-
Miquel Villalba i Jordi Masó interpreten La Consagració de la Primavera en el centenari de l’estrena.
-
Les danses eslaves i espanyoles omplen la segona part.
Miquel Villalba i Jordi Masó van oferir divendres un concert on La Consagració de la Primavera, del compositor rus Igor Stravinsky, va omplir la primera part. Els dos pianistes van demostrar la seva professionalitat mostrant una coordinació impecable que va fer menys dura l’audició de l’obra de Stravinsky que, no hem d’oblidar que va ser escrita per a piano a quatre mans abans de ser interpretada per l’orquestra.
Abans de l’inici del concert, Jordi Masó explicava aquest fet i també el de la rudesa de la versió pianística, però sense deixar d’insistir en la musicalitat implícita de tot el conjunt. També explica el fracàs absolut de l’obra en la seva primera estrena, on fins i tot escopinades van anar a parar a l’escenari. No obstant això, l’èxit va arribar d’una manera immediata. Durant més de mitja hora, les quatre mans s’enganxen a les tecles i el silenci del públic denota una implicació directa. No és gens fàcil entendre la música del músic rus i molt menys sense el suport de l’orquestra, però els dos pianistes aconsegueixen dulcificar aquest ímpetu i vigor que envolta La Consagració de la Primavera.
La segona part, molt més clàssica i entenedora, comença amb una obra de Franz Schubert molt melòdica i amb quatre moviments sense pausa. Va ser composada l’any de la mort del músic austríac, al 1928, i forma part de les seves obres més importants i originals. Com retrocedint en el temps, Villalba i Masó interpreten dues danses eslaves d’Antonin Dvorak. La musicalitat i la bellesa fina d’aquests temes els fan contagiosos i especialment agraïts pel públic que assisteix al Principal.
Finalment, tres danses espanyoles d’un desconegut pel gran públic, Moritz Moszhowski, un compositor polonès amb una vida força convulsa que va ha ver d’amagar la seva fer jueva i va ser molt criticat per les seves obres, de tal manera que una de les més importants, els Quinze Études de Virtuosité, Op. 72 no va ser enregistrada fins a 45 anys després de la seva mort. Malgrat tot, les Dances Espagnoles van ser aquelles que li van donar més popularitat. Val doncs, agrair als pianistes el fet de la tria d’aquestes peces per tal de conèixer compositors que per un motiu o por un altre queden relegats i apartats de les interpretacions i, en canvi, són prou importants i dignes de ser escoltats.
El concert acaba amb una curta havanera d’en Xavier Montsalvatge. Els pianistes han anat viatjant en el temps i ballant entre el segle XIX i el XX. Acaben amb una peça contemporània brillantment interpretada, com totes les altres. Probablement els dos pianistes que han passat pel Principal són dos dels millors dins el panorama musical actual fent palesa la seva sincronia pel que fa a la interpretació d’obres a piano a quatre mans.
