ARTICLE D’OPINIÓ
Pol Gibert. Primer secretari Joventut Socialista de Catalunya a Sabadell
La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 serà recordada històricament com el que va ser: una reivindicació massiva a favor de la independència de Catalunya. Independentment del pensament de cadascú, cap persona sensata pot afirmar el contrari.
És per això que aquests dies m’assetja una pregunta que no puc treure’m del cap: Perquè la gent surt al carrer en massa per un objectiu difós i, segurament, llunyà, i no es mobilitza de la mateixa manera per defensar els seus drets laborals, en educació, sanitat, dependència, …?
La independència, com qualsevol causa defensada democràticament, té tota la legitimitat del món per ser demanda per la població. Entenc perfectament que el sentiment nacionalista genera unes emocions difícilment igualables a cap altra causa, com la història bé ens ha demostrat. Tot i això, em resulta incomprensible que la gent no tingui la mateixa predisposició a defensar l’educació dels seus fills/es o la sanitat d’ells mateixos, quan és evident que tenen una impacte major en el seu dia a dia.
És més, no existeix cap incompatibilitat entre defensar els drets socials i la causa independentista, podent complementar-se perfectament. Així doncs, preferim posar la bandera per davant de les demandes socials?
El president Mas ha iniciat la construcció dels anomenats “instruments d’Estat”. No deixa de ser paradigmàtic que el president de la democràcia que més serveis públics ha desmantellat ara vulgui crear instruments d’Estat. Quins són aquests sinó els hospitals, les escoles, els centres de dia, les universitats,.. que permanentment es dedica a retallar i suprimir? O un Estat només té Hisenda pròpia?
Segons ell, un cop siguem independents ens podrem encarregar dels serveis públics sense problema, però de moment hem de sortir al carrer per defensar la independència ja que, tal com va dir el President, això és el que fa “la millor Catalunya”. Els catalans que defensen la sanitat o l’educació no són part de la millor Catalunya?
Encara que tinguem el debat nacional com a tema principal a les tertúlies de tot el país, no podem oblidar que el que afecta diàriament als ciutadans del país són temes com el repagament farmacèutic, la massificació a les aules o l’increment de taxes universitàries.
No ens podem permetre el pensament únic davant la situació que estem vivint, els catalans hem de ser suficientment hàbils per sumar al voltant d’una de les característiques que més consens aglutina: l’Estat del Benestar. Paral·lelament, cadascú ha de defensar el seu model nacional, tenint com objectiu comú el desenvolupament dels serveis públics del país.
Si perdem de vista la defensa de les conquestes socials i el seu desmantellament per part de la dreta (catalana i espanyola), potser un dia arribem a ser independents, però tindrem un país en el que no valdrà la pena viure.
