Sempre m’ha agradat viatjar en tren. De fet, encara que hi hagués una altra alternativa per a arribar a la destinació desitjada, el tren ha estat i és la meva primera opció. Té alguna cosa de màgic, doncs, hi entres, hi seus i la finestra esdevé una pantalla que ens ofereix paisatges inimaginables i persones i situacions també increïbles.
És clar que les pantalles, ipods i altres enginys provoquen la baixada de les mirades, donant-se el cas de no fixar-s’hi ni un sol moment en la persona que tenim al costat o al davant. Fa només una dècada la conversa s’iniciava amb un somriure o parlant del temps i després tot fluïa amb facilitat i sinceritat. En trens de llarg recorregut es poden escoltar diverses llengües en un sol vagó ja que, per exemple, n’hi ha un que comença a Montpellier i acaba a Cartagena; francesos, catalans, valencians i murcians viatgen junts en una mena de Torre de Babel on, al tractar-se de llengües romàniques, no existeixen problemes greus de comprensió.
No obstant això, el tractament que l’empresa Renfe fa d’aquesta diversitat és, com a menys, sorprenent. La benvinguda al tren és feta en francès i castellà a França; en castellà, català i francès a Catalunya; en valencià, castellà i francès a la Comunitat Valenciana i en castellà i francès a Múrcia, obviant el dialecte regional d’aquesta última regió i, en canvi, acceptant la variant valenciana del català. El francès hi és omnipresent malgrat que la gran majoria de passatgers no són francesos.
Un altre cas a tenir en compte és el tren que fa el trajecte entre Barcelona i Vigo. Més de dotze hores de viatge on només el castellà és utilitzat per a anunciar les parades i l’anglès, sí, l’anglès escrit a les pantalles digitals que compleixen la mateixa finalitat. L’euskera i el gallec no tenen cabuda en aquest tren, malgrat el pas que hi fa per les dues comunitats.
Em pregunto què pinta aquí l’anglès i en definitiva si Renfe té una política lingüística clara que s’adapti als trajectes concrets. Sembla més que és el maquinista o l’ordinador programat des d’algun lloc concret qui no té per res en compte la diversitat a Espanya. Potser caldria, d’una vegada per totes, ser una mica més “xovinista” i mostrar el nostre orgull per les llengües que ens acompanyen i que formen part de la realitat de l’Espanya del segle XXI, incloent-hi en tots els trens de llarg recorregut totes les llengües hispàniques i oblidant-hi aquelles que no són nostres. A Europa, els trens “parlen” en la llengua de cada país i a París, per exemple, tots els trens, d’abast nacional, regional o de rodalies, utilitzen el francès com a única llengua d’avís, malgrat el caràcter absolutament turístic de la capital francesa.
El que penso que està fora de lloc és la utilització de llengües foranies i només pot estar justificat en casos molt delimitats. Potser si s’han d’anunciar llocs d’emergència en indrets de pas de gent molt concreta, però que poden ser substituïts per pictogrames que, amb claredat absoluta tenen la mateixa finalitat.
Només valorant allò que tenim podem enfortir-nos com a grup i, adoptant allò que ve de lluny i no ens ajuda, empetitim i acabem en un estat d’absoluta incultura, no sabent massa bé on comencen i on acaben els nostres camins, els nostres objectius i els nostres compromisos amb la comunitat de la qual formem part.
