Amb el mateix to de respecte i cordialitat i amb idèntica la voluntat d’aprofundir en el tema voldria respondre a l’article del diputat d’ICV-EUiA Joan Mena, Respostes a la pregunta.
En primer lloc podríem estar d’acord, en termes generals, en la defensa del dret d’autodeterminació del pobles, si fos per un matís que té la seva importància. Afirma que la classe treballadora és la més interessada en la discussió sobre el model d’Estat ja que aquesta porta les llavors de la ruptura del status quo. Però en quina direcció?
Ara bé, aquest argument no s’adiu amb la realitat històrica. Aquí em permetrà que citi a Andreu Nin, el marxista català que més va teoritzar sobre la qüestió nacional al nostre país, qui va apuntar que el “problema de les nacionalitats és un problema essencialment de la burgesia”. Una qüestió important que aquesta classe no havia estat capaç de resoldre i que hauria de solucionar el proletariat, mitjançant la formació d’una república federal ibèrica on tots els pobles de la península poguessin conviure en un pla d’igualtat i fraternitat.
En aquest sentit, discrepo de la tesi de Mena, quan s’imagina “la por que tindrà la burgesia i les oligarquies financeres el dia que el poble pugui decidir quelcom tan fonamental com l’estatus polític” Al seu parer, aquest dia s’obriran les portes per poder decidir sobre “qualsevol tema”. No crec que això succeeixi mai. En realitat, ha estat la facció hegemònica de la burgesia catalana qui ha volgut centrar el debat polític sobre la qüestió nacional per a evitar les creixents mobilitzacions populars contra la seva política neoliberal i els brutals atacs a les condicions de vida i treball dels assalariats.
Fa un parell d’anys Artur Mas va haver d’entrar al Parlament de Catalunya, assetjat per militants del 15-M, en helicòpter per poder aprovar el primer pressupost de les retallades. El mateix Mas que, com va declarar ahir en entrevista a TV3, va considerar a tots els partits que havien acordat la confusa pregunta com a “companys de viatge”. I justament aquí rau el nucli de la meva crítica a ICV-EUiA: que s’hagin convertit en companys d’un viatge que només pot afavorir els interessos de la burgesia.
A l’octubre de 1919, quatre anys abans de ser vilment assassinat per la patronal catalana, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, un dels més eminents dirigents de la classe treballadora catalana, va impartir una conferència a Madrid que, malgrat els anys que han passat, conserva la seva plena actualitat i on només s’ha de canviar Lliga Regionalista per Convergència i Unió.
Cuando han venido aquí las representaciones organizadas de la burguesía catalana a hablar de problemas de Cataluña, no han hecho más que desviar la opinión y decir cosas que no se ajustaban a la realidad de los hechos. (…) En Cataluña no hay problema catalán, porque aquí solamente siente ese problema la burguesía organizada, que está bajo los auspicios de la Lliga Regionalista (…) La Lliga Regionalista ha pretendido, y en parte ha conseguido, dar a entender a toda España que en Cataluña no había otro problema que el suyo, el regionalista. Esta es una falsedad; en Cataluña no existe otro problema que el existe en todos los pueblos libres del mundo, en toda Europa; un problema de descentralización que todos los hombres liberales del mundo aceptamos; pero un problema de independencia nacional, un problema de autonomía que esté lindante con la independencia, ese no existe en Cataluña, porque los trabajadores de allí no queremos, no sentimos ese problema, no solucionaremos ese problema bajo esas condiciones”.
Estic d’acord amb Joan Mena que l’alternativa a la putrefacció de l’actual règim polític passa per obrir un procés constituent que instauri una república federal. Però això no s’aconseguirà amb la burgesia catalana de companya de viatge, sinó cercant una aliança estratègica amb els jornalers andalusos, els miners asturians, els pescadors gallecs o els obrers madrilenys.
