El 9 de novembre començarà legalment una nova campanya electoral a Catalunya, tot i que ja fa temps que ens hem acostumat a patir-ne de contínues que només fan que fastiguejar-nos i cansar-nos. Tornarem a sentir els mateixos càntics, els mateixos sons i els mateixos ritmes, com si es tractés d’una opereta caduca i envellida. Malgrat la crisi, la despesa en propaganda i publicitat tornarà a ser d’escàndol i els “nous o vells profetes” esdevindran una vegada més els amos de la gran pantalla.
Sembla que el nou discurs que protagonitzarà aquesta vegada la contesa electoral serà el de la importància vital per al futur de Catalunya. No només vital, sinó, com ens diuen molts analistes polítics, d’extrema importància, doncs es converteixen gairebé en un plebiscit a favor o en contra de la independència del nostre país. Artur Mas ha estat molt astut i molt hàbil sabent que la bandera mou sentiments i els sentiments sempre són vius. El seu fracàs personal tant a nivell de gestió de la cosa pública com negociant a Madrid, vol tapar-ho amb la bandera catalana, que és la de tots.
Perquè, si analitzem la situació amb objectivitat, ha aconseguit mobilitzar una societat adormida davant la crisi, aixecant la senyera, que això no és nou, però que en aquests moments esdevé bàsic. La gent oblida fàcilment que paguem un euro per recepta, que patim dues taxes a la farmàcia, que augmenten les ràtios a les escoles, que acaben les beques de menjadors i de llibres, que s’han reduït 2.000 mestres, malgrat l’augment d’alumnat a les escoles, que s’han tancat ambulatoris, que han augmentat els impostos, la T-10, la llum, el gas… La llista del robatori és extensa, però la bandera ho és més.
Partint de la base que els pobles tenen el dret a decidir el seu destí, em preocupa i molt la manera de parlar de la Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, amb un odi cap a Espanya no propi d’una persona amb els seus estudis; deploro les paraules de l’actor Joel Joan que deia que l’endemà de la independència qui no sigui independentista serà un traïdor; i lamento profundament les paraules d’un company de feina que m’explica que quan siguem independents els professors de castellà hauran de formar part del departament de llengües estrangeres. Igualment les paraules del ministre Wert que només pretenen encendre els ànims en comptes de pacificar la situació.
Trobo a faltar el consens, la mesura i el diàleg. Milions d’immigrants han fet de Catalunya el seu país, respectant majoritàriament la llengua catalana i intregrant-s’hi. La segona i la tercera generació són definitivament catalans amb llengües maternes castellanes o inclús àrabs. Moltes d’aquestes persones formen part d’entitats d’índole catalana com ara castellers, diables o tota mena d’agrupacions culturals o lingüístiques i tots han estudiat en català a l’escola. Estic segur que moltes d’elles no volen el trencament total i sí el respecte i l’enteniment amb tothom. Ha costat molt la integració i la cohesió perquè ara se’n vagi tot en orris i es produeixi la temuda fractura social.
El cert és que el radicalisme no pot ser el camí. Catalunya serà el que ella vulgui, el que vulguem els ciutadans; però alguns sectors que ara lideren la aposta sobiranista haurien de ser curosos amb el que es diu i el que es pensa. Segurament hi ha molta ràbia acumulada i també xifres i xifres de dubtosa credibilitat. Però no ens podem deixar portar per l’enuig, la malfiança i l’atac a una Espanya que, ens agradi o no, ha estat companya de viatge durant molts segles. És molt probable també que no ens hagin entès i tenim una oportunitat de mostrar el nostre orgull amb educació i seny.
Penso que durant l’època de Jordi Pujol, Convergència i Unió va fer un paper molt digne, amb responsabilitat cap a l’Estat i convertint-se en un partit clarament constitucionalista. Les bases li reclamaven algun pas més en defensa de Catalunya i ell sabia calmar-les fent veure la necessitat de l’enteniment amb Espanya. Sortint d’una dictadura no era fàcil la ruptura que alguns demanaven. El “cafè per a tots” va ser una sortida que no va agradar ni a catalans ni a bascos, però era, sense cap mena de dubte, l’única possible. La seva gran equivocació va ser no entrar al govern d’algun dels dos partits que van estar al poder aquests anys. Seria fer una mica de política ficció, però el fet d’haver-s’hi integrat, amb alguns ministres, per exemple, podria haver ajudat a la mútua comprensió i al desenvolupament de l’estat plurinacional per acabar convertint-se en un de federal. No fer-ho potser ha significat que ens hagin vist sempre com a pidolaires donant tota mena d’arguments a una “caverna mediàtica” que ens menysprea i ens maltracta com mai.
Finalment, val a dir que l’aposta federal immediata ja no se la creu ningú i ara no podem anar a corre cuita. Catalunya té davant seu unes eleccions importants, com sempre. Que les banderes i els sentiments no ens amaguin la realitat que estem patint. Que la bandera que s’aixequi, sigui estelada o no, serveixi també per a denunciar l’espoli que patim els ciutadans del carrer per part dels dos governs, el català i l’espanyol, amb baixades de sou i pujada d’impostos. Que els partits suposadament d’esquerres surtin de la teranyina feta per Artur Mas i s’encarreguin més dels problemes dels ciutadans i menys del debat sobiranista. Que aquesta bandera ens uneixi contra les retallades injustes i que no sigui un xec en blanc a favor de més atacs contra tots.
