El nom de Salvador Fité i Borguñó és un dels més coneguts de l’escena sabadellenca. Ja des de els seus inicis i fins l’actualitat; Fité ha viscut apassionadament les arts escèniques. No són, però, el seu únic punt d’interès. Com molt bé subratlla Francesc Ventura al pròleg escrit per a l’ocasió, Fité considera el teatre com un compendi de totes les arts, i de totes elles en gaudeix . Cal recordar també que Fité és un dels fundadors del Cine Club Sabadell.
I és que com ens diu, “quan ets apassionat del teatre acostumes a ser-ho també del cinema. Una cosa porta a l’altra”. Recordem que Fité ha estat un dels guardonats aquest any amb una de les Medalles d’Honor de la ciutat, pel seu compromís amb el teatre sabadellenc, a proposta del districte 1, tot i que ell va néixer al barri de Gràcia, al carrer Ausiàs Marc, ara fa 82 anys.
Salvador Fité continua amb l’ànima tan jovial com sempre, i l’esperit inquiet a fer coses. Fruit d’això és el seu llibre De comèdies i comediants, basat en anècdotes i fets curiosos d’actors sorgits de la nostra ciutat. Editat per la Fundació Ars, podem trobar-lo a La Llar del Llibre .
El llibre va sorgir sense voler, pràcticament. M’havien proposat un monogràfic sobre teatre a l’Aula de la gent gran, i a mi la veritat és que ara em fa una mena de ‘pànic escènic’ parlar en públic i en principi vaig dir que no. Però em van demanar preparar uns textos, encara que no els presentés jo, i a l’anar escrivint anava tirant del fil i descobrint històries i vaig veure que hi havia prou material per escriure un llibre”.
“De Sabadell han sorgit grans noms i actors professionals, com és el cas de Sergi Mateu, Rosa Renom, Jordi Boixaderas o Ramon Madaula, dels quals pretenc fer un elogi sincer al llibre, però no oblidem que la característica intrínseca de Sabadell és la seva gran font de teatre amateur. Hi ha èpoques on hi havia documentats fins a 35 grups de teatre treballant simultàniament”.
Per exemple mencionaria el cas del Teatre El Ciervo, tan arrelat al barri de Gràcia on vaig néixer i que tot i tenir llargues etapes d’inactivitat ha estat fogar i refugi d’innombrables comediants, directors o escenògrafs que en molts casos apareixen o reapareixen en altres elencs, com Sebastià Nieto, Núria Cugat, Paquita Puig, Joan Cantó, Jordi Torras, Josep M. Oliver, Ramon Ferrer, Royma Cantó, Francesc Gilabert, Pasqual Oliveras, Lluís Bosch, Joan Lloansí, Jaume López, i un llarguíssim etcètera”.
Quines curiositats ens desvetlla el llibre?
Doncs per exemple una dada impressionant: al 1623, quan no hi havia més de 1.200 habitants Sabadell ja tenia un grup de teatre que realitzava representacions, això ens dóna una idea del gran bagatge teatral que portem . O el fet de que som un dels pocs llocs d’Espanya que té un carrer anomenat ‘De les comèdies’.
La idea de llibre no és altra que la de posar en relleu la tasca dels comediants als quals devem la constant pervivència d’una llarga i enriquidora tradició que es renova i amplia constantment, malgrat que com tants dels seus abnegats predecessors, els seus noms aviat siguin oblidats diluïts en el dia a dia de la vida ciutadana. Però la seva feina ben feta queda en el bon record de molts dels seus espectadors.
Els comediants ja han après que el teatre no pot canviar el món, però somnien que sí que pot canviar a un grup de persones, durant una representació.
Tot i no haver-s’hi dedicat professionalment (en Salvador era enginyer de professió, i entre les seves fites destaca la creació d’una empresa de maquinària per al textil internacionalment reconeguda) poca gent sap tant de teatre com vosté… com es viu per dintre?
El teatre té un component que agrupa la gent, siguin del extracte social que siguin, i agermana molt. Jo encara quan em trobo amb antics companys ens saludem amb un afecte especial. No dic que dins el món professional no puguin haver cops de colze o gelos, però crec que en altres àmbits es dóna molt més. Com deia Schopenhauer: “De totes les vanitats, la de l’actor és la més disculpable perquè la seva glòria és tan efímera.”
Expliqui’ns una mica la seva trajectòria…
Doncs vaig començar per casualitat l’internat dels Salesians de Barcelona, i allà vaig conèixer en Ramon Ribalta. Ell em va portar al quadre de la Puríssima, que posteriorment evolucionà en Palestra, ja que la Puríssima se’ns havia quedat petita i teníem ganes de fer altres temàtiques i textos. A Palestra vaig fer d’actor, directiu i director i féiem tot tipus d’obres, clàssiques i modernes. Més tard, al 1956, un dels fundadors de Joventut de la Faràndula, l’Antoni Llonch ens va convèncer que el teatre amateur a Sabadell havia d’anar tot a una, i així vaig entrar a formar part de La Faràndula, on he estat director general, cap del Taller de teatre, director de muntatges, vice-president i president.
I per la meva amistat amb Ramon Ribalta també he estat vinculat al Teatre del Sol. Des del principi vaig formar part de la junta directiva i en vaig ser el responsable de premsa i promoció. També he exercit com a director de diversos muntatges del cicle Poesia i Lectures Dramatitzades i a l’homenatge de Mossèn. Geis, i he actuat com actor. I me n’orgulleixo molt d’haver estat el responsable de la creació del Teatre a la Fresca als jardins de la Caixa. També sóc membre de la Fundació Bosch i Cardellach, on ja vaig publicar un quadern titulat El quadre escènic de la Puríssima, després Palestra. Una història recent. I tinc també publicat un llibre sobre direcció escènica a l’Editorial Galera. I sóc també membre de moltes altres entitats socials i culturals de la ciutat.
Com a espectador, quin tipus de teatre li agrada?
Reconec que sóc molt clàssic. És cert que hi ha coses modernes que poden ser molt interessants, com aquest Shakespeare de sis hores amb roba moderna que s’ha estat fent al teatre Lliure, però en general trobo que no són per a mi. És un tema del qual parlo molt amb el meu fill Jordi, i potser a vegades hauria d’atrevir-me una mica més a veure coses noves. Ara em guio molt pel boca-orella, consells d’amics, gent que em recomana obres…
Quins actors l’han impressionat més dalt de l’escenari?
Sens dubte, he estat un profund admirador de l’Adolfo Marsillach tant en la seva faceta d’actor com en la de director. Era un intelectual enorme, a més d’un artista extraordinari. També m’agradava molt Fernando Fernán Gómez, i dels actuals potser em quedaria amb el Jordi Boixaderas que tot el que fa ho fa molt bé.
La passió teatral s’encomana de pares a fills. Salvador n’ha tingut cinc, entre ells alguns s’hi dediquen també a aquest món. Per exemple, la Montserrat, l’Anna (directora de Zoomwatts per anomenar una de les seves tasques més recents) o en Jordi, que també és traductor de textos teatrals (un dels últims, Afterplay, de Brian Friel basat en personatges de Txèkhov i portada a escena a Barcelona) . En canvi, la seva muller no ha trepitjat mai un escenari però “sense la seva paciència i comprensió res del que he fet hagués estat possible” ens diu per concloure.
