Ja fa dècades que el ciutadà del carrer s’adona de la complexitat de la política en general. Amb l’arribada de la democràcia no va ser gens fàcil fer seure en una mateixa taula persones i ideologies tan diverses i contraposades. L’anomenada “Transició” va ser un exemple per a moltes democràcies i per aquells països que somiaven en arribar-hi i en els llibres d’història va quedar reflectit el pas d’una dictadura a una societat democràtica sense ensurts i sense violència. Santiago Carrillo i Manuel Fraga firmaven la Constitució i la seva encaixada de mans presagiava anys de pau, d’enteniment i consensos.
Malgrat el sobresalt del 23-F, la posterior victòria del PSOE semblava consolidar l’Estat, la monarquia i les normes establertes per al bé comú. Personalment penso que el referèndum d’entrada a l’OTAN ja va significar un primer desengany per a moltes persones que creien en les formes de determinats líders polítics on la transparència i la dignitat formaven part de la majoria dels càrrecs públics. Aquest referèndum, convertit en un plebiscit a favor o en contra de Felipe González i on la pregunta era obligadament retorçada, va començar a trencar motlles i a fer-nos desconfiar de la classe política en el seu conjunt.
Tot i que en les successives convocatòries electorals els programes dels partits encara tenien un pes primordial, mica en mica, aquests han estat guardats al calaix vista la impossibilitat de portar-los a terme i vistos també els jocs malabars que els dirigents de les diferents formacions han de fer per no ser titllats de mentiders. Sort en tenim de les hemeroteques que ens mostren que alguns polítics tindrien el nas més llarg que el propi Pinotxo.
Però allò que s’ha imposat des de fa aproximadament una dècada ja no és tant la mentida, sinó el cinisme treballat i ben estructurat, sabent que sempre hi haurà una claca de persones que aplaudirà es digui el que es digui. Aquest cinisme es barreja amb poca vergonya i esdevé brutalment insidiós, encara que les persones que el practiquen són conscients que mai no rebran cap pal, doncs la difícil situació en la qual ens trobem fa que la majoria optin per ignorar-los i continuar les seves vides. D’això precisament se n’aprofiten aquests individus que són sabedors de les mancances de la societat i per tant poden dir el que vulguin que poques vegades algú els rebatrà. Els exemples són nombrosos i dignes de ser publicats en un llibre o enciclopèdia, però a Sabadell en tenim un que serveix per a il·lustrar la manca d’ètica, la insolència més sorprenent i, en definitiva, el cinisme propi de subjectes on els interessos no són uns altres que romandre arrapat a la cadira, que actualment vol dir cobrar un bon sou sense fer ni brot.
Arran de la publicació dels sous dels tres càrrecs imputats del PSC de la nostra ciutat (Manuel Bustos, 100.100 euros, Joan Manau i Paco Bustos 64.550 euros cadascú) i que continuen exercint com a regidors però sense cap feina que demostri allò que cobren, aquest digital i altres diaris d’abast català i espanyol es van fer ressò de la notícia. Les dades eren públiques però convenientment amagades i encobertes per tal que si algú gosava buscar-les no li’n fos massa fàcil i finalment l’Entesa per Sabadell va poder trobar-les i donar-les a conèixer.
Llavors, en un acte de cinisme descomunal, el primer secretari del PSC local, Cristian Sánchez, es pregunta a ell mateix si un imputat no pot tenir dret a continuar amb la seva vida professional. Confesso que vaig haver de llegir-ho dues o tres vegades. Em semblava completament inversemblant que ‘cobrar i plegar-se de braços’ fos sinònim de continuar ampliant les respectives carreres professionals.
Tots sabem hores d’ara que un altre company del PSC va ser apartat del seu càrrec perquè dos d’aquests tres imputats poguessin tenir una nòmina, així com la que cobren sense haver de fer cap feina concreta; ni tan sols s’aixequen d’hora per anar a treballar perquè, sense cap miracle, les seves nòmines són ingressades cada final de mes, pagades amb nostres impostos.
Aquestes actituds queden impunes perquè a la majoria de la ciutadania els preocupen d’altres coses, a alguns poder menjar cada dia i a la majoria poder arribar a final de mes, trobar una feina digna o pagar els subministraments bàsics. Tenen sort aquesta mena de personatges de viure al segle XXI on s’aposta per la indiferència i el menyspreu en comptes de la violència física o verbal. El poder els ha capgirat el cap i només són capaços d’articular paraules que s’avinguin amb els seus forts sentiments monetaris, intocables fins que el poble reaccioni i els aparti de les institucions.
Aquesta setmana hem pogut constatar dos casos més de cinisme exacerbat a la nostra ciutat. D’una banda les declaracions de l’ex-regidora i diputada al Parlament de Catalunya, Montserrat Capdevila, que, davant una possible imputació per malversació de fons públics, respon amb evasives atacant a tort i a dret tots aquells que dubten de la seva honorabilitat, en comptes de demostrar amb fets i factures que no és culpable d’allò que diu el jutge que sí que té proves per dir allò que diu. Alguns arriben més lluny i acusen l’ex-regidora de passar a ser únicament diputada per poder gaudir de la impunitat que li dóna aquest càrrec.
En certa manera, em recorda molt la patètica imatge de Manuel Bustos passejant pels mitjans de comunicació l’endemà de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a diverses dependències de l’Ajuntament. Precisament, i no només amb cinisme sinó amb grans dosis d’insolència, aquesta setmana l’ex-alcalde i encara regidor va abandonar el Ple de la Diputació només cinc minuts després d’haver començat, amb profund menyspreu cap a la ciutadania que li paga 100.000 euros perquè pugui cobrar sense treballar i passejar per llocs de dubtosa ètica per demostrar el seu poder.
Només són uns exemple de la fauna que s’ha instal·lat en algunes institucions i clarament a l’ajuntament de Sabadell. Els sous d’escàndol estan molt lluny del salari mínim i cal mantenir-los a força de mentides, propaganda, manipulacions i sense sortides de guió que puguin representar també la sortida de la nòmina. En tot això, el cinisme juga la part més important, acompanyat d’un somriure que conformi un còctel amb efectes somnífers i embadocadors i que aconsegueixi l’efecte desitjat, una autèntica distracció que impedeixi la reacció de la gent.
