Des de fa ja uns quants mesos, massa, al meu entendre, la premsa ens bombardeja amb un únic tema, com si al nostre voltant les altres notícies, que en són la majoria, no mereixessin el mateix tracte o simplement no existissin. Els mitjans de comunicació cauen a vegades sense adonar-se’n, en el parany o d’altres són pagats per estaments superiors que els tenen collats i assetjats per les tan conegudes subvencions.
Malgrat tot, cal ser espavilat i fugir de la primarietat i l’exaltació que ens poden portar a terrenys llefiscosos i complicats de resoldre i fer petites recerques que omplin el nostre esperit per a poder adonar-nos que la vida és plena, molt plena, de notícies i fets que ens afecten i molt. La diversitat d’informació no només ens culturitza sinó que també ens predisposa a tenir les nostres ments més obertes i, lògicament, entenem el que passa i tenim més arguments per a discernir-la.
Per això, fullejant els diaris, en paper o digital, tenim la satisfacció de retrobar-nos amb la realitat més dura i amb unes declaracions d’un personatge que, malgrat les circumstàncies, es troba aïllat i callat en un despatx del Passeig Lluís Companys de Barcelona. La institució i la tasca que en teoria porta a terme és molt desconeguda pels catalans, potser perquè en la majoria dels casos no aporta solucions als problemes sinó opinions i, en el cas que hi hagi resolucions, la justícia és tan lenta i burocratitzada que els ciutadans acaben farts i cansats dels processos corresponents.
Alguns ajuntaments, com el de Sabadell, també disposen d’aquesta figura però forma part de l’entramat de clientelisme i amiguisme que arrossega la nostra ciutat des de fa més de deu anys i, per tant, en ser posat a dit per l’alcalde, sense cap mena de consulta a la societat, el desmereix completament. Es poden comptar amb els dits d’una sola mà les resolucions contràries a l’actuació de l’Ajuntament que en Josep Escartín ha posat damunt la taula i totes elles amb suavitat i sense gaire soroll. Sabadell disposa d’un Ombudsman, segons consta a la seva pàgina web, que, com ja és habitual, cobra un bon sou i fa ben poca cosa.
Però tornant al Síndic català, en Rafael Ribó, val a dir que aquests últims dies ha fet unes declaracions dignes del seu càrrec i que han de fer envermellir les galtes d’aquells que ens destrossen les nòmines i ens ofeguen amb els impostos. Ribó ha demanat públicament una treva energètica pels més necessitats. Tenint en compte els grans beneficis de les empreses energètiques, no és cap quimera, sinó més aviat una possibilitat completament creïble i factible. La notícia ha durat ben poc als mitjans però continua activa a la seva web.
No hem d’oblidar que el propi Síndic ja va advertir al 2011 que gairebé un 27 per cent de la població catalana es trobava en risc de pobresa o exclusió social i amb greus dificultats per a fer els pagaments bàsics de la llar. Molt em temo que, dos anys després, aquestes xifres continuen augmentant. No cal anar massa lluny per adonar-nos de la difícil situació en la qual ens trobem. Malgrat titulars enganyosos, on una dècima de creixement, segurament manipulada, és tractada com una gran victòria, la realitat és que els Bancs d’aliments es buiden amb una rapidesa inusual, els desnonaments continuen fent molt de mal i els empleats dels bancs pateixen les mirades de persones que demanen amb compassió poder pagar més tard el rebut de la llum o del gas per tal de poder continuar en la seva miserable situació una mica més.
El document presentat per Ribó és molt lloable. Potser arriba tard però és satisfactori que surti del seu despatx de tant en tant i recordi a polítics i dirigents de tota mena que l’hivern s’acosta i no s’hi val a badar. Ara cal donar un pas, un nou pas i ràpid perquè aquests del cotxe oficial i les comissions s’avinguin a parlar amb aquestes grans empreses per tal de fer palesa una mica de raonament i poder ajudar a qui més està patint. No sóc gaire optimista; buscaran una i mil raons per desbaratar els arguments del Síndic i fer veure que tot està controlat. Quan els dirigents d’un poble miren cap a una altra banda davant el seu patiment demostra fins a quin punt hi ha alguna cosa de malaltís en la seva tasca. El Marquès de Lafayette deia: “quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures”. Ho veurem?
