Per circumstàncies de la vida acostumo a baixar cap el sud algunes vegades a l’any. Inevitablement els catalans ja estem acostumats a pagar per sortir de Barcelona i poc importa on hi anem; el cas és que hem de passar per l’obligat peatge ja si volem anar cap a Madrid o a València. Aquesta crítica ja fa anys que dura i molt em temo que amb els sucosos guanys de les concessionàries , això no canviï en les properes dècades.
Aquest estiu el meu primer viatge havia de ser a Gandia. Havia omplert el dipòsit a un preu de 1,43 euros el litre en una de les benzineres de marca blanca que ja s’expandeixen per Catalunya. Però calia passar per la benzinera abans d’arribar-hi i aquí vaig tenir la primera sorpresa: el litre estava a 1,53 euros , ni més ni menys que deu cèntims més car per litre. No vaig poder callar i li vaig dir a la treballadora de la benzinera que trobava el preu molt car respecte al de Catalunya. Em va dir que a València havien de pagar els excessos del govern autonòmic i per tant que aquí hi havia el circuit de Fórmula 1, Terra Mítica i segurament també la Ciutat de les Arts i de les Ciències. Ho deia calmosa, sense exterioritzar cap mena de nerviosisme i amb la increïble serenitat de la persona que està convençuda del que diu.
Tornant a l’autopista, em venien al cap les innombrables vegades que s’havia de creuar tota la capital valenciana per a poder baixar cap al sud. Semàfors, trànsit, vianants, sorolls, contaminació, però també era una manera de poder veure, encara que fos de passada, alguns dels seus edificis emblemàtics i l’estadi de futbol, que vorejàvem fins agafar l’autovia que deixava la ciutat enrere. Afortunadament, cap a 1985 ja es va poder inaugurar tot el tram que els valencians van anomenar by pass i que era la tan desitjada circumval·lació que oxigenava el centre de València especialment de camions, i connectés l’AP-7 amb l’autopista a Alacant.
Però vet aquí que al llarg dels anys ha calgut ampliar els carrils d’aquest tram de 23 kilòmetres que comença a Sagunt i acaba a Silla. Hi ha hagut uns quants anys d’obres que han suposat una millora en el trànsit i ha aconseguit reduir el temps de viatge en tot aquest trajecte. Gairebé cinc anys han estat les màquines i les línies pintades en groc advertint dels treballs i anunciant límits de velocitats que ningú no respectava i que, és clar, s’han traduït en milers de multes. Ara, a l’estiu de 2013, ja no hi ha res que indiqui feines a aquest sector, però a la seva part central encara funcionen tres radars que, perdoneu si sóc mal pensat, només tenen un afany recaptatori, i vés a saber si també serveix per a pagar la desmesura de Camps, Rita Barberà i els seus amics. Com dic, de cop i volta anuncia que es pot circular a 120 k/h, pocs metres després a 100 k/h i de seguida topem amb el radar. Això fins a tres vegades. Em pregunto el perquè d’aquesta limitació, perquè no hi ha cap canvi en el desenvolupament de l’autopista, ni obres, ni rètols que avisin d’alguna eventualitat. La multa està plenament assegurada per a aquells que no se n’adonen de la cacera i, en canvi, els valencians redueixen ràpidament la velocitat, sabedors que és només una manera com una altra de robar al desvalgut ciutadà. I som els que passem per allà aquells que també ajudem a pagar les malifetes dels governants valencians que, lluny d’acceptar les seves accions, continuen cofois, amb la tasca de luxe, esplendor i, inevitablement, retallades en els serveis.
He estat poc temps a València, però una desena de vegades he sentit la frase “hem de pagar el Circuit de Fórmula 1 i Terra Mítica”, amb convenciment i amb resignació. Els ajuntaments estan governats gairebé en exclusivitat pel PP i tenen el beneplàcit del seu govern també del PP amb majoria absolutíssima. La gent comença a estar molt farta d’aquests robatoris en forma d’impostos, multes i retallades. Alguns, inclús, es plantegen agafar uns pics i anar a destrossat el tan famós circuit. Però aquest sorprenent silenci de la ciutadania pot esdevenir un gran canvi. Les últimes enquestes autonòmiques donen la pèrdua de la majoria absoluta del PP i una pujada espectacular de Compromís i IU, el que significa que mica en mica, els valencians comencen a adonar-se que el suposat progrés que els van dir que significaven les obres faraòniques i la construcció de vivendes arran de mar, s’han convertit finalment en “pan para hoy y hambre para mañana”.
Camí cap a Catalunya i sense deixar de mirar la carretera, m’hi fixo una vegada més en els blocs de formigó que van aparèixer després de la visita d’Aznar a Oropesa. La magnífica platja de sorra fina i blanca es va veure envaïda per la presència del grup Marina d’Or, que alguns anomenaven “ciudad de especulaciones”. La barrera de centenars de vivendes impedeixen la vista del mar i em recorda, obligadament, un cementiri amb els seus nínxols. Sort que poc després respiro amb la natura en estat pur que representa el Delta de l’Ebre.
No sé quan tornaré a València. Segurament res no haurà canviat i els blocs de pisos continuaran allà, majestuosos però morts i clavats al terra. Potser l’única cosa que haurà variat és la ment dels seus ciutadans i això ja serà una bona notícia.
