Sembla que les setmanes passen volant. Quan te n’adones ja és divendres i et disposes a iniciar un parell de dies on l’esbarjo pren la iniciativa i no sap mai cap a on et portarà. Alguns ja comencen el cap de setmana el dijous, d’altres no el deixen mai i la majoria ho fem el divendres. Sabadell no es caracteritza per tenir una forta i àmplia activitat cultural i és per això que molts de nosaltres preferim veure les propostes de la gran capital.
Mal fet; perquè malgrat la certesa del que he dit, moltes vegades sorgeixen espectacles, concerts i activitats de tota mena que poden ajudar-nos, no només a passar el temps, sinó a endinsar-nos en un altre món, a conèixer personatges oblidats o simplement a canviar d’aires i desconnectar per uns moments de les activitats quotidianes.
El divendres, dia 16 de novembre hi havia un concert de música clàssica al Teatre Principal. El ja famós i reconegut Ludwing Trio n’oferia un d’aquells que val la pena no oblidar. Els dos germans Tomàs, l’Arnau i l’Abel, un amb el violí i l’altre amb el violoncel estaven acompanyats de la ja mítica pianista coreana Hyo-Sun Lim, guanyadora de nombrosos premis internacionals i tota una experta en obres clàssiques. Les peces de Mozart i de Beethoven són interpretades amb delicadesa i són força previsibles. Tothom en algun moment de la seva vida ha escoltat aquests grans compositors i per tant no ens sobten. Música tranquil.la, pausada, amb allegros, adagios i allegretos que inonden un bellíssim Teatre Principal no tan ple com voldríem.
Però arriba el canvi tot just a la segona part. Sembla un altre concert ja des del moment en què el violí accepta interpretar les notes del violoncel i a l’inrevés. L’espectador no sap cap a on mirar i potser el millor és tancar els ulls, si no fos perquè la pianista acapara la nostra atenció, situada al centre mateix de l’escenari i movent el cap i gesticulant per mostrar-nos encara més la sensibilitat de la peça interpretada.
Aquest trasbals l’ha portat el compositor rus Dimitri Shostakovich. Ja als 19 anys va atreure l’atenció del públic, amb l’estrena de la seva Simfonia nº 1 en fa menor, opus 10, al 1926. Aquesta música punyent, caracteritzada per una gran vitalitat i amb un gran component rítmic va rebre immediatament les crítiques dels dirigents del partit comunista i els elogis del públic però el partit va considerar-la contrarevolucionària.
Escoltant al Teatre Principal el Trio número 2 Op. 67 en mi menor, m’imaginava a Shostakovich component amb ràbia, amb rebuig contra un règim que l’ofegava. La seva música i les interpretacions magistrals del convidats em transportaven a principis del segle XX on la llibertat, de pensament o de creació, no existia i la persecució era la norma establerta pels poders dominants. Malgrat tot, Shostakovich dominava la tècnica i l’expressionisme que denoten les seves obres és fet amb un llenguatge senzill, directe i entenedor i que recorda al folklore gità de l’est d’Europa.
No ho va tenir fàcil i va prometre canviar l’estil per poder continuar treballant i veure publicades i interpretades les seves partitures. Stalin era el seu màxim enemic i no li treia els ulls del damunt. Shostakovich feia un doble joc i de tant en tant la seva ment brillant composava obres d’un estil molt diferent a aquell que el règim demanava i ell tornava a demanar perdó. Però la mort de Stalin al 1953 va significar l’alliberament total i els crítics de l’obra de Shostakovich assenyalen que hi ha un abans i un després en les seves composicions, sent més personals i íntimes. Els premis, encara en un règim soviètic dur i tancat, li van arribar especialment amb l’Ordre de Lenin, la màxima condecoració soviètica, al 1956 i al 1966 la Condecoració d’heroi del treball socialista. Fins al 1975, any de la seva mort, va publicar nombroses peces, especialment per a piano, que han estat claus en el desenvolupament musical de músics posteriors.
Acabat el concert, els aplaudiments omplen la sala i la presència de Shostakovich ha estat tan sublim i extraordinària que ens oblidem per un instant que Mozart i Beethoven també n’han participat. Les mostres de satisfacció del públic són evidents mentre el meu cervell intenta imaginar la duresa de la vida de l’autor. També la importància de la llibertat en la creació humana i la facilitat de l’adaptació al medi. I finalment, tornant al nostre protagonista, les grans contradiccions que l’envoltaven: mentre a occident era considerat el compositor oficial soviètic, en el seu propi país patia les ingerències de les autoritats culturals.
Shostakovich no marxa. Ha quedat per sempre al meu pensament i, malgrat que Prokofiev, contemporani seu, ocupa un lloc preferent dins la música de l’època, val la pena guardar un espai per aquest músic que, com he dit, va passar de puntetes pel Principal i ara ha d’entrar a casa nostra. Encara no sé com continuarà el cap de setmana però és evident que ja ha omplert gairebé totes les espectatives.
