Tendim a oblidar fàcilment allò que succeeix i llavors ens penedim de les conseqüències derivades de la nostra praxi. És cert que la vida passa d’una manera veloç, la qual cosa impedeix que puguem retenir-ho tot, absolutament tot el que ens envolta. No obstant això, no gaudim de la llibertat absoluta i els mitjans de comunicació, el boca a orella i quantitat de estímuls deliberadament col·locats amb finalitats perverses, aconsegueixen que com a ciutadans passem pàgina ràpidament. Em nego a caure en aquest parany de l’oblit i molt més si afecta la meva ciutat que ha estat maltractada injustament per dirigents que només han volgut omplir-se les butxaques a costa dels nostres impostos i d’irregularitats que passaran factura durant molts anys.

Una d’aquestes anomalies amb interessos clarament electoralistes però també probablement amb altres implicacions pel PSC de Sabadell eren (i ho dic en passat perquè per sort ja no poden ficar-hi la mà) els programes de les Vacances de la Gent Gran. La manipulació n’era tan gran i tan vistosa que suposava per a l’Ajuntament encapçalat per Manuel Bustos una despesa humana increïble. No només la regidora, Maria Ramoneda, sinó tota l’estructura de personal de la Casa Gran s’hi dedicava amb fermesa i amb convicció en mantenir un dels pilars electorals més importants del bustisme. Sota un suposat paraigua benefactor, el cas és que aquestes vacances eren, d’una part un mitjà de finançament per a una sola empresa que només treballava per ajuntaments governats pel PSC (quina casualitat, no?) i d’altra perquè la Maria Ramoneda pogués fer les seves vacances particulars amb els nostres diners. Sí, sí… No ho recorden? Ella havia de supervisar cada un dels hotels on s’allotjarien aquells avis que ella tant estimava; “els meus avis”, deia ella, en un intent de tocar la fibra de la gent gran. Els mateixos avis que van caure també en la mentida de les seves paraules embadocadores perquè abandonessin casa seva i anessin a viure al Complex de la Gent Gran de Sant Oleguer…

El cas és que, si bé la idea parteix d’una base de solidaritat, d’ajuda cap a la gent gran que no pot gaudir d’uns dies d’esbarjo en condicions, la Maria Ramoneda i tot el seu equip d’incondicionals ho va prostituir tot plegat, esdevenint una barreja d’amiguisme incondicional i d’aprofitament sensibler. La imatge de la regidora fent petons als avis allotjats a les diferents destinacions és mítica i patètica alhora. No oblidem que quan van començar aquests programes els llocs triats ho eren prop de Sabadell però el 2015, per exemple, amb l’Anna Carrasco com a regidora, se n’oferien a Hongria, Croàcia, Portugal i Itàlia (més info: ‘Programa de Vacances de la Gent Gran 2015‘). Potser sóc una mica malpensat, però per tapar una mica les evidències i les vergonyes es van inventar allò de les ‘Estades per a persones amb mobilitat reduïda’, imitant d’alguna manera les “beques” per a joves de la Fundació de l’Esport Sabadellenc. Aquest era l’estil Bustos, inventant qualsevol ‘programa’ amb l’únic objectiu de tapar la boca a aquells que gosaven criticar la façana que tapava el castell de sorra. Sense oblidar, és clar, els berenars oferts de manera gratuïta en el símbol del bustisme, Fira Sabadell, un altre que hauria de caure.

Em consta que en els últims dies hi ha veus que reclamen la desaparició d’aquest programa, que no suposa ni molt menys un benefici per a la gent gran de Sabadell. Estic convençut de que si es continués, canviarien les formes. Els viatges ja no serien a l’estranger i es buscarien destinacions més properes; els preus estarien a l’abast de més persones i no es buscaria un benefici econòmic de l’activitat. A més, no m’imagino a l’alcalde ni a regidors fent-se fotos com qualsevol actor amb desitjos de protagonisme. Esdevindria, segurament, una mena d’obsequi a les persones grans que no s’ho poden permetre i que s’ho mereixen. Probablement s’hauria de mantenir el paquet de ‘Vacances adaptades’, doncs, aquestes sí, tenen una finalitat clarament social.

Malgrat tot, la forta crisi que ens desborda obliga a prendre decisions amb fermesa. L’emergència social no és una invenció: és en definitiva una realitat encara més crua del que ens volen fer veure. Les arques de l’ajuntament de Sabadell patiran durant molts anys els excessos i les malifetes del clan Bustos i cal, d’una vegada per totes, acabar amb activitats duplicades que ja ofereixen d’altres administracions o, donar-li el gir necessari per convertir-les en eines de cohesió social. Només així podrem desfer-nos del malson d’aquests últims anys i recuperar l’ètica perduda. Mentre hi hagi un nen sense beca de menjador o qualsevol ciutadà sabadellenc en situació de vulnerabilitat, cal, al meu entendre, deixar de banda d’altres aspectes que, tot i ser necessaris, poden quedar guardats al calaix per treure’ls en millors moments.

Foto portada: participants en un dels programes de vacances de la gent gran. Autor: Ràdio Sabadell.