ANÀLISI: L’ESTAT DE LA CIUTAT
En la perspectiva d’una imminent convocatòria d’eleccions anticipades, el debat sobre la independència de Catalunya, que aixeca passions, centra el debat polític. Des d’una perspectiva local assajarem donar algunes claus interpretatives per entendre el nou escenari polític.
Fa una mica més de dos anys, el 30 de maig de 2010, va celebrar-se a Sabadell la consulta sobiranista, impulsada per la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell (PAS), constituïda al novembre del 2009. Aquest referèndum, sense validesa legal, s’inscrivia en l’onada de consultes, que s’encetà a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009. Sabadell va anar en la tercera de les cinc tongades que finalitzaren a Barcelona.
Els seus promotors aconseguiren una inesperada victòria política al Ple Municipal del 4 de maig, que aprovà una moció en favor de la consulta sobiranista amb els vots de CiU, ERC, Entesa, ICV-EUiA i, sorprenentment, del PSC. Fins i tot, el consistori facilità instal·lacions municipals i urnes pel correcte desenvolupament de les votacions. Una decisió que, sembla ser, va provocar la reconverció de la direcció nacional del partit a la seva secció local.
A Sabadell la recollida de sufragis, l’anomenat “vot anticipat”, s’inicià la diada de Sant Jordi del 2010, sota l’aixopluc de la plataforma ciutadana Sabadell Decideix. Durant aquestes setmanes i en el marc d’una intensa campanya, es recolliren 12.298 vots, una mica més de la meitat del còmput total de 23.702 sufragis emesos, dels quals un 92% a favor de la independència. Això representava el 13,6% del cens electoral, si comptem als joves majors de 16 anys i els immigrants que també estaven convocats a les urnes, una mica més si ho fem amb el cens electoral real.
Dualitat estructural
Respecte a la participació, la dada més interessant de la jornada, Sabadell es situava en una posició intermèdia entre 42% de Vic i el 5% de Gavà, pel davant d’una altra ciutat mitjana com Lleida (8,2%), però pel darrera de Girona (21,3%) o Reus (15%). Durant les consultes es va apreciar una nítida pauta: a mesura que s’acostaven a l’Àrea Metropolitana de Barcelona minvava la participació.
La distribució territorial del vot a Sabadell ens proporciona una vívida fotografia del suport a l’independentisme en aquelles dates. Hem de tenir en compte que la consulta sobiranista es va fer mesos abans de la sentència del Tribunal Constitucional escapçant l’Estatut (28 de juny del 2010) que assenyalà un tomb del moviment nacionalista cap al sobiranisme. Un trànsit que va poder copsar-se a la gran manifestació convocada per Òmnium Cultural el 10 juliol de 2010 de rebuig a la sentència i que omplí el centre de Barcelona sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim.
En qualsevol cas, fa dos anys, al Centre de Sabadell la participació fou del 16,5%, (amb 3,4% de vots negatius), metre que a barris com Ca n’Oriac fou només del 1,6% (amb 13,7% de vots en contra) o a Torre-romeu del 2,3% (23,4% de no). Potser ara els resultats serien diferents ja que molts electors de CiU que es van quedar a casa ara anirien a votar.
Tanmateix, aquestes xifres, des del punt de vista sociològic, demostren per enèsima vegada, la dualitat geogràfica (centre/perifèria) sociològica (classes altes-mitjanes/classe treballadora) i cultural (llengua catalana/castellana) que estructura la societat sabadellenca i per extensió catalana. Una polaritat que aquests dies de mobilització nacionalista ha tornat a visualitzar-se, si al Centre s’hi veien moltes senyeres i estelades, costava de trobar alguna als barris de la perifèria.
Des del punt de vista polític, el percentatge de participació fou lleugerament superior al suport de les formacions que en aquell moment recolzaven explícitament la independència. A les municipals del 2007, ERC va obtenir el 5,8% de vots y Entesa el 8,1%, on llavors estava integrada la CUP. Llavors CiU, la formació hegemònica del nacionalisme català, no havia travessat la frontera ideològica del sobiranisme i Mas no s’havia posat al front del moviment independentista.
El paper de l’independentisme local
Les consultes sobiranistes foren el marc on es formà l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) que va convocar la manifestació de la Diada d’aquest any sota el lema Catalunya, nou Estat d’Europa. L’ANC està presidida Carme Forcadell, nascuda a Xerta, però criada a Sabadell on de jove va col·laborar a Ca n’Oriach, la revista de l’oposició democràtica al franquista. Militant d’ERC des del 1999 i regidora d’aquesta formació a l’Ajuntament de Sabadell (2003-2007), fou fundadora de la Plataforma per la Llengua (1993) és vocal d’Òmnium Cultural i va tenir una actuació destacada a la consulta sobiranista local.
