Diuen en castellà que “a buen entendedor, pocas palabras bastan”, però també és ben cert que les paraules se les emporta el vent i cal agafar-les abans per tal de poder-les analitzar i, si cal, transmetre-les a qui les vulgui escoltar. Durant un viatge en tren a Barcelona observo amb preocupació que gairebé tothom té el mòbil a la mà. Uns perquè no saben on mirar i la seva timidesa l’amaguen a la pantalla; altres perquè estan realment connectats i parlen amb d’altres persones. També n’hi ha que llegeixen algun llibre en paper i cada vegada més s’hi veuen més amb llibres electrònics. Fa uns anys se sentien més les converses banals o no de la gent que hi viatjava, però últimament les pantalles exerceixen un poder magnètic tan important que gairebé aquestes són testimonials.
“Aquest és un país de lladres”, va dir sobtadament l’home que tenia davant meu a la dona que seia al seu costat. I com si d’una lliçó ben apresa es tractés, va començar a enumerar una sèrie de casos que demostraven una vegada més que no només la classe política gaudia del primer premi en aquesta qüestió. Els metges i les farmacèutiques van ser els primers anomenats. Se sabia ja que els professionals de la medecina rebien alguna mena de compensacions i regals per part de les empreses farmacèutiques si aquells ens receptaven tal o tal medicament. Sembla que també oferien viatges als metges en hotels de luxe i vés a saber què més. El viatger no culpava del tot a aquestes empreses sinó més als metges que acceptaven amb una ètica vomitiva aquesta mena de suborns que després pagaven els seus pacients. Hem de pensar que tots hi queien en aquestes pràctiques, però, qui ho sabia? Què hi havia de dolent en tot això? No hi ha estadístiques però molt em temo que una gran part d’ells acostumaven a dir que sí.
L’altre exemple se n’anava cap a Almeria. Fa uns anys, es va descobrir que a la província andalusa, i més concretament als camps al voltant de la ciutat de El Ejido, els immigrants eren tractats com a animals. Vivien sota els hivernacles, amb condicions infrahumanes, sense cap mena de mesura higiènica i amagats de les autoritats, que, tot s’ha de dir, miraven cap a una altra banda. Els pagesos de la zona, que anys enrere havien viscut de manera humil conreant els seus camps i sobrevivint més en la misèria que en l’abundància, s’aprofitaven ara que tenien uns esclaus disposats a cobrar uns quants euros i els donaven la vida que ells havien tingut abans. Aquest senyor havia decidit no comprar mai més productes d’aquella comarca esperant que molta gent s’hi sumés al boicot. No lluny d’Almeria, a la Regió de Múrcia, els pagesos que havien viscut també en condicions difícils, donaven feina a dones a canvi de favors sexuals. Tothom ho sabia, tothom callava.
Vaig deixar d’escoltar aquell home i vaig començar a recordar que jo també coneixia molts casos de robatori i de comportaments ètics sota sospita. El gerent d’un supermercat em confessava un dia que la crisi no els afecta molt doncs els marges eren molt grans, fins i tot del 75 per cent. O sigui, pensava jo, que si un litre de llet ens costa un euro, realment costa 25 cèntims! També recordo que alguns propietaris de bars no respecten els preus establerts i cobren segons si el client sembla més o menys ric, és turista o no, és del barri o no… I els advocats? I els notaris? I els banquers? Fins i tot ara s’ha descobert una xarxa de blanqueix de diners on hi ha una fauna humana que pot ser inversemblant, però on trobem artistes, metges, comptables… i el Nacho Vidal!
La llista és llarga, perquè, com va dir aquest home abans de baixar del tren, la maldat és inherent a la raça humana i sembla que els pilars que la hi sostenen són ben forts. És més, si no te n’aprofites de la teva posició de força acabes sent l’imbècil del grup i pateixes més que si haguessis seguit un comportament inadequat. Ser èticament correcte és una bajanada, pensen alguns. De fet, un dia vaig sentir, aquesta vegada en un autobús urbà, que un jove li deia a un altre que una regidora havia col·locat a familiars seus a una residència, que l’Ajuntament s’havia convertit en una agència de col·locació de membres del PSC i que alguns pisos de Vimusa no sortien a concurs per tal de donar-los després a amics incondicionals. L’altre li va respondre: “I què? Tu hauries fet el mateix en el seu cas i si no ho fas… ets gilipolles!”.
Vaig baixar de l’autobús amb una sensació de mareig que va durar unes hores. Sort que els meus pensaments positius em van portar ràpidament a la llista de persones i entitats de tota mena que sí segueixen una ètica correcta i que formen part del món real. La balança imaginària s’omplia de casos i persones i aquesta vegada sí, s’inclinava del costat en el qual jo hi pensava. Quina sort!
