Tot i que la majoria fa servir la dita que expressa que la cara és l’espill de l’ànima, hi ha qui creu que són els nostres ulls aquells que d’alguna manera poden atansar-nos a la personalitat de la persona que tenim al davant. De fet, és ben normal que ens hi fixem acuradament per tal de fer una recerca ràpida de les seves possibles individualitats i ser capaç de no malmetre una primera trobada. Tots ho fem, a vegades amb prejudicis, quan anem pel carrer i hem de preguntar alguna cosa a algú. Mirem els trets de la cara i la palpem amb la mirada, esperant una resposta que ens indiqui que aquella és la persona que millor pot resoldre el nostre problema. Per la fesomia de la cara percebem la tristesa, l’alegria, la indiferència i l’amabilitat , però també l’amargor, la candidesa i fins i tot la nacionalitat. La cara en el seu conjunt, però especialment els ulls i la boca són, per als humans, les parts que més ens mostren l’interior de la persona.
El somriure, la manera d’exercitar-lo, de forçar-lo o de deixar-lo anar, és per a mi, el nexe d’unió més clar entre l’esser humà i els seus detalls més ocults. Hi ha molts estudis que ho relacionen, però només cal passejar pel carrer o quedar amb els amics per adonar-se de la sinceritat o no, de la malícia, de l’engany o, en definitiva, de sentiments purs o falsos. Tots hem sentit parlar del “somriure de botiguer”, on, com tots els tòpics, fan molt de mal a aquest col·lectiu; el que ve a dir és que és fals, interessat i gens amable, encara que ho vulgui demostrar. Però no ens enganya, perquè de seguida apercebem que vol vendre’ns un producte només pel fet del guany i no perquè vulgui connectar atentament amb nosaltres.
De fet, hi ha somriures que romanen per sempre,com el de la Gioconda de Leonardo da Vinci. Qui hagi tingut l’oportunitat de gaudir-la al Museu del Louvre de Paris haurà pogut comprovar que és unilateral, fins i tot despectiva, però amb un poder de seducció increïble que fa que t’enganxa de tal manera que no pots oposar-te’n. Per a l’antropòleg i expert en comunicació no verbal Sergio Rulicki n’hi ha de dos tipus: aquelles que denoten alegria sentida i aquelles que expressen un ampli espectre d’emocions, com ara d’amistat, burlesques, sorpresa, resignació o d’orgull narcisista. En el seu llibre Atlas de las sonrisas ens revela que la majoria dels somriures ho són com a forma de comunicació i transmetre bones intencions, encara que també l’utilitzem per tal d’emmascarar les nostres emocions negatives.
Fent un repàs als diferents somriures de les persones que ens envolten he topat amb polítics, actors, metges i una llarga llista de persones que inunden les nostres vides i que, a força de veure-les massa ja no parem atenció a la diversitat de gesticulació no verbal que conforma la seva fesomia. De fet, per posar-ne un exemple, quan sentim a Mariano Rajoy de fons a la televisió, ni el mirem, perquè, d’alguna manera, ja hem assimilat els seus trets facials i ens els imaginem. Diria que els coneixem al mil·límetre.
Més a prop nostre, a Sabadell, sempre m’ha cridat l’atenció el somriure de l’ex-regidora Montserrat Capdevila, segurament pel fet que passés el que passés, ella el mantenia com si estigués preparada pel pas en qualsevol moment d’un paparazzi. Malgrat la responsabilitat enorme de la seva gestió, malgrat les esfereïdores dades d’atur que havia d’anunciar de tant en tant, malgrat ser la responsable de la pèrdua de gairebé un milió d’euros per no haver demanat a temps una subvenció, malgrat estar més temps tuitejant que treballant, ella continuava cofoia, amb aquell somriure inert, inexpressiu i clarament fals.
Potser mentre parlava pensava en el gruix de la seva important nòmina que veuria a final de mes, però com que això forma part dels pensaments íntims i no podem demostrar-ho, tendeixo més a pensar que, com un ninot de ventríloc, somreia i xerrava amb el pensament en qualsevol altre lloc. Només cal anar al youtube i descobrir, pel que no ho hagi fet ja, que aquesta ‘pija dansaire’, com se l’anomena en cercles privats on la ridiculitzen i la critiquen, ha dedicat la seva vida política a passar-ho bé sense mullar-s’hi. Menteixo; al Torrent de Colobrers, amb una cadira que encara no podia haver estat comprada en aquell centre comercial del que ella es va enamorar quan el seu cap li ho va anunciar, una cadira que recorda més a la de Charlie Rivel, sí que va humitejar-se les mans, a la manera de Poncio Pilatos.
Molt i molt lluny d’aquella Ministra de Treball italiana, Elsa Fornero que no va poder mantenir el somriure mentre anunciava unes retallades de 25.000 milions d’euros i que significaven l’augment en l’edat de la jubilació i la pujada d’impostos. No només va canviar la seva fesomia sinó que va començar a plorar, impotent i implicada amb la injustícia que ella mateixa impulsava. No hi havia somriure, però sí una trista ganyota acompanyada d’una dentegada de ràbia que tot plegat l’envellia i ressaltava el munt d’arrugues de la seva cara, mentre una minsa llàgrima fugia dels seus ulls. L’Elsa Fornero romandrà a les nostres memòries com a una persona involucrada en la política del poble, incapaç d’enganyar-nos o manipular-nos i renunciant al somriure sofisticat i mentidor que altres maneguen. Ignoro si l’Elsa ha pogut recuperar-ne aquell pur, sa i sincer que sempre havia tingut, però el cert és que la seva acció gens hipòcrita ha aconseguit el somriure complaent i connectat amb molts de nosaltres.
