El primer dels quals, Gran Hotel Alexandra, s’inaugurà al maig del 1992 (actual Hotel Verdi).

D’altra banda, s’apostà fermament per la instal·lació d’uns grans magatzems com a motor de tota l’operació. Així s’iniciaren les negociacions amb diverses empreses del sector; finalment, El Corte Inglés es decantà per instal·lar a Sabadell el seu tercer centre a Catalunya. A tal efecte es signà, al juliol de 1989, un preacord entre l’Ajuntament i els grans magatzems que obrí les seves portes a l’abril de 1991. Així mateix, es va donar una gran importància a la conveniència de disposar d’un multisales cinematogràfic com a garantia d’ocupació a les nits i els caps de setmana. Al juliol de 1992 s’adjudicava a l’empresa Acesa l’explotació de nou sales cinematogràfiques que començarien a construir-se al març de 1994.

A inicis del 1995, només restava per comercialitzar la parcel·la ubicada entre l’hotel i El Corte Inglés, destinada a una torre d’oficines que hauria de tenir una caràcter emblemàtic i donar personalitat al conjunt de la zona. Seria la futura Torre Milenium.

Les festes d’inauguració del Parc Catalunya

El dissabte i diumenge, 21 i 22 de març del 1992 es celebraren les festes d’inauguració de la façana del Parc Catalunya. Llavors es posaren en servei només set hectàrees de les 43 previstes. La principal atracció fou el llac artificial, amb una capacitat de sis milions de litres d’aigua, amb servei de lloguer d’embarcacions i la cascada. A més, ja s’havien construït els murs perimetrals, l’aparcament i l’amfiteatre. Segons va insistir la regidora d’Urbanisme, Maria Dolors Calvet, el cost de 700 milions de les obres havia estat sufragat amb les plusvàlues de la comercialització de les parcel·les de l’Eix Macià. En el mateix sentit, el gerent de l’IDEMS, Carles Prieto, va avaluar en 3.128 milions de pessetes els beneficis de la venda de les parcel·les que generaven uns dividends mensuals de 270 milions de pessetes.

Eix Macià i Parc Catalunya al 1995. Andreu Massagué/CODEM.
Eix Macià i Parc Catalunya al 1995. Andreu Massagué/CODEM.

Les festes d’inauguració començaren la nit del dissabte amb la posada en marxa de l’enllumenat i es va fer un espectacle amb torxes al temps que es posava en funcionament la cascada. El diumenge milers de persones van acudir a visitar el Parc on, de les 10 a les 14 hores, grups teatrals i musicals desenvoluparen, en diversos indrets, un seguit d’actuacions coordinades per Ton Girona. També es feren visites comentades per personal destinat a treballar en el Parc explicaren el funcionament del serveis de neteja i manteniment. A les festes d’inauguració hi participaren 450 persones amb un cost de set milions de pessetes. En el discurs inaugural, a les grades de l’amfiteatre, l’alcalde Farrés va apel·lar al sentit cívic de la ciutadania per tal de “conservar i mantenir” el Parc que foren seguides per una salva dels trabucaires i un castell de focs artificials.

Els mesos següents va continuar una frenètica activitat a l’entorn de l’Eix Macià. Al mes de maig s’obria al trànsit la Ronda Ponent i al juny s’instal·là la cúpula de l’Observatori Astronòmic, que seria inaugurat un any després. També en aquest més es posà la primera pedra de l’edifici d’oficines de Sabadell Grup Assegurador que s’inaugura l’octubre de 1994. L’octubre de 1992, el president Pujol torna a visitar l’Eix Macià per copsar la dimensió del projecte i al juny de 1993 s’inauguren les Galeries Paddock. Al 1995, l’Eix Macià està pràcticament acabat, ja s’havia construït la primera de les torres bessones que finalitzà al març del 1994 i al mateix mes del any següent s’acabà l’edifici de Del Llac Center. Posteriorment, s’instal·larien els Jutjats i encara més tard la Cambra de Comerç.

Malgrat les grans expectatives generades, l’Eix Macià no va esdevenir en el gran centre de negocis i serveis comarcal que finalment acabaria instal·lant-se al voltant de la B-30. Tampoc va aconseguir la fita de generar el volum d’activitat econòmica capaç de constituir-se en l’alternativa a la indústria. D’altra banda, a nivell urbanístic, va generar una problemàtica dualitat entre el centre històric i el nova centralitat encarnada en l’Eix Macià.

Bibliografia

CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.>
VV.AA. Eix Macià Sabadell. Una experiència de centre metropolità, CODEM, 1995.
Diari de Sabadell. 20, 21 i 24 de març de 1992.

Foto portada: Eix Macià i Parc Catalunya al 1991. Andreu Massagué/CODEM