Hi ha dies i setmanes que passen sense pena ni glòria. La feina i les tasques quotidianes obligades impedeixen sovint la reflexió i la calma i llavors la monotonia absorbeix tot el conjunt. Sortosament, hi ha alguna cosa dins nostre que empeny el cervell a modificar aquesta uniformitat per tal de diversificar-la i transformar-la. En aquest important moment, entren en joc les diverses capacitats humanes per a moure’s i copsar les sensacions, les opinions i el parer dels altres.
La conversa forma part intrínseca del nostre ésser i esdevé imprescindible per a aconseguir un desenvolupament interior i exterior de les nostres competències. Malauradament aquesta es perd en favor de les pantalles i la comunicació verbal i no verbal passen a un segon terme. Les mirades, els somriures, les gesticulacions i les pauses, tan importants en la comprensió, deixen de ser-ho i es perd aquest vessant més humà de la dialèctica.
Aquesta setmana ha estat molt profitosa en aquest nivell i, malgrat la rapidesa en el pas de les hores i la feina que ho engoleix tot, he tingut moments d’esbarjo comunicatiu on he quedat completament bocabadat de les impressions de persones aparentment cultes i amb un bagatge important de seny que jo creia que era suficientment complet i ferm com per a no trencar-se’n.
El primer diàleg comença amb una tertúlia al voltant de la participació en les diverses convocatòries, electorals o no, i que jo crec important. Aquesta democràcia és segurament imperfecta i conté errors que no s’estan endreçant i d’aquí ve la indiferència de la gent. Al meu entendre, la participació és valuosa i l’altra persona em diu que hem de passar del sistema, no col·laborar-hi i buscar d’altres mitjans per tal de fer-lo caure. Li recordo que a França, el Front Nacional ha accedit a moltes alcaldies com a conseqüència de l’abstenció de l’electorat i que als polítics no els importa aquesta dada, doncs el poder el tindran amb el vot d’aquells que fiquen la papereta a l’urna, sigui la participació petita o gran. Li recordo que a Alemanya també Hitler va arribar al poder amb unes eleccions on l’abstenció va ser cabdal i em respon que potser es necessita un fet com aquest perquè la gent hi reaccioni. El meu espant és majúscul i més sabent que la persona que tinc al davant pertany a aquells que han lluitat per les llibertats, per la democràcia i per la participació més activa.
La segona conversa s’inicia parlant, com no, de la crisi. Malgrat la insistència dels mitjans per rentar-nos el cervell i fer-nos veure que la prima de risc es troba en uns moments magnífics i que la Borsa puja dèbilment, la veritat és una altra, i informes amb solvència ens recorden que la pobresa infantil, els desnonaments i la precarietat laboral continuen manant per sobre de la gran economia i només fa més rics a aquells que ja ho eren. Llavors, la persona que m’escolta respon sense immutar-se que la solució és una gran guerra, sí, un gran conflicte a escala mundial que ho destrueixi tot, que mati a milions de persones i així poder començar de zero. Llavors, amb ferma convicció, exposa els punts bàsics d’aquesta acció, on queda clar que la devastació condueix a una nova etapa on la construcció torna a ser el motor de l’economia. I afegeix: “com més morts, més possibilitat de recuperació econòmica per a tots”.
Quedo esgarrifat en sentir aquestes paraules, on no hi ha un bri d’esperança, ni d’humanitat. Per a aquesta persona, la irracionalitat té un sentit merament pecuniari, on els diners ho absorbeixen tot i donen sentit a la vida. Curiosa forma d’entendre la raça humana on semblaria que només és possible un moviment cíclic creació-destrucció per a poder sobreviure. Li recordo les dades del Front Nacional a França, però naturalment no serveixen de res. Està tan convençut de les seves idees que no cal que li parli de sentiments, d’humanitat i de sortides versemblants. Per a ell, tampoc no serveix de res votar, entendre’s ni dialogar; ni tan sols intentar fer caure els governs. Precisament dona via lliure als governs perquè materialitzin les seves idees el més aviat possible.
Laboralment ha estat una setmana profitosa, amb bons moments que donen sentit a allò que estàs fent. No hi ha hagut sobresalts, ni situacions desagradables, però les dues converses han colpejat la part més íntima del meu cor i del meu cervell. No hi ha hagut dia que no hagi visualitzat les dues persones amb les seves idees i, automàticament he quedat immòbil, sense recursos, sense paraules per tal de desmuntar els seus arguments. Malgrat els milers d’individus que dediquen el seu temps als altres, d’una manera altruista o no, aquestes afirmacions fan molt de mal, fins al punt de començar a creure que potser és l’única sortida possible. I aquí està el perill; deixar-nos anar, com una fulla, com una ploma, en l’ immensitat del món, i on el vent decidirà per nosaltres. És una metàfora d’allò que està passant i que només condueix a un lloc. La revolta, la força i la utopia han de prendre el volant d’aquest malson i portar-nos cap a un altre camí, no exempt d’entrebancs, però que sense dubte, tindrà majors recompenses per a la humanitat.