L’ANC va projectar-se com una plataforma cívico-política transversal, inspirada en l’Assemblea de Catalunya, l’històric organisme unitari de l’oposició al franquisme. Així i per tal de donar continuïtat al moviment es va organitzar la Marxa per la Independència, que com ja havia fet la Marxa de la Llibertat a la dècada de 1970, va recórrer la geografia catalana, però ara en comptes de reclamar “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” s’exigia la independència. La Marxa va fer cap a Sabadell el passat 15 de juliol, en una jornada patriòtica amb els parlaments de l’actor Toni Albà i Carme Forcadell en qualitat de presidenta de l’ANC.
Així doncs, l’independentisme local ha tingut un paper destacat en la formació de la plataforma que va convocar la manifestació de la Diada que ha marcat el punt d’inflexió de la hegemonia del sobiranisme, abans minoritari, dintre del moviment nacionalista i ha assenyalat el trànsit, polític i generacional, de CiU de l’autonomisme possibilista de Pujol a l’independentisme econòmic de Mas.
Abans de la Diada
A la primera part del seu mandat, el govern presidit per Mas, a més de reclamar el Pacte Fiscal, s’havia destacat pel seu paper d’avantguarda en l’aplicació de les retallades pressupostaries i el suport incondicional a la legislació antisocial del PP.
Des del començament Mas va haver d’enfrontar-se a una forta contestació social. Tant és així que va haver d’entrar en helicòpter al Parlament de Catalunya, assetjat pel 15-M, per iniciar la tramitació dels pressupostos de les retallades. Al mateix es multiplicaven les mobilitzacions sectorials dels més diversos col·lectius: estudiants, pares i professors en defensa de l’ensenyament públic, treballadors i funcionaris públics, afectats per la hipoteca, iaioflautes… Unes mobilitzacions que confluïren a la vaga general que a Barcelona va adquirir una extraordinària duresa, arran de la política de mà dura de Felip Puig, qui ja havia mostrat el seu tarannà repressiu a l’acampada del 15-M a la Plaça Catalunya.
Paral·lelament, aquest estiu es multiplicaren els avisos sobre una sèrie d’escàndols de corrupció podrien erosionar greument l’imatge del partit hegemònic del país. L’administració de justícia ordenava l’embargament de la seu central de CDC per a respondre de les eventuals responsabilitats pel finançament il·legal del partit a través del Palau de la Música. Per la seva banda, El País, va informar de la investigació judicial en curs sobre Oriol Pujol, fill del patriarca del catalanisme i flamant secretari general convergent, suposadament implicat en un lleig assumpte de tràfic d’influències en la concessió de les ITV.
La pedra filosofal de Mas
Des de la Diada la situació s’ha capgirat completament, l’aventura secessionista ha concitat el suport massiu de les classe mitjanes, molt castigades pels efectes socials de la crisi financera i la recessió económica. Aquestes li han perdonat a Mas les retallades, de les quals ell no tindria cap culpa sinó que serien responsabilitat del govern espanyol que drena els recursos del país, mitjançant l’hipotètic “espoli fiscal”.
Si a l’Edat Mitjana els alquimistes buscaven la pedra filosofal capaç de transmutar qualsevol metall en or, Artur Mas ha trobat la seva pedra filosofal política que reconverteix el conflicte social en enfrontament nacional i unifica a les classes mitjanes entorn a l’objectiu de la independència, arraconant el conflicte social que havia dominat l’agenda política del país. Així mateix, ha desfermat les contradiccions internes del PSC, però també d’ICV-EUiA, incapaços de proposar, mes enllà d’un federalisme abstracte, un projecte alternatiu de país. Una inoperància gens estanya després de dècades de submissió ideològica als dogmes nacionalistes.
Una jugada política molt arriscada, doncs es posa en joc l’última carta de la burgesia nacionalista per assegurar la seva hegemonia ideològica i política en un moment de severa recessió econòmica. Així la demanda d’independència apareix davant les classes mitjanes com la solució a una crisi a la que no s’albira una sortida i també pot interpretar-se com la resposta a les mobilitzacions del 15-M i la vaga general impulsades pels treballadors.
Una aposta que, a curt termini, pot proporcionar-li la majoria absoluta, en unes imminents eleccions avançades que es plantegen en clau plebiscitària sobre la qüestió nacional, és a dir en el seu terreny, però que exacerbarà les tensions existents tant respecte a la resta d’Espanya com a l’interior de Catalunya.
